Arturo Pérez-Reverte – El francotirador paciente

Em resulta difícil escriure aquest post. Sempre em passa quan el tema m’apassiona, perquè tem no poder expressar el meu entusiasme i coneixements, no ser capaç de trobar les paraules adequades en el moment precís. I em passa amb l’últim llibre de l’autor de La tabla de Flandes o La reina del sur, perquè qui em coneix, sap la meua atracció quasi magnètica cap al món de l’art urbà. Així, no és d’extranyar que m’haja apresurat tant a l’intentar agafar de la biblioteca aquest exemplar acabat de sortir de l’imprempta (he sigut un poc impacient, a diferència del títol) i que a més, tinguera la sensació de que l’autor ja em tenia guanyada abans de començar a llegir. Perdoneu la meua següent subjectivitat.

M’he hagut de dosificar per gaudir-lo, per imaginar-me de manera prou viva els escenaris i els colors, les textures i les olors. Perquè si he de posar algun però (bé, n’he de posar un altre més) és que es fa massa curt. L’altre es queda prou dissimulat a mesura que avança la trama, ja que sobretot al principi, l’ofici de Pérez-Reverte queda massa clar per al lector, i sembla més bé que estigues llegint una entrevista a un magazine dominical. Més avant la cosa ja millora i es torna més interessant i perillosa, i junt Lex i la seua travessia per Lisboa, Verona i Nàpols anem desvetllant la personalitat misteriosa i egoïsta (¿?) d’aquest guerriller que s’amaga sota una caputxa als carrerons bruts i humits de qualsevol ciutat.

Per a mi, Sniper era un grup de rap francés. Pensava, oh, il·lusa de mi, que potser l’autor de Cartagena havia sentit aquell Du rire aux larmes i fent un clin d’oeil li havia posat aquest nom a l’enigmàtic grafiter que Lex Varela va perseguint per mitja Europa. Res més lluny de la realitat: m’encanta llegir perquè pots estirar del fil. Amb un poc de curiositat, i si el tema t’atreu però també si el llibre té una mínima qualitat, pots aprendre coses que mai hagueres imaginat. Resulta que googlejant “sniper” vaig comprovar, estupefacta, que sniper vol dir franctirador en anglés. Tan senzill com això.

No recorde si així apareixia plasmat a La tabla de Flandes, però en aquest cas sí que ho he vist molt palés: és l’interés que té Sniper, o Lex, o no sé si el mateix autor en plantejar l’etern debat de si les pintades poden ser considerades art, qui decideix què és art, què es fa amb ell, com es gestiona, i qui es beneficia de tot aquest mode de vida, a l’igual que s’humanitza més i es posa de manifest la complexitat de les relacions entre aquestos soldats de l’il·legal o del “mal vist”. També posa sobre la taula qüestions per a reflexionar (represes per Banksy i altres grafiters) sobre l’espai de la ciutat, qui és el propietari, què és bonic i què pretenen els artistes quan actuen.

Deia que li havia trobat dos punts negres. N’afegiré un més: no sóc experta en el tema, però sí que és cert que he llegit i vist algunes cosetes sobre aquesta subcultura (¿?). He tingut la sensació llegint algun paràgraf de que alguna resposta de Sniper quan Lex, una doctora en Història de l’Art, especialitzada en art urbà, quan parla amb ell i l’incita al debat, de que, repetisc, Pérez-Reverte ha estat prenent bona nota sobre el que es diu al documental Exit through the gift shop, sobre el que es diu a Banksy. Wall and piece, o fins i tot, sobre el poc que se sap de les accions i la filosofia d’aquest writer.

Mentre reflexionem amb un altre llibre a la mà, amb un muntó de notes sobre pel·lícules (jo ja tinc a punt Thirty seconds over Tokyo), llibres, pintures, geografia, menjar i vins, escenaris (que m’han fet les dents molt i molt llargues) vos deixe per a que gaudiu d’aquesta xicoteta mostra sobre el que es pot fer al carrer, amb molta imaginació i uns quants recursos. Qualsevol dia açò pega un boom!

Patrick Dennis – La tía Mame

Parlar de la tia Mame és parlar de la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les seues idees  desbaratades ens porten problemes.

Parlar de la tia Mame és parlar de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una muntanya de diners, que no s’acaba mai.

De sobte, aquesta dona, més interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.

És memorable com aquesta dona persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.

Una lectura entretinguda, a mode de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura i aventura, que els gags hagueren estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.

PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!

Jaume Cabré – Señoría

De vegades he definit un clàssic com un llibre que no passa de moda. Que estiga narrat en l’època que siga, dóna igual, perquè les problemàtiques, i les crítiques socials o polítiques van a ser les mateixes. Doncs bé: si seguim aquesta definició d’anar per casa, Senyoria, de Jaume Cabré, podria ser considerat d’ací uns anys com un clàssic de la literatura catalana i universal. No només pels temes que tracta, sinó també per la manera magistral en què està escrit: el control del llenguatge és absolut, els nivells dels registres més que controlats i definits. I els personatges, malgrat estar massa estereotipats, també estan molt ben construïts. Jo diria que ocorre el mateix que amb el de Sinuhé l’egipci: el llibre en conjunt està tan ben fet, que fins i tot dubtes que la persona que escriu se situe en un moment i en un lloc diferent al que s’està contant al relat.

El llibre m’ha recordat un poc a Jesús Moncada o fins i tot a Sagarra. Té eixe regust a novel·la coral en blanc i negre, sòrdida i complexa, molt complexa; i com no, l’escenari principal d’una terra catalanoparlant, amb eixa burgesia rica i poderosa, sense títols però amb molts diners. Una burgesia amb secrets i aspiracions, corrupta, amb una vida més ociosa que altra cosa. Sa Senyoria, Rafel Massó, personifica tots els vicis d’aquella Barcelona del 1799, un any de canvis, però que una vegada trascorreguts els anys, sembla que res haja canviat.  Les passions físiques són les que manen i les que porten al principal protagonista a actuar. De fet, són les que posen l’espurna a tot un seguit d’esdeveniments que, a pesar de que durant les primeres planes no ho parega, estan tots relacionats amb ell i les seues activitats il·lícites i immorals. Per això al principi jo mateixa anava un poc perduda en la seua lectura, però al final arriba un punt on tot convergeix i adquireix sentit.

La novel·la m’ha agradat molt, encara que m’ha deixat un sabor agredolç: potser pel tema, potser per l’eterna i omnipresent pluja que cobria Barcelona durant el moment en el què passa tot. Potser perquè hi ha un assumpte crucial que es deixa per aclarir i això m’ha creat cert desassossec (i no dic quin); potser perquè per qüestions logístiques no vaig ser capaç de trobar el llibre en versió original, i crec que llegint-lo en castellà he perdut part de l’essència de l’argument. Però llevat d’açò, crec que és una novel·la molt recomanable per a paladars exigents, i que no deixarà ningú indiferent.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.

Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?

Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!

Quim Monzó – Guadalajara

A tots ens han martiritzat a l’escola o a l’institut amb una lectura obligatòria, que se’ns atragantava, i no havia manera d’avançar-la. L’odiàvem amb totes les nostres forces. Però... ai! Aleshores no teníem Internet ni El rincón del vago, i no teníem més remei que acabar-nos aquella obra infumable si volíem aprovar aquella part de l’assignatura. Jo mateixa, i ací em faré algun enemic, no podia amb Mercè Rodoreda i la seua Plaça del Diamant o Aloma, o L’últim roder, de Josep Franco. De fet, encara no he superat el trauma, i no m’he animat a tornar-los a pegar una ullada. I més sabent per segur que amb els ulls i la ment que tens ara, els disfrutaràs i t’apassionaran.

I per què parle jo de tot açò per introduir aquest Guadalajara? Doncs, com sempre faig, abans d’escriure el post, em passege un poc pel ciber-món per veure el que ha dit la gent, les impressions que ha deixat la lectura del llibre del que vaig a escriure, per comparar-les amb les meues pròpies. I en el cas d’aquesta nova entrega de Quaderns crema (amb una altra desafortunada coberta, com ací i ací) les opinions estan més que polaritzades: aquest recull de contes agrada molt, però al qui no, no li agrada gens. Les opinions més negatives, inclús destructives, solen procedir d’internautes que diuen que se l’han hagut de llegir per a fer un examen, i que pensen que aquestos relats no tenen massa trellat, i que per tant, no valen res. No sóc jo ningú per a donar consells, i més si tinc els antecedents que tinc, però caldria que la comunitat docent pense si val la pena obligar la lectura de certes obres clau a algunes edats i ments que potser no són el suficientment madures per a la seua completa comprensió i gaudiment. No m’estranya que entre alguns xiquets i adolescents predomine una gran fòbia al fet de tindre un llibre entre les mans... Les lectures mai deurien ser obligatòries!

No sé com hauria reaccionat el meu jo de fa 17 anys. Potser hauria col·locat el Quim Monzó dintre de la meua llista negra, potser no. El que sé és que a dia de hui s’ha convertit en una de les lectures imprescindibles per a tenir a la tauleta de nit, per rellegir de tant en tant i visualitzar nous punts de vista que sorgeixen una segona, tercera o quarta vegada. Són un conjunt de catorze relats agrupats per temes, tots ells amb el denominador comú de tenir un final completament obert (cadascú que imagine el que vuiga), amb un contrapunt amarg dintre de la ironia que suposa viure els temps que ens han tocat, de vegades amb pinzellades d’un surrealisme absolut. Tots ens hem plantejat alguna vegada si els candidats electorals es voten a si mateixos en el moment de passar per les urnes i fer-se la foto (ara estem segurs que sí, estan més preocupats en omplir-se les butxaques que ser honests amb la població), o fins a quin punt les històries que llegim són autobiogràfiques de l’autor en qüestió, o què deu passar per la ment d’un presumpte profeta. M’han paregut tendra la narració en la que Guadalajara arrenca motors, la d’una absurda tradició familiar que es trenca de manera casual i que té unes conseqüències d’allò més tristes. I genials les alternatives a històries clàssiques com la del cavall de Troia (què haguera passat si...?), i tan dirigida a tots els públics una història tan comuna com la de conéixer casualment una persona en una situació excepcional i no ser capaç de donar un pas més (de fet, sense anar més lluny, els Manel tenen una cançó sobre açò, Nit freda per ser abril). Hi ha moltes històries més, inverosímils i claustrofòbiques, però convidem a llegir les seues 200 pàgines sense desvetlar cap trama més.

Una altra cosa que crida l’atenció és l’elecció del títol: Guadalajara. Podria ser una metàfora d’un enclau llunyà, un escenari on passen les coses més estranyes però també les més sinceres i introspectives. Una mena de la polsosa Albuquerque en les aventures i desventures d’una de les millors sèries de la història, Breaking Bad; aquell lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Ara, almenys, ja li podem posar un punt al mapa... 

Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!

John Kennedy Toole – La conjura de los necios

El bo dels clàssics és que no passen mai de moda. Poden haver estat escrits fa més de 3000 anys, com el cas de la Ilíada o l’Odissea d’Homer, i sentir-nos totalment identificats amb els sentiments, amb els personatges, amb les problemàtiques que es tracten. Ja ni vos dic el que passa si el que llegeixes està estretament relacionat amb tu, amb el teu cercle de companys i amics, amb la teua professió i per tant les teues frustracions i alegries. Quina sorpresa que em vaig endur des del moment en el que vaig encetar aquest llibre, La conjura de los necios, que feia tant de temps que esperava el seu torn a la meua prestatgeria.

D’ací un mes comença la tercera temporada de la sèrie televisiva American Horror Story: Coven. Al poc d’acabar la segona, els productors ja enunciaren que per a aquest any les aventures terrorífiques de Sarah Paulson, Lily Rabe, Jessica Lange i Evan Peters anaven a transcórrer a Nova Orleans, escenari vampíric per antonomàsia (Confessions d’un vampir o la saga de True Blood donen fe). Així que, per a anar preparant-me per a aquest esdeveniment, vaig pensar que llegir alguna cosa que succeïra en aquell ambient podia ser una bona idea. I encara molt millor si les rises promeses es convertien en una realitat!

El resultat de tot plegat no ha pogut ser més positiu: la ciutat és escenari de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, un historiador del pensament medieval, el qual es veu llençat per obligació de la seua histèrica i patidora mare, Irene, a la recerca d’una feina per pagar un deute. Enmig, altra fauna local que es va creuant per la seua trajectòria professional o personal, sempre el millor de la casa: un policia patós que s’ha de disfressar per tal de captar delinqüents, una propietària d’un local de mala mort que es fa retractar nua, un treballador d’aquest bar, explotat, que l’únic pecat que ha comés és ser negre, una pobra dona octogenària que ansia la jubilació de la decadent empresa on treballa, un proxeneta, l’amiga i el pretendent de sa mare, una ex nòvia nimfòmana i reaccionària, un homosexual induït a canviar el món no sense abans pegar-se una bona festa... Tot aquest mosaic de personalitats tan dispars i dels baixos fons de la ciutat més mestissa i europea de totes les estadounidenques convergeixen en l’immensa figura d’Ignatius; la vida d’aquest homenot un tant prepotent es limita a escriure un treball que no acaba mai, a criticar el món que l’envolta i a passar el seu temps entre les quatre parets de la seua habitació. No és, per tant, difícil d’imaginar el que suposa per a ell el requeriment de la seua mare de que s’atrevisca a sortir al món a buscar-se una feina.

I és precisament això el que més m’ha agradat del llibre. Però m’ha agradat no d’entusiasmar, sinó perquè he vist que si el nom d’Ignatius el canviàrem, per exemple, per Vicent, Nova Orleans per València, i els principis dels anys 60 per 2013, la història, mai millor dit, no ens haguera grinyolat massa. La situació laboral de molts Ignatius del món, per tant, ja la mig denunciava John Kennedy Toole en el seu moment. Ignatius és una persona sobrequalificada, medievalista, amb uns estudis superiors, però que als seus més de trenta anys no treballa, viu amb sa mare, i quan es veu abocat al món laboral, l’eixida universitària ni tansols és una opció, i es veu dintre d’una voràgine de feines per a les què, almenys acadèmicament, ell està més que preparat, i de sobra (després està el seu bel·ligerant talant que no posa les coses fàcils, ho reconec). Ignatius podria ser hui una de les víctimes de la famosa crisi i de les més que sentides retallades en cultura, educació, i en I+D+i que estem vivint a la nostra terra, que obliga a molts científics i col·legues a fugir d’ací per trobar la vida que es mereixen en un lloc on els valoren. I això és un drama. A banda està, és clar, la incomprensió i el menyspreu que viu per part del seu entorn (per no dir criminalització, que també), començant per la seua pròpia mare i les seues amistats, però també els veïns o la gent que es va creuant pel seu camí.

La conjura de los necios és un títol que encara ara, després d'haver-me acabat el llibre, no podria ben bé dir a què faria referència des del punt de vista de l'argument. Possiblement rememore la reunió frustrada i secreta que pretén mantenir Ignatius amb George, el gai amb el qual vol canviar les bases de la nostra societat per fer-la més pacífica, i que al final se li'n va totalment de les mans adquirint tinys rocambolescos. Ací, els enzes podrien ser George i tota la tribu reunida a sa casa. Però, una altra possibilitat és que les que conspiren siguen Irene i Santa, la seua incondicional i conservadora amiga, per tal de posar recte i treure del comunisme Ignatius, i per tant les ximples siguen només elles. Tornant als paral·lelismes del segle XXI a València, la meua teoria seria que els ineptes que confabulen no són altres que els que ideen, signen i voten les lleis per les quals volen que ens regim, ja que les dades no fan més que confirmar-nos el dany que ens estan inflingint amb l'únic objectiu de menjar-se ells el tros més gran del pastís.

Els millors còmics sempre ens fan plorar un poc: amb les seues actuacions treuen el pitjor de nosaltres mateixos per fer-nos riure dels drames quotidians. Amb tota l’estima i respecte a eixos pallassos, pense que Ignatius és un poc com ells. Crec que tu, lector, si no estàs familiaritzat amb el tema, difícilment podràs comprendre el dolor i la tristesa que he sentit mentre Ignatius treballava de venedor ambulant de salsitxes (un treball molt digne, tot siga dit!). No he pogut evitar pensar mentre llegia les seues desventures un tant montyppythonesques en molts amics i companys que estem en situació precària, veient com trontollen les nostres professions i els nostres somnis. I per supost que en aquest llibre es parla de moltes altres coses, però això ho teniu a altres blocs que vos convide a visitar. Mentrestant, em permetreu que jo agrane cap a casa i que faça el meu particular homenatge a la investigació i els estudis en Història i Humanitats, que molta falta ens fan en els temps que corren.

Per últim, ací copie alguns fragments que si més no, m'han cridat l'atenció:

Por fin, poco después de la una, bajó del tranvía un enorme ropón blanco que avanzó camino del garaje. Unos minutos después, el estrafalario vendedor salía empujando el carro a la acera. Aún llevaba el pendiente, el pañuelo y el sable, según pudo ver George. Si se los ponía en el garaje, era porque debían formar parte del montaje de ventas. Sin embargo, por la forma que tenía de hablar, era evidente que había ido mucho tiempo a la escuela. Probablemente ése fuera el origen de su problema. George había sido lo bastante listo para largarse de la escuela lo antes posible. No quería acabar como aquel tipo. (pàg. 268)

– Tengo una ocupación muy agradable – contestó gélidamente Ignatius –. Trabajo al aire libre, sin supervisión. Lo único malo son los pies.
– Si yo hubiera ido a la universidá no estaría luego arrastrando un carro de salchichas y vendiendo por ahí mierda y basura a la gente. (pàg. 279)

Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.