Joan Sales – Incerta glòria (II) i El vent de la nit

L’edició que ja fa un temps vaig prestar de la meua biblioteca no tenia la versió del tercer personatge en discòrdia, Cruells, el retor roig. Quan vaig agafar la segona part, que pensava que era la que contenia exclusivament El vent de la nit, em vaig endur una grata sorpresa. La història de Trini, Soleràs i Lluís continuava, aquesta vegada des d’un punt de vista extern.

Cruells és un personatge particular, d’aquells que a més d’un li pot trencar els esquemes sobre els bàndols a la Guerra Civil espanyola. Com es pot comprovar amb el seu testimoni, la pertanyença a un o altre era més que difusa. Cruells és sensitiu i observador, amb una càrrega que silenciosament porta al damunt, que és pesada i no manifesta en cap moment. Però és dels que viu situacions marcianes i que el porten a obsessions, unes més discretes que altres, i que el marcaran quasi la seua vida sencera. No parlem dels astres i del color i brillantor dels ulls, bàsicament de les dones, que també, sinó obsessió per dues persones totalment antagonistes, però que són les dues cares d’una mateixa moneda: Soleràs i Lamoneda. Amb aquest últim, que coneix en Incerta glòria al seu desgrat i que es retroba a El vent de la nit, manté extensíssimes converses que ratllen el deliri per esbrinar el parador del primer, un dels seus grans amics de la guerra, el qual tenia una personalitat magnètica malgrat el seu caràcter conflictiu. 

Lamoneda és capaç de portar a un personatge tan tranquil i taciturn com Cruells als seus límits. Igual que una guerra, que a mesura que passa el temps (trenta anys) i el ja sacerdot va reflexionant sobre els seus efectes, es desvetlla més absurda i ridícula que mai. I igual que Cruells, acabem desitjant que desaparega, i que ens preguntem com poden existir persones com ell xafant la terra. 

En general, El vent de la nit, la contiuació dels fets de finals dels anys 30 i principis dels 40 que es narren a Incerta glòria, és l’exemple de com una persona que ha viscut uns fets tan macabres i colpidors és capaç de sobreviure’ls i de sentir-se culpable per trobar a faltar certs moments de companyerisme. Perquè fins i tot en la tristor i en la desesperació es pot trobar la bellesa. O diríem la “incerta bellesa”?

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.