El penúltim llibre que vaig llegir, Ritos funerarios, transcorria a la freda Islàndia. Allí, els paisatges, el mar, les persones, albergaven una gelor que era difícil d’amainar. Però després de pegar un bot amb Virginia Woolf, torne a la fredor sense buscar-ho a través del tercer llibre que passa per les meues mans de la nipona Banana Yoshimoto.
Res trobem d’aquesta fredor que esmente en les pàgines de l’estiuenca N.P., aparentment. Però si investiguem el nom de la cançó que dóna nom a la novel·la i que al mateix temps és el nom del relat entorn gira tota la trama, North Point, potser canviem d’opinió. Jo, de fet, haguera començat el post d’una altra manera, perquè és una cançó que acabe d’escoltar, i que vos enllace baix. I com bé sabeu si heu llegit Kitchen, el recurs de la Yoshimoto a titular els seus contes amb noms de melodies de Mike Oldfield no és un costum estrany. Ella no ho diu en cap moment, però per la temàtica de la cançó, i és una opinió personal, crec que es va inspirar en ella per a escriure la que dóna el nom del post de hui. És així com els vents hivernals han tornat a la meua vida en aquest calorós mes de Juliol.
Curiosament, la novel·la transcorre al Japó contemporani durant l’actual estació. Els cels blaus del dia i de l’ocàs impregnen la vida de Kazami des del moment que contacta amb els fills d’un escriptor amb el qual està indirectament relacionada, Saki i Otohiko. Ben aviat manté amb ells una relació que jo qualificaria d’inusual, de vells coneguts, amb confessions a cau d’orella, sempre basculant entorn l’escriptor, el seu traductor al japonés, el suïcidi, la bogeria, els somnis, la telepatia i l’alcohol. Per a acabar-ho d’adobar, la quarta en discòrdia, Sui, no fa més que aparéixer per a complicar les coses i anar forçant la maquinària fins a l’extrem.
Els temes que més es tracten entre aquestos quatre personatges ja els he esmentat. Per això, crec que és una novel·la típicament japonesa, i més en concret, pròpia de Banana Yoshimoto, però a diferència de Kitchen i Sueño profundo, ací no existeix tan a flor de pell la reflexió del que es converteix la vida després de que haja desaparegut un ésser estimat. Perquè ací el suïcidi sura cada dos per tres en l’ambient, fruit, segurament, de la immersió en el relat noranta-huit, N.P. Fins i tot la seua menció ratlla la broma. No tant com a Le magasin des suicides o a Delicioso suicidio en grupo però quasi.
Al final, després de que hagen passat uns dies des de que la vaig acabar, la sensació que tinc és la d’haver llegit una novel·la atípica, on realment no ha passat res, només el temps, les tempestes d’estiu, les vides paral·leles, els trajectes a la platja i la raresa de les relacions humanes, sempre immerses en una soledat inabarcable. Una mena d’amor d’estiu, perible, intens al mateix temps que màgic i inoblidable. Què tindrà aquesta estació de l’any que fins i tot la literatura cau rendida als seus peus?
