Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Joan Didion – El año del pensamiento mágico

Fa un temps, vaig fer una agranada per la xarxa per tal de fer una selecció de lectures per als propers mesos. El protagonista del post de hui va entrar en el sac, i una vegada el vaig aconseguir, el vaig deixar en reserva per a més avant. Altres lectures me motivaven més en aquells moments. No cal dir que després d’uns mesos he oblidat l’argument de quasi totes les lectures que vaig triar. Així, i pensant que es tractava en un llibre d’articles independents sobre temes diversos, unit a que el títol feia referència a l’any, em va semblar el fermall perfecte per a tancar el 2018, i per això el vaig escollir.

Però quina bufetada a la cara. Pàgina rere pàgina. Malgrat que des del principi vaig detectar que m’havia equivocat en l’elecció tenint en compte els criteris anteriors, no vaig poder parar de llegir, atrapada com un imant a les seues pàgines. I això que la lectura és del tot menys agradable, almenys en la seua temàtica general: el procés que passa una persona davant la mort d’un ésser estimat. En el cas de Joan Didion, i és que estem davant d’un assaig o relat en algun sentit autobiogràfic, parla de manera delicada i gens autocompassiva o dramàtica de la sobtada desaparició del seu marit davant dels seus nassos, amb el factor agravant del precari estat de salut de la seua filla Quintana.

Amb el text de Didion, començat a escriure uns 9 mesos després de la mort de John G. Dunne, el seu espòs, vaig reviure i em vaig veure reflectida (a mi i a la meua mare) en tot allò que em va passar pel cap quan mon pare ens va dir adéu. Pràcticament tot el que descriu l’autora, a mi m’ha passat, i per això m’ha semblat magnífica la relativa racionalització i la posada negre sobre blanc de tantes emocions en moments tan confusos, on tot el teu món s’enderroca i comences a veure la teua vida actual amb una tristesa perenne i encegadora. Des de la sensació que en qualsevol moment va a entrar per la porta, a com desfer-se’n de la seua roba o objectes personals, notar la seua presència d’alguna manera, voler arribar a casa i contar-li o preguntar-li alguna cosa, la pèrdua de la capacitat per retenir informació, la recerca obsessiva per trobar més informació de la que et donen els metges, reconéixer llocs transitats amb ell, de sobte tenir ganes de fugir d’un lloc, la culpa i la sobreresponsabilitat, la melàngia al veure les fotos antigues, les senyals que ens avançaven sense que les veiérem el desenllaç proper… En el cas de Joan Didion, a més, la vida no li va donar treva amb els continus ingressos a la UCI de la seua filla Quintana, el que incideix amb la crueldat del relat, però que no ho és tal si el llegim amb la tranquil·litat i la lucidesa amb què està escrit.

El temps, i imagine que com a escriptora professional, també l’escriptura, va donar a Joan Didion la distància per a poder assimilar per fi la realitat del que li havia passat, a pesar de la mescla de records, fins a arribar a la natural posada d’ordre, comprensió i perdó, i sobretot llevar-se la culpa de damunt, veure que per molt que haguera fet, la mort hauria esdevingut igual i d’igual manera. Un dia et seus a sopar i la vida et canvia, com diu l’autora. Perquè amb l’irrupció de la mort, se’t fa molt present en el dia a dia que la teua vida “normal” és allò que es manté en un equilibri fràgil, relativament fàcil de trencar. 

És una lectura gens fàcil, reflexiva i serena, necessària en aquesta societat on la mort és un tabú; on no sabem com ser útils als éssers que es queden i que tanquen la porta de casa quan l’última persona que ha vingut a donar el condol se’n va. Per això cal llegir-la i interioritzar-la, fer-la nostra, i veure que a poc a poc el sol torna a lluir i que no ens sentim més culpables quan tornem a riure, encara que és veritat que mai més riurem de la mateixa manera.

Crec que encara em donarà temps de fer un proper post abans de que acabe l'any. Fins aleshores, bones lectures!

Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.

Mitch Albom – Martes con mi viejo profesor

Trenque la meua ratxa de llegir dones amb aquest recull d’aforismes que ha estat més que citat i recomanat al programa de llibres de la Milà. El gust ha sigut agredolç. Potser m’esperava més, o potser el tema no donava més de si.

Aquesta compilació de converses és molt interessant, val a dir. En elles, Mitch, l’autor del llibre en qüestió i a la vegada un antic estudiant de Morrie, el professor, parlen sobre la vida i la felicitat. La particularitat de tot açò és que Morrie està a un pas de la mort degut a la maleïda ELA. Tal i com ell mateix diu, és un pont entre l’ací i l’Allà, i per tant, el que ha de dir, potser siga important. Morrie degué de ser una persona i un professor magnífic. M’haguera agradat tindre’n un així, perquè de tot es desprén que era un home que no tractava els seus estudiants com a ramat, sinó com persones amb inquietuds, on cadascú podia tindre alguna cosa que aportar, pel que a les seues classes, més que lliçons magistrals, s’ensenyava a pensar, i a desaprendre la pròpia cultura. 

Crec que és açò el que més m’ha interessat del llibre, més que les frases sobre el sentit de la vida, i la clau de la felicitat, ja que crec que eixes idees estan més que tractades a altres llibres filosòfics, d’autoajuda o de caire més literari o fantàstic (aquests del tipus del cavaller de l’armadura rovellada). Des d’aquest punt de vista, efectivament, tots deuríem de ser un poc com Morrie, i fins i tot envegem Mitch per haver arribat a tindre un professor així a la universitat. Hui en dia, és ben complicat, això. 

Evidentment, com a lectors que som, no ens falta l’empatia, i la història de Morrie, amb el seu desenllaç més que tractat, és commovedor i emocionant. Però així i tot, amb aquest punt, fàcil si voleu, no crec que siga un llibre que s’haja de llegir sí o sí, perquè a mi no m’ha remogut massa coses per dintre, ni m’ha trencat cap esquema, encara que puc arribar a comprendre que a una persona més jove o amb menors experiències literàries sí que ho puga arribar a fer. De tota manera, ha estat bé conéixer la figura de Morrie i il·lusionar-se perquè de persones com ell puguen existir-ne encara, o fins i tot puguem ser com ell algun dia. 

Ens veiem a la propera lectura!

Víctor Labrado – No mataràs

Així de contundent, ni més ni menys amb el cinqué pecat capital, ens apropem a l’últim de Víctor Labrado. Li tenia moltes ganes després de Quan anàvem a l’estraperlo, una novel·la ingènua i tendra, a l’igual que dura i múrria, com només poden ser-ho les contades per veus infantils. 

Però la protagonista del post d’avui no en té ni un bri, d’això. És crua, macabra, sinistra, amb un punt de surrealisme. Narra una d’aquelles històries que fan que confirmes que si tinguérem una indústria cinematogràfica forta, ja hauria sigut explotada i coneguda per tota cuca vivent. Del marc on transcorre l’acció, pensem que ho sabem pràcticament tot (però no): la guerra civil i la primerenca repressió franquista a una zona molt concreta de la nostra geografia. I l’heroi (o els herois), els maquis valencians, i la seua família i amics. Què haguera sigut d’ells sense eixe recolzament? Especialment parla de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home carismàtic, conegut a la comarca i més enllà per ser un dels millors jugadors de pilota del moment. Perquè, sí, encara que molta jovenalla no ho crega, hi va haver un moment en què els jugadors de pilota eren quasi déus.

El llibre està ple d’històries reals o de teories del que podria haver passat, no només protagonitzades per Carinyo, sinó també per altres. D’ambdós costats. Realment violentes, soprenents, que glacen la sang. Un altre dels punts forts de No mataràs, per tant, és la varietat de veus, cosa que enllaça amb la multitud de versions que comentava unes línies més amunt, sense dubte fomentat per la manera que ha tingut l’autor d’aconseguir la informació, que és l’entrevista personal. Per això en el text es mesclen tants elements orals, estructures que en altres llibres veuríem introduïdes per un salt de línia i un guionet, amb paraules col·loquials en cursiva. Labrado ens transporta a altra època, on les xarxes de qualsevol tipus podien significar la diferència entre la vida i la mort, on no estava gens clar si eres d’aquestos o d’aquells, ja que eren les circumstàncies les que s’encarregaven d’enquadrar-te. De fet, el mateix Carinyo és víctima d’aquesta manca de definició política al principi de la seua singladura.

Per últim, no voldria anar-me’n sense una última consideració. Malgrat que ni al resum del volum, ni jo mateixa, hem utilitzat el mot novel·la per a referir-nos a ella, sí que va rebre el Premi Enric Valor del gènere. Però avís per a navegants! No ho és en absolut! El format és més bé un recull de relats individuals, de testimonis que tingueren relació directa o no amb els fets i amb Pepe el Carinyo, o fins i tot històries que corregueren en paral·lel a la d’ell. Si voleu fer-se a la idea, està quasi més a prop de l’anomenada microhistòria, amb obres capdals com El queso y los gusanos (Carlo Ginzburg), El retorn de Martin Guèrra (Natalie Zemon Davies) o la divertidíssima Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo (Carlo M. Cipolla). Totes tres igual de recomanades, per cert. Tornant a l’últim de Labrado, el llibre m’ha agradat, però potser m’esperava més perquè el primer que em vaig llegir d’ell em va entusiasmar. Així i tot, és una obra rica en geografia i en història oral, que d’altra manera haguera estat condemnada a l’oblit, el que fa que el volum tinga un valor afegit, quasi preciós.

Hui acabe el post un poc inquieta. Encara no he triat la propera lectura! Me’n vaig a donar-li una ullada a la meua biblioteca. Fins prompte!

Raquel Ricart – El temps de cada cosa

Aquell que oblida el passat, està condemnat a repetir-lo. En aquesta història d’històries, més que oblidar, seria més acurat parlar d’ingnorar. Raquel Ricart, amb El temps de cada cosa, ens presenta una sèrie d’arguments aparentment independents entre si, però entrellaçats amb algun detall, alguna persona en comú, que els mateixos protagonistes intenten descobrir en algun moment de les seues vides. Perquè sempre hi ha un temps per a tot, tal i com resen els versos situats estratègicament a l’inici del llibre, i que de tant en tant, alguna veu es dedica a recitar.

D’aquesta manera, i anant al moll de l’os, la novel·la està farcida per una part de persones, sobretot homes, que fugen de les seues responsabilitats familiars; per l’altra, com hem avançat més amunt, també ens trobem amb situacions que es repeteixen al llarg del temps i de l’espai. Així, resulta interessant detectar els enllaços invisibles entre aquestes persones que estan unides pel destí, encara que no en siguen conscients. El cel blau, les taronges, el cromo, els diners del calcetí, l’engronsadora, el raig de sang a l’aixeta, els dits dels peus o el cigronet són una constant al llarg de les 316 pàgines. 

Coneixem a l’altra banda del continent a Mary, Selma, Martin o Toni; a València, Carme, Carmeta i Guillem; a un poble indeterminat de l’horta de València (Bétera?) Maria, Colau, Narcís, Elvira, Roser, Marta, Isabel, Miliet, per nomenar-ne només alguns. I el fil conductor, el que està present en tots eixos escenaris, serà Tomàs Bel, l’excusa però també l’excepció en eixe món d’homes que corren esperitats, i que lluita fins el deliri per recuperar la seua família.

Personalment, he de dir que el més temptador de la novel·la ha sigut desentranyar tota eixa teranyina de noms i relacions familiars o amistoses d’entre la constel·lació de personatges. Però una vegada em va resultar clar qui era qui, els arguments, i fins i tot la veu d’alguns dels personatges, els vaig trobar reiteratius i en algun cas superflus, amb informacions massa tancades i amb poc de marge per a la interpretació. La poesia del relat, que amaga algunes línies amb aspectes essencials de la vida, es difumina a l’espera del final, que ja comencem a intuir al tercer quart del llibre, fins a acabar quedant-nos amb la sensació de que tot s’ha transformat en un drama a la valenciana. 

De tota manera, no deixa de ser una novel·la bonica, de sentiments i plena de situacions quotidianes, fins a cert punt emotives, amb secrets i silencis familiars, i que malgrat tot, ens deixa amb un bon sabor de boca. Els valencians som un poc així. Àcids, dolços… com el nostre fruit tòtem.

M’acomiade fins la propera lectura!

Vicent Usó – Les veus i la boira

La mar Mediterrània és un testimoni d’escepció d’històries que reflexen el millor i el pitjor de cada poble que l’ha solcada. Contactes, friccions, negocis i enteniments, però també intercanvis, coneixements, idil·lis i aliances, fugides i amagatalls, tragèdies, violència, tecnologia, estratègia, aventura i productes més o menys lícits. És una mar que quan ha convingut, ha unit, però també ha suposat una frontera perillosa de franquejar. Com una valla però sense punxes al damunt. Per això pense que no hi ha una Mediterrània, sinó moltes, amb una identitat variable segons qui l’ha travessada, com, i amb quina finalitat. I dintre d’aquest panorama, imagineu-se el paper que han cobrat les illes, de la més insignificant a la més grandiosa, i les costes continentals.

El cas de la història recent del nostre territori no anava a ser una excepció. I menys encara un escenari com les Illes Columbretes, un espai ignot per a molts sobretot causat pel seu difícil accés, un fet més evident en temps quan els vaixells a motor eren inexistents o poc a l’abast. És per això que era vist com una mort en vida el fet de que a una família de pobres desgraciats els hi enviaren a fer alguna tasca, com la de faroner. I precisament d’ací, juntament amb les passions humanes més ancestrals, és d’on arranca Les veus i la boira, del castellonenc Vicent Usó.

L’autor recupera el format de trencaclosques per a contar una història d’històries, relatades de primera mà per eixes veus a les quals s’al·ludeix al títol de la novel·la: hi ha una sèrie de personatges fixes, clarament protagonistes (podríem dir que és una novel·la coral) i altres d’esporàdics, que serveixen per a detallar algun aspecte extern o desconegut per a ells. El fil conductor és Mateu Sequeral, periodista de finals dels 90, que pretén fer un reportatge sobre la Guerra Civil a les Columbretes, en el qual està més involucrat del que pensava, i entorn el qual descansa un gros (i greu) enigma familiar. 

Per a aclarir eixa boira, se servirà de testimonis actuals i alguns altres del passat, tots amb una part en cert grau activa, encara que no siguen del tot conscients o que visquen a lluny de les illes, però que pel que siga en algun moment han acabat posant-hi el peu. Així, podem distingir actors de tot arreu, des de Cullera fins a Benicarló, passant per les Balears, encara que la geografia que es toca és prou més ampla. En qualsevol dels casos, un dels atractius de la novel·la és la manera en què Mateu (o el mateix autor?) reflexa literalment el testimoni dels personatges, amb expressions col·loquials i accents propis de cada àrea, amb un respecte més que evident a l’oralitat i l’espontaneïtat del discurs, encara que també hi ha alguna carta intercalada. 

A mi m’ha agradat molt: és una lectura amena, sorprenent pel que fa a la història, amb un punt didàctic, en unes coordenades més bé poc explotades per la nostra literatura. A més a més, la trama està molt ben escrita, i es nota que l’autor va dosificant la informació a consciència. No obstant això, se m’ha fet un poc llarga en el tercer quart i ja menys al final, no sé si perquè per a mi la història més recent havia anat perdent força. Però bé, és una opinió. El que podeu fer per donar-me o llevar-me la raó és capbussar-vos en les seues pàgines… i intentar no quedar-vos enredrats entre els ossos i les teles d’aquells fantasmes del vaixell pirata que fa uns centenars d’anys va naufragar a prop dels seus esculls. 

Fins la propera lectura!

Stefan Zweig – Mendel el de los libros

Com a bon perfum, aquest relat de Stefan Zweig ve donat en xicoteta dosi. És difícil parlar del seu argument sense revelar-ne algun detall: en general, i a grans trets, pense que aquesta xicoteta novel·la es mou entre dues aigües ambigües, les de l’oblit i les de la permanència, les de la fràgil memòria i la persistent presència dels llibres físics; com no, les de l’evasió i les de la cruel realitat, i els avantatges i els inconvenients d’unes i altres; les de la solidaritat de la comunitat i de l’artesania, amb el respecte que atorga la coneixença, front el nou ordre de les coses, amb uns nous interessos i una major mecanització i alienació i crueltat humana. 

En un principi em vaig incomodar en la seua lectura perquè tenia la sensació de que Zweig pretenia fer una crítica ferotge a tots aquells que s’abstrauen del seu entorn mitjançant la lectura, sense ser-ne partíceps. Però una vegada acabada, he canviat d’opinió, i pense que realment, és més bé el contrari, i al final, ens conta com la lectura ens dóna la llibertat per ser nosaltres mateixos i dels perills que per a alguns comporta. I si no, que li ho pregunten al pobre Mendel, personatge particular de la Viena de la Primera Guerra Mundial que es refugiava entre milers de llibres dintre d’un café.

Lectura molt recomanable ràpida, menuda, curta, però que té al seu interior tot el verí que també se serveix a l’interior d’algunes xicotetes ampolles. Aneu en compte quan l’obriu, doncs.

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.

Rafael Ventura Melià – Àmbit perdurable

La memòria, aquella ferramenta que tenim part dels éssers vius per a reviure experiències, sentits i sentiments. Aquella a la que recorrem de tant en tant per a posar els peus en terra i saber qui som i d’on venim. La mateixa que lloa aquest autor de Riola (la Ribera Baixa), en la novel·la que comentem hui, i que va ser premi Octubre allà per l’any 1981, quan l’autor tenia 34 anys.

A través d’una sèrie de cartes, cadascuna endreçada a un destinatari diferent, descobrim part de la infància i la innocència d’un xiquet dels anys 50, amb un to marcadament poètic i nostàlgic, el que li lleva frescor però aumenta en lirisme. Els escenaris de les aventures són variats i menys Terol-Teruel, amb el nom distorsionat: no he trobat del tot encertat aquest recurs d’alterar-lo. Per a mi més bé els restava el mèrit, el protagonisme i la tendresa de l’imaginari infantil, que amb els anys guanya en màgia, com diuen els Manel en Boomerang (“que la infantesa serà divertida, màgica, lliure”).

Els primers amors, el primer viatge sol, les primeres amistats, la primera experiència lectora, els primers contactes amb el món dels adults en definitiva, són objecte d’aquestes cartes, que es tornen especialment crues i commovedores al final, quan l’autor visita per última vegada la casa familiar, tancada de fa molt de temps i víctima de la pols, i rememora la seua experiència amb la mort.

Inevitable ha sigut recordar a un altre autor de la Ribera Baixa, Manel Joan i Arinyó i Les nits perfumades. Malgrat que el llenguatge i l’ambient que es relata és molt diferent a les dues novel·les, l’entorn és molt paregut (Cullera i els voltants), per no dir quasi els anys, que per a ser estrictes només els separen 8 anys de diferència. També inevitable ha sigut interrogar-se fins a quin punt és un relat autobiogràfic, ja només per curiositat. En definitiva, una obra rica, que m’ha agradat per estar escrita d’una manera més que correcta, encara que el llenguatge de tant en tant ha sigut un inconvenient per a posar-se en la pell d’un xiquet.

Per a acomiadar-me de vosaltres en un temps (augure que la propera novel·la em tindrà prou entretinguda) vos deixe aquest In my life, dels Beatles, que li pega molt a l’entrada de hui.

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.

Víctor Labrado – Quan anàvem a l’estraperlo

Ja parlàvem a El lector de Julio Verne sobre la vida d’un poble de Jaén a l’any 1948, en plena postguerra, vista des de la perspectiva d’un xiquet. Amb Quan anàvem a l'estraperlo també es parla del mateix, però els matissos ens construeixen una història diferent. Començant ja pel període de temps que abarca, que és més llarg (uns 10 anys, des de l’esclafit de la Guerra Civil al 1936 fins huit anys després), i acabant amb el to de la narració, que contribueix sense dubte a aquest relat ingenu, fresc, net i feroç que hui ens ocupa. Ho notem per exemple amb la cronologia dels actes: trascorre quasi una dècada, sí, però no tens la sensació del pas del temps. Només unes breus pinzellades per a ubicar-se i prou.

L’obra en si és una delícia (l’estil, la història, els personatges, la foto de la coberta) malgrat el cruel fil conductor: la misèria i la manera de sobreviure dels més desfavorits a uns anys de fam i de restriccions, amb una picardia i una intel·ligència elevada a l’enèsima potència, creant situacions dignes de qualsevol pel·lícula de Berlanga. Pedalada a pedalada amb la seua desafortunada bicicleta, Vicentet es recorre carregat tota la Safor arribant a la Manxa, passant per la Ribera, la Costera, l’Horta i la Vall d’Albaida. També agafa el tren, de vegades. Pels camins polsosos i amagats, ens porta de la mà per eixos anys tan durs amb una ingenuïtat i una senzillesa aclaparadores, obrint-nos així els ulls a la realitat dels nostres avis, on la camaderia i la família es vivien d'una manera diferent. Reflexionem sense poder evitar-ho sobre el que som ara, sobre el que és ara la joventut de 12 o 13 anys i se’ns remou la consciència. 

Val molt la pena llegir i viure en la pròpia pell les aventures i desventures de Vicentet. No comprenc com hi ha novel·les que ens passen tan desapercebudes, i que potser, si estigueren escrites en altres llengües, serien uns èxits de vendes. Per a acabar pensant: qui li anava a dir a aquest jove que 60 o 70 anys després les coses anaven a estar igual…

Almudena Grandes – El lector de Julio Verne

Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat. 

El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?

Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.

Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.