Rares vegades em desagraden els llibres on la cuina i el menjar són els protagonistes de la trama, encara que alguna vegada m’ha passat. En aquest cas, no obstant, tinc la sensació que la lectura que he triat per ocupar les meues últimes hores d’oci ha estat la més adequada perquè m’ha entusiasmat.
Un cadáver entre plato y plato, de Tom Hillenbrand, m’ha resultat tan addictiva com l’ingredient misteriós darrere del qual va el protagonista, Xavier Kieffer. Aquest ingredient, més altres qüestions de rerefons, seran l’origen d’una sèrie d’indagacions que el cuiner luxemburgués efectuarà entre el seu país, França i Suïssa, de manera que acabarà comprometent a més d’una gran multinacional o l’èxit de certs xefs amb una o dues estreles d’una arxiconeguda guia. Tot siga dit, i que servisca aquesta oració com a breu incís, la descripció de la ciutat i dels seus carrers fan vindre ganes de visitar la capital d’eixe xicotet país al cor d’Europa.
Com és de suposar, el resultat de les seues pesquises no agradaran a molts, entre ells, als lectors. Perquè si alguna cosa ha fet l’autor ha sigut documentar-se de manera acurada, pel que si bé ha pogut exagerar alguna de les afirmacions, tots reconeixem moltes dels descobriments als què Kieffer arriba, o fins i tot aprofundeix més el debat de l’ètica de la indústria alimentària i els grans interessos econòmics que l’envolten.
La sensació que et queda després de llegir certes barbaritats (que de ben segur són res a comparació del que realment passarà) és de tindre més por de certes estratègies comercials i econòmiques que dels ingredients mal emprats en si. Un thriller culinari, segons el que resa la coberta, potser. Al final, el que menys importa del relat és el pobre mort del principi; i que a pesar de que el desenllaç puga resultat un tant satisfactori, després de llegir la novel·la segur que més d’un s’ho pensarà més de quatre vegades la propera vegada que vaja al supermercat i tinga entre les mans una pizza precuinada.
