dimarts, 4 de març de 2014

Haruki Murakami – Crónica del pájaro que da cuerda al mundo



Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment, el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces del puzzle xinés per antonomàsia.

Murakami fa exactament el mateix. Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta, però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho veus i saps que és real. El mateix autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues abundants pàgines (crec que menys 1Q84, cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.

Que jo recorde, crec que de les que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un temps a Finlàndia, i para de contar.

A banda, l’abundant simbolisme que acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.

Indubtablement, altre fet que contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns (May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo, Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el somni, o fins i tot una segona dimensió.

Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil. Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en determinats moments.

En resum, sempre que llegim Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.

Ja porte un full sense haver contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!

La gazza ladra - Abbado

Sands of Malta – Herb Alpert

Tara – Percy Faith Orchestra

Andy Williams – Hawaiian Wedding Song

Sergio Mendes

Ben Kaempfert

101 Strings

Canadian Sunset – Hugo Winterhalter

Billy Jean – Michael Jackson

Johnny Angel – Shelley Fabares

Sonata per a violí sol – Bach

Ebb Tide – Robert Maxwell

Eight Days a Week – Beatles

Serenata per a corda – Tchaikovsky

The prophet bird – Schumann

Do you know the way to San José – Burt Bacharach

Dream – Frank Sinatra

Little girl blue – Frank Sinatra

Quartet de Haydn

Bruce Springsteen

Solo de piano – Keith Jarrett

La flauta Màgica – Mozart

Béla Bartók

Francis Poulenc

Rossini (música sacra)

Vivaldi (concerts per a instruments de vent)

Ofrena Musical – Bach

Barry Manilow

Air Supply

(Un estudi) Liszt

Sonates – Mozart

Sonates – Haydn

Concerto Grosso – Händel


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada