diumenge, 22 de gener de 2017

Cristina Campos – Pan de limón con semillas de amapola

Feia molt de temps que no em queia en les mans una novel·la on el fil rector fóra el menjar i les receptes de cuina. Ací i ací trobareu les que he llegit des de que el meu blog va entrar en funcionament, ja fa quatre anys (quatre!). Comprovareu que la meua relació amb les diferents lectures, totes diferents en geografies, cronologies i tons, ha sigut variada i del tot desigual: des de les reaccions més entusiastes, amb recomanacions efusives, als laments i les malediccions al moment en què vaig començar a perdre el temps.

Amb tot aquest circumloqui pretenc raonar que, d’un altre no, però precisament novel·les entorn aquest tema n’he llegit unes quantes. I per això mateix, Pan de limón con semillas de amapola m’ha semblat una de tantes. Arran l’allau de crítiques més que positives per tot el món virtual (fòrums, xarxes socials, blogs) i televisiu, amb eixa coberta que et crida i et diu “Menja’m!”, era impensable per a mi no voler donar-li un tast i així comprovar si l’èxit era merescut o no. Sempre segons el meu humil parer, és clar.

Després d’haver devorat les seues 400 pàgines com un llamp en una setmana, repetisc el que ja he dit en alguna altra ocasió: el llibre està bé i es deixa llegir, el que vol dir un llenguatge i una trama assequible, fresca i realista, que no deixa de banda el misteri inicial ni tampoc el romanticisme, una pinzellada d’humor i un toc dramàtic, amb uns personatges entranyables i que empatitzen fàcilment amb el lector, sense pretensions de convertir-se en res trascendental ni alta literatura. En aquest sentit, la història i la manera en què es conta tenen tots els ingredients per a que agrade al públic en general. A mi m’ha agradat i m’ha enganxat. M’ha semblat més que atractiu l’escenari (l’illa de Mallorca i el poble de Valldemossa), però sobretot els temes relatius a la maternitat i la criança (reconec que m’han arribat al moll de l’os, sobretot els que envoltaven el naixement i la vida de Naomi), i en general, el reflex del que suposa ser dona en el segle XXI, ja que tenim un ventall de casos en la novel·la del més heterogeni. Crec que és el punt fort i direrent de la protagonista del blog d’avui. No obstant això, m’ha pesat molt el fet de recordar-me a altres lectures del gènere, amb dones fortes (però que encara no saben que ho són), que han d’encarar alguna circumstància inesperada de la seua vida, i la cuina les ajuda a renàixer. 

No vaig a repetir ací l’arxiconeguda sinopsi, ja que quan tenia al cap la idea del blog, el que pretenia era fer alguna cosa diferent a la resta. No sé si ho aconseguisc al llarg de les més de 150 lectures que vos he proposat. Però espere poder estar ací encara durant altres quatre anys més, llegint i pensant la vida a través de les línies que corren sota els meus ulls. Seguireu acompanyant-me? 

PD: L’autora, Cristina Campos, està més que familiaritzada amb el món del cinema. Esperem pel·lícula en breu, la veurem segur! Qui farà d’Anna? I qui de Marina?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada