Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant

Silvestre Vilaplana Barnés – La mirada d’Al-Azraq

Com no fixar-se en la meravellosa il·lustració de Miguel Calatayud que ocupa tota la coberta? Com poden els ulls defugir un títol tan cridaner com el de La mirada d’Al-Azraq? Com no somriure al descobrir que Silvestre Vilaplana està al darrere de tot? Una vegada més, i aquesta, per casualitat, l’autor de l’addictiva Les cendres del cavaller em prometia una història apassionant i perfectament emmarcada en el temps. No ho vaig dubtar, allà que em vaig submergir.

El resultat sigut dissimuladament desigual. Es nota que és la primera novel·la del d’Alcoi: he trobat a faltar un major desenvolupament i introducció dels personatges, sobretot els principals, a l’igual que les trames, ja que el lector es veu clavat en ella de manera massa abrupta. A banda, un aspecte que no ha resultat certer ha sigut la demonització de la figura d’Al-Azraq (el d’ulls blaus), i explicar el misteri en clau de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Cal tindre molt de compte amb aquestos discursos, i més quan aquestos llibres estan majoritàriament dirigits a un públic jove, ja que portats a l’extrem, o fins i tot en el subconscient, poden romandre idees que toquen la xenofòbia. No oblidem que també van ser valencians, només que van viure fa 800 anys, amb unes circumstàncies totalment diferents a les actuals!

Malgrat tots aquestos xicotets contres, i deixant-los al marge, no deixa de cridar-me l’atenció l’ús, una vegada més, de la història medieval per a parlar-nos d’un misteri referent sobretot als nostres orígens com a poble. Ja vam parlar de l'inconstant Crònica negra de Juli Alandes (amb una molt bona idea principal però amb un desenvolupament que va perdent ritme a poc a poc), encara que aquesta és molt posterior a La mirada d’Al-Azraq i no és considerada juvenil per les editorials, o per exemple, L’anell del Papa Luna, de Joan Pla. Estic més que segura que hi ha moltes més, però no les conec. En definitiva, el que observe és que hi ha una tendència als anys 90 a utilitzar aquestos personatges carismàtics de la història valenciana en la literatura (sobretot juvenil) i precisament enquadrats tots ells en l’època medieval.

(Per la part que em toca, i disculpareu el llarg parèntesi, cada vegada note més un canvi de tendència amb la proliferació de novel·les valencianes que transcorren en temps més remots, en època ibèrica i algunes d’elles amb el conflicte romano-cartaginés de fons. Tenim, per parlar-ne d’algunes, Les nàufores (Joaquim Borrell), Si la gran deessa ho vol (Enric Lluch), Un riu d’espigues (Manel Ballart), o Edecon, príncipe de Edeta (Alfred Mondría), totes elles publicades al llarg de la primera dècada del s.XXI. Observem d'aquesta manera que els nostres orígens es van fent més antics; hem passat de la història medieval a la història antiga, però mai, que jo sàpiga, ens remetem als romans, poble imperialista per excel·lència. Atenció: estic parlant només de literatura juvenil valenciana. Sé que en novel·les per a adults el panorama és totalment diferent. Però això, un altre dia. Fi del parèntesi)

Recuperant el tema del misteri, aquesta obra n’està ben plena. Misteri, però també màgia. De fet, els passatges en els què parla Al-Azraq com a ombra han sigut els que més m’han agradat. Això sí, els capítols m’han resultat massa curts, el que per a mi ha sigut un inconvenient: la novel·la m’ha resultat molt ràpida de llegir!

Una altra qüestió que apareix més bé poc a aquest gènere és la realitat que es viu a les universitats en general, i al món de la investigació en particular. No sé jo si desitjar que totes les recerques foren tan apassionants com aquesta: el que es viu en el dia a dia és sense dubte avorrit si ho comparem amb el que viuen Roger i Anna (els protagonistes), però és veritat que les majors troballes es fan a la biblioteca o a l’arxiu, envoltats de llibres i de documents, i moltes vegades il·luminats només per la pantalla de l’ordinador i un flexo que ha tingut millors moments. També té la seua part romàntica, ben mirat.

Tornant a Al-Azraq i el seu pare en la ficció, una novel·leta totalment recomanable, que recupera una de les figures elementals per a la vertebració de l'actual territori valencià, però al mateix temps senzilla, ràpida de llegir i molt amena, on podem trobar carrers d'Alcoi que ens sonen o que directament coneguem.

No voldria anar-me’n sense fer un últim homenatge (també podeu dir-li reivindicació) a propòsit de les tímides referències que he escrit uns paràgrafs més amunt: tenim un ventall d’autors valencians espectacular. Hi ha molts, hi ha on triar. Aprofitem que els tenim ben a prop, així amb un poc de sort fins i tot els podem arribar a conéixer. Viuen a Alcoi, Castelló, València, Alginet, Vila-real, Sueca, Xàtiva, Algemesí, Gandia. Parlen i escriuen en la teua llengua, en la meua. Fem ús i abús d’ells, de segur que n’estaran ben contents: Manuel Vicent, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps (menorquina d’origen però valenciana d’adopció), Joan Francesc Mira, Vicent Usó, Ferran Torrent, Enric Lluch, Manuel Baixauli, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana, Ferran Garcia-Oliver. I molts més que em deixe. Gràcies per inundar les nostres ciutats i pobles de realitats paral·leles! Que puguem llegir-vos cent anys més!