Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Joan Didion – El año del pensamiento mágico

Fa un temps, vaig fer una agranada per la xarxa per tal de fer una selecció de lectures per als propers mesos. El protagonista del post de hui va entrar en el sac, i una vegada el vaig aconseguir, el vaig deixar en reserva per a més avant. Altres lectures me motivaven més en aquells moments. No cal dir que després d’uns mesos he oblidat l’argument de quasi totes les lectures que vaig triar. Així, i pensant que es tractava en un llibre d’articles independents sobre temes diversos, unit a que el títol feia referència a l’any, em va semblar el fermall perfecte per a tancar el 2018, i per això el vaig escollir.

Però quina bufetada a la cara. Pàgina rere pàgina. Malgrat que des del principi vaig detectar que m’havia equivocat en l’elecció tenint en compte els criteris anteriors, no vaig poder parar de llegir, atrapada com un imant a les seues pàgines. I això que la lectura és del tot menys agradable, almenys en la seua temàtica general: el procés que passa una persona davant la mort d’un ésser estimat. En el cas de Joan Didion, i és que estem davant d’un assaig o relat en algun sentit autobiogràfic, parla de manera delicada i gens autocompassiva o dramàtica de la sobtada desaparició del seu marit davant dels seus nassos, amb el factor agravant del precari estat de salut de la seua filla Quintana.

Amb el text de Didion, començat a escriure uns 9 mesos després de la mort de John G. Dunne, el seu espòs, vaig reviure i em vaig veure reflectida (a mi i a la meua mare) en tot allò que em va passar pel cap quan mon pare ens va dir adéu. Pràcticament tot el que descriu l’autora, a mi m’ha passat, i per això m’ha semblat magnífica la relativa racionalització i la posada negre sobre blanc de tantes emocions en moments tan confusos, on tot el teu món s’enderroca i comences a veure la teua vida actual amb una tristesa perenne i encegadora. Des de la sensació que en qualsevol moment va a entrar per la porta, a com desfer-se’n de la seua roba o objectes personals, notar la seua presència d’alguna manera, voler arribar a casa i contar-li o preguntar-li alguna cosa, la pèrdua de la capacitat per retenir informació, la recerca obsessiva per trobar més informació de la que et donen els metges, reconéixer llocs transitats amb ell, de sobte tenir ganes de fugir d’un lloc, la culpa i la sobreresponsabilitat, la melàngia al veure les fotos antigues, les senyals que ens avançaven sense que les veiérem el desenllaç proper… En el cas de Joan Didion, a més, la vida no li va donar treva amb els continus ingressos a la UCI de la seua filla Quintana, el que incideix amb la crueldat del relat, però que no ho és tal si el llegim amb la tranquil·litat i la lucidesa amb què està escrit.

El temps, i imagine que com a escriptora professional, també l’escriptura, va donar a Joan Didion la distància per a poder assimilar per fi la realitat del que li havia passat, a pesar de la mescla de records, fins a arribar a la natural posada d’ordre, comprensió i perdó, i sobretot llevar-se la culpa de damunt, veure que per molt que haguera fet, la mort hauria esdevingut igual i d’igual manera. Un dia et seus a sopar i la vida et canvia, com diu l’autora. Perquè amb l’irrupció de la mort, se’t fa molt present en el dia a dia que la teua vida “normal” és allò que es manté en un equilibri fràgil, relativament fàcil de trencar. 

És una lectura gens fàcil, reflexiva i serena, necessària en aquesta societat on la mort és un tabú; on no sabem com ser útils als éssers que es queden i que tanquen la porta de casa quan l’última persona que ha vingut a donar el condol se’n va. Per això cal llegir-la i interioritzar-la, fer-la nostra, i veure que a poc a poc el sol torna a lluir i que no ens sentim més culpables quan tornem a riure, encara que és veritat que mai més riurem de la mateixa manera.

Crec que encara em donarà temps de fer un proper post abans de que acabe l'any. Fins aleshores, bones lectures!

Edith Pearlman – Miel del desierto

Crec que vaig cometre un error a l’hora de triar aquest llibre després de fer tan poc de temps que havia llegit el recull de contes Demasiada felicidad, d’Alice Munro. Se semblen tant, i al mateix temps, són tan diferents sobretot en estil, que crec que cada vegada que m’endinsava en les seues pàgines, pensava en ell, comparant-lo. En aquest sentit, crec que el de la Munro supera en qualitat i en aprofondiment el de Miel del desierto.

M’ha sabut a poc. No he aconseguit entrar en quasi ninguna de les històries, ni comprendre el sentit de moltes elles, que acabaven quasi igual que començaven. ¿Què em volies contar, Edith Pearlman? ¿Quin era el teu objectiu, l’aprenentatge moral que s’extreia d’aquestos xicotets retalls de vida? En gran part, els relats o bé m’han avorrit o bé m’han deixat indiferent, amb ganes de que s’acabaren per a passar a una altra cosa. No he simpatitzat amb els habitants de Godolphin, Massachusetts, el que per cert sembla que la geografia era l’únic fil conductor. Sí, alguns dels relats comparteixen un hotel, o una tenda d’antiguitats, i fins i tot algun dels personatges, però ni així.

Per no enganyar a ningú, no tots els relats han mantingut tan baix el meu interés, el problema és que són pocs en relació al calidoscopi d’aquesta xicoteta localitat: una dona que treballa com a podòloga a un gabinet amb grans finestrals que donen al carrer, un xiquet que és capaç de distingir una gamma cromàtica major que la resta de mortals, com una mare aconsegueix tindre l’atenció del grup de xiquetes adolescents entre els quals es troba la seua filla amb un aparentment innocent joc amb un barret, com li canvia la vida a una insulsa treballadora d’un hotel quan s’apunta a una associació contra l’ablació, o la relació quasi estranya d’un matrimoni que freqüenta una cèntrica botiga d’antiguitats. Aquestos són els que potser més m’han aportat i els que han tingut alguna cosa que m’ha pertorbat. Volia ser justa, encara que no passe de la mera enumeració.

No obstant aquesta relació de menys de mitja dotzena de contes que sí que m’han enganxat, serà un llibre que oblidaré ràpidament, i que no quedarà entre els que més m’han agradat d’aquestos 12 últims mesos. D’ací uns dies sabrem quin balanç faré d’aquest any lector. Mentrestant, bones lectures!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Chimamanda Ngozi Adichie – Americanah

Mai havia pensat que havia alguna cosa de provocatiu en el fet de deixar-se els cabells naturalment “a lo afro”. Em va cridar l’atenció, ja fa uns anys, que així ho enunciara i que els mitjans de comunicació especialitzats en celebrities li donaren cova, la cantant Alicia Keys. També va dir que renunciava al maquillatge. Jo vaig pensar que qual personatge famós, ho feia per buscar notorietat, i que ben aviat es desdiria i continuaria envoltant-se del glamour d’unes boniques pestanyes postisses o un gloss de llavis de Chanel. Pel que he comprovat al Google, la cantant ha continuat sent coherent amb si mateixa i amb el que va proclamar, i continua deixant de costat els productes de bellesa, pel que he de confessar que si bé era una cantant que no m’agradava massa, ara almenys em cau bé.

Alguna edició d’aquesta novel·la, a la coberta, es representa la silueta d’una dona negra amb els cabells extremadament arrissats, esponjosos i llargs. Damunt, si ja això va acompanyat del nom de l’autora de la conferència TED Tothom hauria de ser feminista, ja ens podem fer una idea de per on poden anar els tirs. I efectivament: Chimamanda Ngozi Adichie, amb l’excusa d’explorar el que pot convertir-se la vida d’una dona i d’un home que s’estimen, però les circumstàncies polítiques els allunyen en l’espai i en el temps, es clava amb temes com la noció de raça, un poc de gènere i conflictivitat social a la Nigèria contemporània.

El que m’ha semblat més interessant d’aquesta novel·la ha sigut el punt de vista de la protagonista femenina, Ifemelu, que se’n va a continuar els seus estudis becada als Estats Units. Allí li fan descobrir que és negra, i per tant, el concepte del que és la raça, amb la qual cosa, després d’unes quantes vicisituds personals, i després de tocar fons, decideix obrir un blog on reflexiona i polemitza sobre el que suposa tindre un color de pell oscur en un país on els no WASP estan més que mal vistos. Sense cap dubte, l’Ifemelu desllenguada i que diu el que pensa a qui siga és el millor de les pàgines d’Americanah, que fan que estigues alerta davant de cada conversació, perquè és possible que t’ajude a qüestionar-te algun pensament que tenies assentat o alguna perspectiva a la què li havies donat poca importància.

La part d’Obinze com a immigrant il·legal a Anglaterra no és menys interessant, fins i tot el principi, l’adolescència dels dos protagonistes a Nigèria, amb eixa història d’amor que ho arrasa tot. En aquest sentit, per a mi la novel·la ja decau en les últimes parts, en el moment en què Ifemelu torna a Nigèria (ací no desvele res perquè és el primer que es diu només començar): per a mi, Ifemelu ha perdut ja en aquest punt, i amb els futurs esdeveniments, la seua frescor i irreverència originals, i de fet, sembla convertir-se en una dona més insegura i a l’ombra d’Obinze. No em sembla un desenvolupament conseqüent, més bé precipitat cap a un final que no ens resulta difícil intuir, on ja la relació d’ambdós ho acapara tot i ja no es dóna cabuda a res més.

Per resumir, és una lectura que ens somou i ens agita, on aprenem, i que està molt bé fins a pràcticament el final, però amb molta llàstima es dilueix al seu últim terç, per a transformar-se en quelcom diferent. Si és per recomanar, de la mateixa autora recomane Algo alrededor de tu cuello, un recull de relats amb històries que ens lleven l’alé, amb una gran complexitat per la varietat de trames i problemàtiques plantejades, que ens poden angoixar més que aquesta de hui. Les casualitats de la vida fan que fa exactament dos anys vos la recomanara per a començar el mes de juny, i continue fent-ho. Llegiu diferentent, penseu diferent! Fins la propera lectura! 

Mentrestant, ací vos deixe la xarrada TED, d'obligada visualització.

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!

Katarina Bivald – La librería de los finales felices

Això diu que era un llibre que comença de manera fantàstica per a transformar-se de manera radical en quelcom diferent i parlar d’altre argument que no era el que inicialment es plantejava. Per a resumir, d’això va la novel·la protagonista del post de hui. I eixa és la sensació que cada vegada anava repetint-se quan obria el llibre.

Sara, una jove sueca, arriba a un poble de l’Amèrica profunda per tal de conéixer Amy, una amiga per correspondència. El que uneix ambdues dones és l’estima pels llibres i la lectura. Però quan Sara arriba, es troba amb un panorama que poc havia previst, i és que Amy acaba de morir. Fins ací, tot correcte. Fins i tot el que segueix em semblava interessant: Sara decideix muntar una llibreria al poble, i amb això, revoluciona tots els seus habitants. Per a mi, el despropòsit comença en aquest punt, ja que en teoria el que promet és mostrar l’evolució dels personatges secundaris gràcies als llibres que Sara els recomana (de manera personalitzada), però res més lluny de la realitat. El que podria suposar una línia bona per a estirar, veure com gràcies a la lectura canviem la nostra manera de percebre el nostre entorn i la manera de relacionar-nos, acaba per quedar-se en un segon o tercer plànol per a prioritzar en el relat les diverses relacions amoroses que sorgeixen o que estaven latents i que acaben per sortir a la llum. Tot siga dit que aquestes relacions amoroses, quan es descriuen, t’entra un gran sentiment de vergonya aliena.

Per tant, una novel·la d’amor que no deixa de ser una chick-lit d’eixes de les què Sara parla tan malament. De fet, eixe és el punt fort que jo li trobava al llibre, i el motiu pel qual em va enganxar el seu primer terç, aproximadament: i és que l’autora, a través de Sara, o la mateixa Sara o Amy, es mulla i parla d’autors que li entusiasmen però també d’altres que detesta, i podem estar o no d’acord amb les recomanacions, però me va agradar la valentia de malparlar d’autors contemporanis, venedors de best-sellers.

Un altre punt negatiu és que trobe que l’autora ha volgut clavar molts temes i molt complexos en la novel·la. Comença d’una manera molt pretensiosa, volent tractar el racisme, la violència de gènere o la pobresa al si d’una comunitat, per al final quedar-se en res, i el que és pitjor, amb la sensació de que has estat llegint simple palla que ha deixat una via oberta i morta.

Amb l’anterior post de Los Mandible ja em vaig acomiadar perquè pensava que no acabava aquesta lectura per a enguany, però ha estat bé almenys pel títol, molt adient per la data de hui. Acabem 2017 amb un balanç regular de lectures, però amb un feliç sabor de boca perquè pensem que 2018 serà millor. Així que ara sí, fins ben aviat!

Lionel Shriver – Los Mandible. Una familia: 2029-2047

520 pàgines té l’edició d’Anagrama. 520 pàgines que passen volant. Em vaig topetar amb aquesta novel·la d’una autora que es va canviar el nom perquè aquest li agradava com sonava per les casualitats bones que de vegades, i en molt comptades ocasions, hi ha a les xarxes socials. Algú la mencionava per ser quelcom diferent. L’argument bàsic em va cridar l’atenció: com una família molt atomitzada aconsegueix reunir-se després d’un cataclisme econòmic al seu si.

L’argument que donava aquesta persona era parcial: aquesta desfeta econòmica no és només familiar, sinó també estatal. I és que el que ens proposa la Shriver és una distopia de marcat caire monetari, on els Estats Units deixa de ser la superpotència que és actualment per a convertir-se en un país més del Tercer Món. Com seria la vida allí? Com ho suportarien els seus habitants, sobretot una minoria rica i acomodada? Com es refarien? No només la vessant econòmica: és molt interessant i dóna molt què pensar el fet de veure les transformacions a nivell social. Qui serien els apartats? Com els tractarien? Ens xoca quan ho llegim? A mi, sí. Una altra cosa que m’ha agradat és que he trobat molts paral·lelismes amb Ensayo sobre la ceguera, de José Saramago, sobretot a les tres primeres quartes parts del llibre, pel que respecta al que ens convertim les persones per poder sobreviure en les nostres superpoblades, superbrutes i superconsumistes ciutats: seríem capaços de furtar els nostres veïns, amenaçar-los? Ens ho menjaríem tot i de qualsevol manera? Quin seria el nostre límit en la higiene quotidiana?

Un punt en contra a la lectura àgil i ràpida que enunciava al principi són les diatribes que arriben a convertir-se certes conversacions, sobretot les que tenen a veure amb una explicació macroeconòmica profunda, i que fan a mode de monòleg certs personatges. Crec que si s’hagueren omitit, o ja no tant, reduït, el discurs haguera sigut més atractiu, ja que li resta veracitat a l’acció, molt gràfica. Una altra cosa que no m’ha acabat de convéncer és el final, que el trobe poc acord al to general del llibre.

Un gran motiu per a passar una estona amb aquestes pàgines és conéixer alguns dels membres de la família Mandible, en especial la tia Nollie, una dona pràcticament desconeguda per la família, defenestrada per molts dels seus membres, i que li dóna un toc d’humor en alguns moments de la trama; altres bloguers parlen de Willing, el protagonista principal, però a mi m’ha paregut que aquesta figura no té un tractament uniforme al llarg de la novel·la, perquè pense que el seu interés decau al final.

Bona lectura, que ens fa pensar i ens repta mentalment, i encara que siga poc constant en el ritme, la recomane. Almenys acabe aquest any lector amb una recomanació, ja que, fent un poc de balanç, crec que no he acabat d’encertar moltes de les lectures que he triat, encara que hi ha d’altres que recorde molt i parle d’elles a les meues amistats. 

Queden pocs dies per a acabar 2017, pel que sospite que aquest serà el meu últim post de l’any. Ens veiem en 2018! Que tingueu un bon any lector!

Agatha Christie – El enigmático señor Quin

M’ha resultat del tot desconcertant llegir aquesta “novel·la” d’una autora que, podem pensar, una vegada llegides dos o tres, llegides totes. Conéixer el senyor Quin m’havien dit que podia resultar una de les millors experiències amb l’autora britànica, i si bé per a mi encara no ha tocat el nivell de Diez negritos (sempre ho dic), almenys m’ha sorprés.

No es tracta d’una novel·la a l’ús de les de la Christie: el format de breus relats no ens és, en absolut, alié, ja que l’ha utilitzat en alguns reculls de Poirot. No obstant això, aquestos relats tenen una sèrie de fils en comú que van contant-nos una única història, el que fa que els casos no siguen independents entre si i que s’hagen de llegir de manera linial. En un principi sembla que els successos que presencia l’ancià i victorià Satterthwaite estiguen resoltos, sempre amb l’ajuda del senyor Quin, a través del mètode hipotètic-deductiu, amb converses platonianes, seguts al caliu d’una llar, entorn una taula. Jo mateixa vaig interpretar com una mena d’homenatge a Sherlock Holmes d’entreguerres, o ja si haguera sigut publicat uns anys més tardm a Guillem de Baskerville. Però a poc a poc les històries en les quals es va immiscint el senyor Satterthwaite conten la seua vida i com la coneixença amb el senyor Quin, del qui poc o res sabem, l’afecta fins a límits insospitats. Podríem pensar que el misteri de Quin es resol al final, amb l’últim relat, el més enigmàtic i complex de tots: no és del tot cert, ja que si bé es mostren prou bé les cartes d’aquest personatge, jo, com a lectora, em quede amb més interrogants i amb la sensació de no haver entés res. 

És una novel·la molt críptica i metaliterària si volem, on Quin se’ns desvela com l’Arlequí de la Commedia dell’Arte italiana-: el nom complet del qual, no casualment és Harley Quin-, i qui participa indirectament en una sèrie de dotze relats de caire amorós, amb parelles artistes i intel·lectuals, més alguna decrèpita aristòcrata, amb un toc bohemi. Amb el temps i de manera inesperada els dos homes van mantenint una especial relació, potser entesa amb un sentit dramàtic i teatral, amb una més que evident evolució del caràcter del senyor Satterthwaite, que passa d’espectador a actor.

La recreació dels ambients i el físic dels personatges cobra una especial relevància. En aquest sentit, és magnífic el relat de la Christie, ja que tot és important per a que els lectors (televidents? assistents a l’acte?) ens clavem en la història i ens oblidem si portem hores llegint. Al final, resulta que hem assistit a un espectacle sense saber-ho, i on hem presenciat un cercle perfecte que ha acabat per tancar-se als nostres ulls. I si em pregunteu per quina ha sigut la meua favorita, sense dubte la primera història de totes, un relat gòtic romàntic de manual i que podria haver escrit el mateix Bécquer a les seues Leyendas, o fins i tot, el relat de la cara a la finestra, encara que tots són magistrals. L’únic inconvenient que li pose és l’últim relat, que m’ha deixat un gust agre i dolç a la vegada, perquè haguera agraït una major claredat.

Si heu pensat que heu llegit tot d’aquesta arxiconeguda escriptora, doneu-li una oportunitat a Quin perquè valdrà la pena, i això que és dels seus relats menys coneguts. Si ho feu, passeu-se per ací i digueu-me què vos ha semblat. Fins la propera lectura!

Kate Jacobs – Amigas entre fogones

Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.

Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida. 

L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.

Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”. 

Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.

Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!

Mitch Albom – Martes con mi viejo profesor

Trenque la meua ratxa de llegir dones amb aquest recull d’aforismes que ha estat més que citat i recomanat al programa de llibres de la Milà. El gust ha sigut agredolç. Potser m’esperava més, o potser el tema no donava més de si.

Aquesta compilació de converses és molt interessant, val a dir. En elles, Mitch, l’autor del llibre en qüestió i a la vegada un antic estudiant de Morrie, el professor, parlen sobre la vida i la felicitat. La particularitat de tot açò és que Morrie està a un pas de la mort degut a la maleïda ELA. Tal i com ell mateix diu, és un pont entre l’ací i l’Allà, i per tant, el que ha de dir, potser siga important. Morrie degué de ser una persona i un professor magnífic. M’haguera agradat tindre’n un així, perquè de tot es desprén que era un home que no tractava els seus estudiants com a ramat, sinó com persones amb inquietuds, on cadascú podia tindre alguna cosa que aportar, pel que a les seues classes, més que lliçons magistrals, s’ensenyava a pensar, i a desaprendre la pròpia cultura. 

Crec que és açò el que més m’ha interessat del llibre, més que les frases sobre el sentit de la vida, i la clau de la felicitat, ja que crec que eixes idees estan més que tractades a altres llibres filosòfics, d’autoajuda o de caire més literari o fantàstic (aquests del tipus del cavaller de l’armadura rovellada). Des d’aquest punt de vista, efectivament, tots deuríem de ser un poc com Morrie, i fins i tot envegem Mitch per haver arribat a tindre un professor així a la universitat. Hui en dia, és ben complicat, això. 

Evidentment, com a lectors que som, no ens falta l’empatia, i la història de Morrie, amb el seu desenllaç més que tractat, és commovedor i emocionant. Però així i tot, amb aquest punt, fàcil si voleu, no crec que siga un llibre que s’haja de llegir sí o sí, perquè a mi no m’ha remogut massa coses per dintre, ni m’ha trencat cap esquema, encara que puc arribar a comprendre que a una persona més jove o amb menors experiències literàries sí que ho puga arribar a fer. De tota manera, ha estat bé conéixer la figura de Morrie i il·lusionar-se perquè de persones com ell puguen existir-ne encara, o fins i tot puguem ser com ell algun dia. 

Ens veiem a la propera lectura!

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

Raquel Ricart – El temps de cada cosa

Aquell que oblida el passat, està condemnat a repetir-lo. En aquesta història d’històries, més que oblidar, seria més acurat parlar d’ingnorar. Raquel Ricart, amb El temps de cada cosa, ens presenta una sèrie d’arguments aparentment independents entre si, però entrellaçats amb algun detall, alguna persona en comú, que els mateixos protagonistes intenten descobrir en algun moment de les seues vides. Perquè sempre hi ha un temps per a tot, tal i com resen els versos situats estratègicament a l’inici del llibre, i que de tant en tant, alguna veu es dedica a recitar.

D’aquesta manera, i anant al moll de l’os, la novel·la està farcida per una part de persones, sobretot homes, que fugen de les seues responsabilitats familiars; per l’altra, com hem avançat més amunt, també ens trobem amb situacions que es repeteixen al llarg del temps i de l’espai. Així, resulta interessant detectar els enllaços invisibles entre aquestes persones que estan unides pel destí, encara que no en siguen conscients. El cel blau, les taronges, el cromo, els diners del calcetí, l’engronsadora, el raig de sang a l’aixeta, els dits dels peus o el cigronet són una constant al llarg de les 316 pàgines. 

Coneixem a l’altra banda del continent a Mary, Selma, Martin o Toni; a València, Carme, Carmeta i Guillem; a un poble indeterminat de l’horta de València (Bétera?) Maria, Colau, Narcís, Elvira, Roser, Marta, Isabel, Miliet, per nomenar-ne només alguns. I el fil conductor, el que està present en tots eixos escenaris, serà Tomàs Bel, l’excusa però també l’excepció en eixe món d’homes que corren esperitats, i que lluita fins el deliri per recuperar la seua família.

Personalment, he de dir que el més temptador de la novel·la ha sigut desentranyar tota eixa teranyina de noms i relacions familiars o amistoses d’entre la constel·lació de personatges. Però una vegada em va resultar clar qui era qui, els arguments, i fins i tot la veu d’alguns dels personatges, els vaig trobar reiteratius i en algun cas superflus, amb informacions massa tancades i amb poc de marge per a la interpretació. La poesia del relat, que amaga algunes línies amb aspectes essencials de la vida, es difumina a l’espera del final, que ja comencem a intuir al tercer quart del llibre, fins a acabar quedant-nos amb la sensació de que tot s’ha transformat en un drama a la valenciana. 

De tota manera, no deixa de ser una novel·la bonica, de sentiments i plena de situacions quotidianes, fins a cert punt emotives, amb secrets i silencis familiars, i que malgrat tot, ens deixa amb un bon sabor de boca. Els valencians som un poc així. Àcids, dolços… com el nostre fruit tòtem.

M’acomiade fins la propera lectura!

Chimamanda Ngozi Adichie – Algo alrededor de tu cuello

Com ja vaig dir fa un parell d’anys ací, la literatura africana és una de les grans desconegudes per als lectors almenys, i per no generalitzar, del meu entorn. Hem d’analitzar per què ens arriba una oferta massificada d’un costat, i d’altres racons del món quasi s’omiteix. Llegir Tsitsi Dangarembga en el seu moment, així com la protagonista de hui, sempre m’ha resultat fresc i nou, un gran repte per les qüestions que ens plantegen i de manera indirecta, el posicionament que quasi ens exigeixen.

Aquest títol tan suggeridor, Algo alrededor de tu cuello, és un recull de dotze relats totalment independents entre si, però que, una vegada acabats, ens deixen amb la sensació d’haver llegit una novel·la complexa i perfectament coherent, que pot girar entorn una sensació de lleugera asfíxia i quasi desemparament. 

Una vegada més si ho comparem amb Condiciones nerviosas, les dones són les grans protagonistes dels xicotets mossos de realitat que se’ns presenten: sempre conscients del seu entorn i les seues limitacions (per ser dones, per ser negres, per ser filles, per ser mares o esposes, per la condició d’estar en eixos moments en un entorn que no és el seu propi - tant fora com dins del país d’orige, Nigèria-, per ser cristianes, per parlar o vestir-se d’una manera diferent a la resta), sempre conscients dels seus espais i les seues paraules, i sobretot, sempre intentant trobar una escletxa per rebel·lar-se i escapar, encara que siga a la seua manera i dintre de les seues possibilitats. Parlàvem d’asfíxia, però hauríem d’afegir identificació amb elles i els seus problemes rutinaris.

Les temàtiques que s’aborden, a banda de les ja esmentades, conformen un calidoscopi colorit i al mateix temps aspre i tens: la recerca d’una vida millor als Estats Units (prou recurrent), l’impossibilitat d’estudiar una carrera universitària amb normalitat per les freqüents i brutals intervencions policials, per suposat, la necessitat de tindre una vida millor, la mancança de llibertat d’expressió, la repressió política i de premsa, la corrupció del sistema, la dificultat per a una dona africana d’escriure sobre la seua realitat, el xoc entre l’adaptació a la cultura americana i el desig de mantenir els propis costums o el paternalisme imperant, entre moltíssims altres.

Chimamanda té el do de tindre una ment privilegiada, extremadament analítica i sintètica. Vos recomane que escolteu la seua xerrada Ted sobre “el poder d’una sola història”, per a que ens plantegem què sabem sobre el nostre món i a través de qui, i quins interessos oculta. Les seues paraules, tranquil·les però contundents, vos recordaran aquestes dotze històries, i si no les heu llegides, vos animaran a fer-ho. Pot ser una bona manera de començar el mes de juny. Per què no?

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?