Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!

Henrik Ibsen – Un enemigo del pueblo

Borgen, House of Cards, Game of Thrones, The Wire… Totes aquestes sèries tracten, en major o menor mesura, la corrupció política, i menys amb la tercera, el tractament que els mitjans de comunicació li donen, o fins i tot, fins a quin punt hi participen. Òbviament, totes aquestes hores de “cultura” (per què no?) són relativament recents, finals del segle passat i principis del present. Pensem que la corrupció i la manipulació és pròpia dels nostres dies. Però i si vos diguera que hi ha una obra de teatre que en el segle XIX ja començava a tractar aquestos temes des d’un punt de vista que encara hui, el dia després del Dia Internacional Contra la Corrupció, encara està vigent?

Aquesta obra és la protagonista del post de hui. Sí, i damunt, teatre! L’autor noruec ens conta com enfronten la notícia de la infecció de les aigües del balneari local, font de riquesa, diferents personatges de la localitat, bàsicament la burgesia: el metge que descobreix les causes i la seua família, el senyor alcalde (germà del metge), l’editor del periòdic, i altres personalitats destacades de la comunitat. A l’altre costat, la massa. 

De ben segur que no vaig a proporcionar una anàlisi més acurada del que ja està escrit a molts llibres i pàgines web. No ho pretenc. Només deixaré constància ací que tot el que heu llegit és cert: és una obra magnífica. En les seues escasses pàgines condensa una realitat que encara ens pega de nassos tots els dies, i que a més, per les característiques sobretot del personatge principal, el doctor Stockmann, ens recorda a les més clàssiques. Perfectament podria haver sorgit de la ment d’Eurípides o de Shakespeare. 

A més a més, ens deixa moltes frases i situacions per a reflexionar, però sense dubte, em quede amb la idea general de l’obra: no és altra que una frase que crec que erròniament jo li atribuïa a Oscar Wilde, però pense que més bé prové de les pàgines d’Un enemigo del pueblo, i és que al si de la majoria sempre hi ha més marge d’error. Amb això anem més enllà: quin sentit tindria la democràcia si seguim el fil d’aquest pensament? Ahí deixe la pregunta.

Xicoteta gran obra que val la pena llegir. No teniu excusa, és curta, i li diu a una vesprada plujosa de tardor com les passades! Fins la propera lectura, doncs!

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!