Ada Parellada – Sal de vainilla

Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?