Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li
tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una
estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment,
el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces
del puzzle xinés per antonomàsia.
Murakami fa exactament el mateix.
Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta,
però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho
veus i saps que és real. El mateix
autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera
que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues
abundants pàgines (crec que menys 1Q84,
cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.
Que jo recorde, crec que de les
que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important
dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra
Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres
països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat
a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al
Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un
temps a Finlàndia, i para de contar.
A banda, l’abundant simbolisme que
acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els
pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la
taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la
desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.
Indubtablement, altre fet que
contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la
quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el
cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns
(May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo,
Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la
casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el
somni, o fins i tot una segona dimensió.
Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo
requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna
cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil.
Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en
determinats moments.
En resum, sempre que llegim
Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge
principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres
peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els
hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans
d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com
les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha
fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però
així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.
Ja porte un full sense haver
contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que
tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més
important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això
és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la
descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc
vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els
personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són
totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!
La gazza ladra - Abbado
Sands of Malta – Herb Alpert
Tara – Percy Faith Orchestra
Andy Williams – Hawaiian Wedding
Song
Sergio Mendes
Ben Kaempfert
101 Strings
Canadian Sunset – Hugo Winterhalter
Billy Jean – Michael Jackson
Johnny Angel – Shelley Fabares
Sonata per a violí sol – Bach
Ebb Tide – Robert Maxwell
Eight Days a Week – Beatles
Serenata per a corda –
Tchaikovsky
The prophet bird – Schumann
Do you know the way to San José –
Burt Bacharach
Dream – Frank Sinatra
Little girl blue – Frank Sinatra
Quartet de Haydn
Bruce Springsteen
Solo de piano – Keith Jarrett
La flauta Màgica – Mozart
Béla Bartók
Francis Poulenc
Rossini (música sacra)
Vivaldi (concerts per a
instruments de vent)
Ofrena Musical – Bach
Barry Manilow
Air Supply
(Un estudi) Liszt
Sonates – Mozart
Sonates – Haydn
Concerto Grosso – Händel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada