dissabte, 12 de desembre del 2015

Tom Hillenbrand – Un cadáver entre plato y plato

Rares vegades em desagraden els llibres on la cuina i el menjar són els protagonistes de la trama, encara que alguna vegada m’ha passat. En aquest cas, no obstant, tinc la sensació que la lectura que he triat per ocupar les meues últimes hores d’oci ha estat la més adequada perquè m’ha entusiasmat. 

Un cadáver entre plato y plato, de Tom Hillenbrand, m’ha resultat tan addictiva com l’ingredient misteriós darrere del qual va el protagonista, Xavier Kieffer. Aquest ingredient, més altres qüestions de rerefons, seran l’origen d’una sèrie d’indagacions que el cuiner luxemburgués efectuarà entre el seu país, França i Suïssa, de manera que acabarà comprometent a més d’una gran multinacional o l’èxit de certs xefs amb una o dues estreles d’una arxiconeguda guia. Tot siga dit, i que servisca aquesta oració com a breu incís, la descripció de la ciutat i dels seus carrers fan vindre ganes de visitar la capital d’eixe xicotet país al cor d’Europa.

Com és de suposar, el resultat de les seues pesquises no agradaran a molts, entre ells, als lectors. Perquè si alguna cosa ha fet l’autor ha sigut documentar-se de manera acurada, pel que si bé ha pogut exagerar alguna de les afirmacions, tots reconeixem moltes dels descobriments als què Kieffer arriba, o fins i tot aprofundeix més el debat de l’ètica de la indústria alimentària i els grans interessos econòmics que l’envolten.

La sensació que et queda després de llegir certes barbaritats (que de ben segur són res a comparació del que realment passarà) és de tindre més por de certes estratègies comercials i econòmiques que dels ingredients mal emprats en si. Un thriller culinari, segons el que resa la coberta, potser. Al final, el que menys importa del relat és el pobre mort del principi; i que a pesar de que el desenllaç puga resultat un tant satisfactori, després de llegir la novel·la segur que més d’un s’ho pensarà més de quatre vegades la propera vegada que vaja al supermercat i tinga entre les mans una pizza precuinada.


dimarts, 8 de desembre del 2015

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?