dimarts, 3 de gener de 2017

Agatha Christie – Asesinato en Mesopotamia

L’arqueologia és una ciència fascinant, i els arqueòlegs, encara més, i si no, que li ho pregunten a la gran dama de la novel·la negra. Un exemple d’açò el tenim al relat protagonista de hui, Asesinato en Mesopotamia.

Podem dir que la trama és a l’ús de les de la Christie: hi ha un assassinat que sembla de resolució impossible, i Hercules Poirot, a través del mètode hipotètic-deductiu, el desvela amb un final més que sorprenent, no sense abans pegar-li unes quantes voltes i marejar-nos als lectors, de pas. En el post protagonista d’avui, ens traslladem a una campanya d’excavacions arqueològiques a prop de la ciutat de Bagdad (conegueu algú que s’aventure en eixa ciutat a dia d’avui?), en un moment indeterminat dels anys 20 del segle passat. L’esposa del director de l’expedició és trobada morta a la seua cambra personal. L’infermera que tenia cura d’ella és la narradora del cas, el que la transforma en una veu totalment subjectiva, cosa que per altra banda és un recurs interessant. Poirot, com no podria ser d’altra manera, veu que pràcticament tots els membres de l’expedició podien tenir motius i possibilitats d’haver acabat amb la vida de la fascinant dona. Com a curiositat, aquestos fets són immediatament anteriors al moment en què el detectiu agafa l’Orient Express direcció Istambul.

Sense ser una Diez negritos, l’estil de a novel·la, com ja he dit més amunt, és a l’ús de les de l’autora: narració directa, sense floritures, de lectura ràpida i amena, amb un retrat dels personatges i de les seues circumstàncies que destaca per damunt de l’entorn on es troben. Un entorn que per cert degué de ser del tot conegut per Agatha Christie (vegeu ací el per què), i que per això detectem una minuciositat amb la qual l’autora es descriu l’ambient i les tasques pròpies d’una excavació. Un altre atractiu que li he trobat al llibre és que Poirot es dedica a excavar el passat de Mrs. Leidner per capes, pel que podria haver sigut un molt bon arqueòleg, tal i com li diu l’espòs d’aquesta. Ara, el que desaprove, però crec que ho atribuim al moment en què va ser concebida la novel·la, és el traspuant colonialisme i l’exagerat masclisme (que acaba amb una evident violència i normalitza la dependència emocional) que impera a les seues pàgines. Cal llegir alguns passatges amb la sang sota zero. Fins i tot Agatha Christie, ua dona atípica per al seu temps, va ser un reflex d'aquesta mentalitat ja hui superada.

Per a anar acabant, dues notes: la primera, l’interés que va suscitar el passat i l’arqueologia en Agatha Christie es materialitzà en diverses novel·les i una autobiografia (respectivament, aquesta mateixa més Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo, Intriga en Bagdad La venganza de Nofret entre les primeres; Ven y dime cómo vives entre les últimes). La segona, que existeix una pel·lícula del 2001 basada en la novel·la, i que malgrat ser idèntica en gran part de la trama i personatges, omiteix alguns fils i en canvia d’altres de manera radical. Això no lleva, però, que puga ser perfecta per a posar-se-la un diumenge després de dinar. 

A tot això, jo ja tinc triades les tres següents que llegiré de l’autora, un encert sempre segur. Però per ara deixeu que canvie de terç per a la propera lectura. Fins aleshores!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada