Henrik Ibsen – Un enemigo del pueblo

Borgen, House of Cards, Game of Thrones, The Wire… Totes aquestes sèries tracten, en major o menor mesura, la corrupció política, i menys amb la tercera, el tractament que els mitjans de comunicació li donen, o fins i tot, fins a quin punt hi participen. Òbviament, totes aquestes hores de “cultura” (per què no?) són relativament recents, finals del segle passat i principis del present. Pensem que la corrupció i la manipulació és pròpia dels nostres dies. Però i si vos diguera que hi ha una obra de teatre que en el segle XIX ja començava a tractar aquestos temes des d’un punt de vista que encara hui, el dia després del Dia Internacional Contra la Corrupció, encara està vigent?

Aquesta obra és la protagonista del post de hui. Sí, i damunt, teatre! L’autor noruec ens conta com enfronten la notícia de la infecció de les aigües del balneari local, font de riquesa, diferents personatges de la localitat, bàsicament la burgesia: el metge que descobreix les causes i la seua família, el senyor alcalde (germà del metge), l’editor del periòdic, i altres personalitats destacades de la comunitat. A l’altre costat, la massa. 

De ben segur que no vaig a proporcionar una anàlisi més acurada del que ja està escrit a molts llibres i pàgines web. No ho pretenc. Només deixaré constància ací que tot el que heu llegit és cert: és una obra magnífica. En les seues escasses pàgines condensa una realitat que encara ens pega de nassos tots els dies, i que a més, per les característiques sobretot del personatge principal, el doctor Stockmann, ens recorda a les més clàssiques. Perfectament podria haver sorgit de la ment d’Eurípides o de Shakespeare. 

A més a més, ens deixa moltes frases i situacions per a reflexionar, però sense dubte, em quede amb la idea general de l’obra: no és altra que una frase que crec que erròniament jo li atribuïa a Oscar Wilde, però pense que més bé prové de les pàgines d’Un enemigo del pueblo, i és que al si de la majoria sempre hi ha més marge d’error. Amb això anem més enllà: quin sentit tindria la democràcia si seguim el fil d’aquest pensament? Ahí deixe la pregunta.

Xicoteta gran obra que val la pena llegir. No teniu excusa, és curta, i li diu a una vesprada plujosa de tardor com les passades! Fins la propera lectura, doncs!

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.