Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Mitch Albom – Martes con mi viejo profesor

Trenque la meua ratxa de llegir dones amb aquest recull d’aforismes que ha estat més que citat i recomanat al programa de llibres de la Milà. El gust ha sigut agredolç. Potser m’esperava més, o potser el tema no donava més de si.

Aquesta compilació de converses és molt interessant, val a dir. En elles, Mitch, l’autor del llibre en qüestió i a la vegada un antic estudiant de Morrie, el professor, parlen sobre la vida i la felicitat. La particularitat de tot açò és que Morrie està a un pas de la mort degut a la maleïda ELA. Tal i com ell mateix diu, és un pont entre l’ací i l’Allà, i per tant, el que ha de dir, potser siga important. Morrie degué de ser una persona i un professor magnífic. M’haguera agradat tindre’n un així, perquè de tot es desprén que era un home que no tractava els seus estudiants com a ramat, sinó com persones amb inquietuds, on cadascú podia tindre alguna cosa que aportar, pel que a les seues classes, més que lliçons magistrals, s’ensenyava a pensar, i a desaprendre la pròpia cultura. 

Crec que és açò el que més m’ha interessat del llibre, més que les frases sobre el sentit de la vida, i la clau de la felicitat, ja que crec que eixes idees estan més que tractades a altres llibres filosòfics, d’autoajuda o de caire més literari o fantàstic (aquests del tipus del cavaller de l’armadura rovellada). Des d’aquest punt de vista, efectivament, tots deuríem de ser un poc com Morrie, i fins i tot envegem Mitch per haver arribat a tindre un professor així a la universitat. Hui en dia, és ben complicat, això. 

Evidentment, com a lectors que som, no ens falta l’empatia, i la història de Morrie, amb el seu desenllaç més que tractat, és commovedor i emocionant. Però així i tot, amb aquest punt, fàcil si voleu, no crec que siga un llibre que s’haja de llegir sí o sí, perquè a mi no m’ha remogut massa coses per dintre, ni m’ha trencat cap esquema, encara que puc arribar a comprendre que a una persona més jove o amb menors experiències literàries sí que ho puga arribar a fer. De tota manera, ha estat bé conéixer la figura de Morrie i il·lusionar-se perquè de persones com ell puguen existir-ne encara, o fins i tot puguem ser com ell algun dia. 

Ens veiem a la propera lectura!

John Ajvide Lindqvist – Descansa en paz

A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).

I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.

Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.

A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.

Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional? 

Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!

Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.

Elizabeth Gilbert – Come, reza, ama

Crec que és la primera autora anglosaxona que va a ser la protagonista d’un dels meus posts... encara que una part mínima de la seua història transcorre a un país d’aquesta cultura. Elizabeth (sí, és una obra autobiogràfica) decideix posar terra de per mig per solventar els seus problemes, i traslladar-se primer a Itàlia, després a l’Índia, per a acabar a Indonèsia, quatre mesos a cada destí. En total, un any. Tres països que comencen per “I”: curiosament, en anglés, “I” és la primera persona del singular, jo. L’autora diu que no va ser fet a posta, i ens ho creem.

El jo era el que necessitava Liz. Trobar-se amb ella mateixa, i com ja anuncia el títol del llibre, a través d’una bona dosi de menjar, de resar i d’estimar. Sense terme mig. I per aquest ordre; crec que no vos costarà endevinar on va fer cada cosa.

No sabem si l’autora és víctima de la mercantilització de la cultura i espiritualitat índia que ja anunciava Gita Mehta a Karma Cola el 1970. Siga com siga, aquest viatge idíl·lic promet, i malgrat semblar que en algun moment la protagonista ho enviarà tot en orris, podem dir que acompleix el seu objectiu. Normal... així qualsevol! Tant de bo tots tinguérem eixos recursos per a desaparéixer del món durant un any per a dedicar-nos a la vida contemplativa!

La primera part, la que precisament parla d’Itàlia, és la que més pesada em va resultar. I qui m’ho anava a dir a mi, amb tanta varietat de gelat, pizza i suculentes pastes, que prometien fer-me la boca aigua i m’invitaven a alçar-me del seient a la recerca d’algun bon restaurant italià proper. No obstant, tot aquest menjar no va atreure la meua atenció. No sóc de les que es deixen lectures per acabar; en algun punt vaig estar buscant informació, per veure el que em podia esperar si continuava. Les opinions no eren massa bones, més bé, tot el contrari. Però al no llegir-ne cap ben fonamentada vaig optar per seguir avant.

Pense que en part molts comentaris negatius (i destructius) provenen del desconeixement. La gent que parla malament tem que mai ha caigut en una espiral d’autodestrucció i de tristesa (millor per a ells); o potser són persones que ho arreglen tot amb Prozac o anant-se’n de festa amb els amics. No està mal, cadascú té dret a triar el seu flotador salvavides. Però Elisabeth va decidir fer una cosa diferent: solventar-ho tot des de dins. Anar a l’arrel mare dels problemes, on va començar tot. La solució venia per buscar (i trobar) la seua essència i la seua pau personal. Coneix-te a tu mateix, com resa el famós aforisme del temple de Delfos. Aquesta és la clau. Per tant, comprendre per què Elisabeth va decidir enfocar-ho mitjançant la cura de la seua part espiritual i la meditació els resulta difícil, sent impossible empatitzar amb ella, no tenint en compte que aquest mètode és l’utilitzat per molta gent per superar el dia a dia, i que més, li funciona. Resultat: com passa moltes vegades, es desqualifica tot allò que és diferent “al normal” o que s’ignora. S’agrava amb aquesta era d’Internet i les noves tecnologies: ara tot el món té accés a un teclat i una connexió, i un fòrum on expressar les seues idees. I que conste que respecte que haja persones als que no els haja agradat, que els haja paregut una lectura prescindible, mal escrita... però el que no comprenc és que es parle des del desconeixement i damunt, mal expressat.

La part indonèsia també ha tingut el seu encant. De tota manera, m’ha semblat massa redona en la seua perfecció. En fi, als americans els solen agradar els finals feliços, i aquest no ho podia ser menys.

Qui m’anava a dir a mi que d’aquesta lectura anava a treure tantes frases i reflexions? Potser Liz m’ha ajudat un poquet a conéixer-me a mi mateixa. He envejat les experiències metafísiques que relata, perquè algun dia voldria experimentar-les en la meua pelleta. Ahí sabré si són tan vives i superlatives com ella les pinta. No sé si començaré a meditar... perquè potser no és precís seure’s en la postura del lotus i tancar els ulls fixant la vista en un punt més amunt de l’entrecella. Potser alguns aconsegueixen la pau interior mirant crepitar un foc, com la mateixa Gilbert comenta en algun punt del seu viatge, o, per què no... llegint tranquil·lament. Cadascú ha de buscar la seua manera personal!

En definitiva, que en aquest any que va durar la seua experiència l’heroïna va aconseguir equilibrar el seu interior i fer les paus amb el seu passat. Earl Hickey a My name is Earl, i Kim Lange a Maldito karma, per exemple, també ho intentaren d’una manera  be diferent. Hem dit que cadascú ha de tindre el seu estil, no?