Banana Yoshimoto – Kitchen

Després de Sal de vainilla, pensava llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a poder ser. Kitchen, de la japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).

Tornant a per què m’he sentit enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que el de la mort d’una persona propera i estimada.

A través dels dos contes que conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer jogging a la matinada. Les dues tenen en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més alegre, així que no tot està perdut.

Com a bona fan de Murakami (les comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i belles que Kitchen, que es queda amb un desenllaç esperable i un poc més simple.

Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa, amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir aquesta cançó...