Franz Kafka – La metamorfosis

Supose que més d’una vegada s’heu topetat amb una d’aquelles llistes que resen “els 10 llibres que has de llegir abans de morir”, o els “10 relats curts que hauries d’haver llegit”. Aquesta obra, un clàssic de principis del segle XX, apareixerà, de ben segur, en ambdues. És una novel·leta arxiconeguda, citada, i metareferenciada en moltes ocasions (ara mateix recorde un relat de Haruki Murakami a Hombres sin mujeres en el qual s’al·ludia a la protagonista de hui).

Pense que l’èxit i el fet de de que hui, més de 100 anys després de la seua publicació, continue llegint-se i tenint-se en compte està més que justificat. No sols per la seua extensió - no anem a enganyar-nos: en la societat del tuit, de la lectura ràpida per a prendre la major informació possible, la brevetat és un valor afegit -, sinó pel tema, actual a més no poder, i sobretot per la quantitat d’interpretacions sobre el seu significat, tantes com lectors.

Més o menys ens sabem com comença la desventura de Gregor Samsa. Jo reconec que en part l’he llegida buscant per què eixe matí es desperta convertit en un insecte immund. Crec que no revele res: l’interés de la lectura no rau en el motiu. Bé, almenys per a mi, perquè interpretacions metafòriques en aquest sentit en podeu trobar en la xarxa (la que més ressò té és que realment el senyor Samsa ja era un insecte abans d’aquell dia pel mateix ritme de no-vida que portava). Per a mi, el més interessant ha sigut veure com reacciona el seu entorn a la seua transformació.

I faig un parèntesi: el títol original de l’alemany es pot traduir com La transformació, però al final, pel que es veu, ja era massa coneguda com La metamorfosi per a que les editorials decidiren canviar-ho. Tanque parèntesi.

Efectivament, cada membre de la seua família enfronta el nou Gregor d’una manera diferent. El que més xoca és la falta d’empatia i la deixadesa que acaba imperant entorn la seua “persona”, cada cop més evident, fins al punt que la seua aliada major acaba per desitjar que tot acabe. Ni tansols espera que Gregor torne a ser el que era… La meua interpretació personal de tot el relat és que Kafka intenta reflectir a través d’una metàfora com tractem als malalts i als dèbils d’una societat. Recordem que açò, lleugerament modificat al que va dir Gandhi sobre els animals, és un termòmetre per a aquesta… I en definitiva, si la família de Gregor Samsa, violenta, excèntrica, histèrica, insolidària, mentidera, interessada, mandrosa i descurada és la representació de la nostra, estem més que perduts. 

També m’ha agradat com l’autor retracta la paulatina pèrdua d’humanitat en Gregor: deixa de menjar el que menjava abans (arriba un moment que ni això), deixa de dormir on dormia, l’habitació comença a plenar-se de deixalles, els mobles comencen a estorbar, escolta la música, l’únic a què pareix que reacciona, amb certa melàngia fins el final… I tot fins al punt que arribem a empatitzar amb el pobre insecte Gregor. Ups! Empatitzar amb un míser insecte! El pitjor de les nostres ciutats, junt les rates!

De tota manera, malgrat que durant les escasses pàgines de La metamorfosi regna el caos, la foscor i la pudor (pot eixir pudor d’un llibre, veritat? No de manera real, sinó imaginària), el final és obert i diria que quasi optimista. No perquè si el temps humit i gris ha canviat quan decideixen eixir de casa i trepitjar, per primera vegada relatat, el carrer. Ens quedarem amb això, no? Amb els rajos de llum, brillants, que ens donen esperança. Perquè mai tot està perdut.

Carlos Taibo – Comprender Portugal

El títol que elegit per a aquest curiós assaig ja t’agafa per sorpresa. Pensem que del poc que hi ha que saber, ja ho sabem tot, del país veí. Però amb el pas de les pàgines ens comencem a qüestionar el que nosaltres hem fet per a apropar-nos a ells, per què no els sentim realment veïns com a tal, i què podriem fer per salvar els ponts que encara hi ha entre ambdues cultures.

A banda de les crítiques que impregnen la primera part del text en aquesta direcció (no només crítiques, també possibles explicacions històriques, econòmiques, polítiques, socials de les mancances que impregnen la mútua comprensió) l’assaig de Taibo està farcit de facetes, variades i algunes d’elles molt complexes, que van des de les qüestions lingüístiques, les problemàtiques relacions amb les antigues colònies i Espanya, la seua prolífica producció literària i altres aspectes secundaris (o no tan secundaris?) per a acabar d’aprofundir en el país lus (futbol, art, gastronomia, música).

La lectura és de vegades amena, altres, més densa i que requereix una concentració plena. Però en qualsevol cas, resulta sempre didàctica, en ocasions sorprenent i emprenyadora, i per suposat molt enriquidora. Per això, si teniu ganes d’eixir-vos-en de la vostra rutina lectora, aquesta és la vostra oportunitat!

Isabel-Clara Simó – El gust amarg de la cervesa

Tenia ganes de tornar a la Isabel-Clara Simó d’El caníbal. Pensava, pobra de mi, que anava a trobar tres quartes parts del mateix. Eixa obra delicada, irònica, exacta… i tan similar i tan llunyana al mateix temps que la novel·la protagonista del post de hui.

Ja podem ben dir que l’autora és de les més camaleòniques que trobem al panorama literari valencià: igual t’escriu una adolescent Raquel, com s’atreveix amb un thriller “gastronòmic” o fa una recopilació de relats i d’estils a El gust amarg de la cervesa. En aquesta, els protagonistes són quatre, veïns d’un mateix carrer de la ciutat de Barcelona, que pivoten entorn un eix en comú, el primer dels personatges, Ramon, el rellotger tetraplègic i voyeur, culte però voyeur, quasi professional. A partir d’ell coneguem la seua particular visió de Laia, Vicenta i Jordi, i descobrim poc després la crua realitat de les seues vides i les relacions que es teixeixen entre si. 

Com ja hem dit, la novel·la és un vertader art en adaptar-se als personatges i al seu estil de contar i escriure la realitat que supura en el seu dia a dia: des del més erudit de Ramon, passant a un altre més poètic i fantasiós de Laia, o el registre directe i colpidor de Vicenta, fins el més barroer de Jordi. Al remat, és una obra complexa, gens monòtona i plena de referències a la música, la literatura i l’art. Vaig començar fent un llistat però quasi no tenia fi… Deixe al futur lector l’àrdua tasca però també curiosa d’anar identificant obres a mesura que va passant pàgines.

En un principi, quan vaig començar, tenia por que la novel·la es convertira en una mena de remake de les pel·lícules de voyeurs més conegudes, alguna amb l’ingredient de la minusvalia, com la de Christopher Reeve Rear window o l’anterior de Hitchcock, o fins i tot la recent La finestra di fronte, de Ferzan Özpetek. Però no. Perquè quan ja t’has habituat al lleig costum de Ramon, de sobte botem a la següent protagonista per veure la seua versió de la història, i així fins arribar al quart dels veïns. 

Tot i valorant el mèrit de l’autora, la seua tasca de documentació i l’immens vocabulari emprat, he de reconéixer que se m’ha fet un poc bola. Per a mi les històries de Ramon i Laia no han acabat de funcionar… Massa farcides i pomposes, més lentes. En canvi, la de Vicenta m’ha semblat vibrant i sublim, amb un retall de la dura vida de les dones del segle passat, mentre que la de Jordi l’he digerida de pressa pel seu vocabulari assequible. Per a mi ha estat, per tant, una novel·la desigual, i de la què sent que m’ha valgut la pena per una quarta part d’ella. De tota manera, no pense desistir amb aquesta autora!

Ens llegim en el següent post!

Roald Dahl – Relatos de lo inesperado

Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges. 

Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.

Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.

Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.

Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes. 

Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.

Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.

Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!

Andrea Camilleri – El miedo de Montalbano

Al comissari Montalbano li precedia la fama: ja feia temps que el tenia apuntat al meu llistat de llibres per llegir, perquè la combinació de crítiques ultrapositives i la constància de l’aparició de la millor gastronomia siciliana me’l feien altament atractius. Un poc tard, però per fi m’he posat. Com que no sabia per quin de tota la saga començar, vaig considerar que el més factible seria llegir aquest recull de relats curts per tindre una idea del que em trobaria si escollia una novel·la amb un sol cas. No me n’he penedit!

El miedo de Montalbano són sis narracions, unes més breus que no altres, on una lectora primerenca en Camilleri com jo té una panoràmica de l’univers de la comissaria i les gents de Vigàta i Marinella, i les que en definitiva envolten el dia a dia d’aquest particular comissari. M’imagine que qui ja haja llegit més novel·les d’aquesta sèrie detectivesca ho veurà tot sintetitzat i present. El personatge de Montalbano és del més particular que et pugues trobar a la literatura: jo el definiria com una mena de filòsof-gastrònom-asceta-i-especialista-en-art-en-general, ja que és un gran aficionat a la música, el cinema i la literatura. Una mena d’erudit casolà, més o menys.

A través dels seus ulls inquisitius som capaços de percebre la mesquinesa del gènere humà, amb les seues avarícies, enveges i odis, així com les problemàtiques més sòrdides i que ens defineixen com a societat: què fem amb els nostres immigrants? Deixem que la màfia, l’especulació urbanística i les drogues embruten les nostres ciutats i els seus habitants? No només això, ja que la vessant reflexiva de Montalbano ens mostra un home que mira amb respecte i humilitat a la mort, encara que amb terror de fer-ho a la cara. Tot regat amb un sentit de l’humor genial que traspassa cada paraula, amb situacions que fluctuen entre l’absurd i l’ironia més fina, sobretot a l’interior de la comissaria, amb secundaris de luxe, sobretot Catarella, el recepcionista. Lluny queda eixa visió més amarga (però igual d’encertada) de la Sicília de Leonardo Sciascia; o la crítica vetlada amb el sabor més pur de la innocència de Niccolò Ammaniti; la crueldat és més tènue que per exemple amb Lara Cardella, però es presenta sota altres formes; una Sicília on ha canviat tot per a que al final no canviara res…

Com a nota curiosa, dir-vos que la RAI, la televisió italiana, va començar una sèrie en 1999 amb la posada en escena dels casos de Montalbano, anomenada “Il commissario Montalbano”. Òbviament, no n’he vist cap, però no ho descarte per un futur.

És bona senyal quan descobreixes un autor i saps que no serà l’última que li llegeixes, veritat? Doncs això.

Ací vos deixe amb Marinella, la cançó de Fabrizio De André amb Mina, en honor al poble del comissari. Fins la propera lectura!

Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Xavi Sarrià – Totes les cançons parlen de tu

Tenia moltes ganes de pegar-li mos a una de les novetats valencianes del moment. Novetat per partida doble: perquè amb aquest volum s’enceta una de les editorials més prometedores del moment, i amb un nom més que suggerent, Sembra Llibres. En segon lloc, perquè el cantant d’una de les bandes de major èxit del panorama valencià, Obrint Pas, s’estrena com a novel·lista, que no com a escriptor.

M’agrada Xavi Sarrià i el seu grup, i els escolte amb freqüència. Per això ha estat bé trobar-se amb alguns guinys al lector en forma de versos de la seua música. No els vaig a citar per a no estropejar la recerca del futur lector. En sintonia, la coberta del volum no pot ser més encertada, ja que als 90 tots teníem cassettes i tots els avançàvem amb un boli. Mal assumpte era quan se n’eixia la cinta de dins i es feia algun nus, i de nusos hi ha uns quants en aquesta història. 

En definitiva, el llibre de Sarrià va d’això, de música, encara que no és el tema principal. No sé si a més hi ha quelcom d’autobiogràfic: l’any 92, que és quan es desenvolupa tot, l’autor era adolescent, i no és rar pensar que alguna de les que conta al llibre és vertadera. No parle de fets concrets ni de noms, però sí de l’ambient que es vivia al barri de Benimaclet. El marc històric ja s’encarrega ell de recordar-nos-el al principi dels primers capítols, que tot siga dit, està prou ben enfocat. La mescla de descontent social, inci de la deriva urbanística i crisi econòmica van ser la llavor que va germinar en coses que hem pogut llegir a Totes les cançons parlen de tu. 

Quan tenim 14 o 15 anys la música és un dels nostres referents: a banda de que tots pensem que totes les cançons parlen de nosaltres i de les nostres frustracions, és un dels aspectes més importants per a una vida que està despegant, ja que configura la personalitat, i va lligada als cercles socials que es comencen a freqüentar. Crec que això, el grup d’Ivan ho manifesta a la perfecció: l’anàlisi socio-política va acompanyada d’una banda sonora refrescant i d’un manual per a principiants de l’estètica de les bandes urbanes del moment: skinheads, nazis, hardcoretos, hippies… No obstant, en aquest sentit, he trobat les personalitats massa extremes i definides. A l’igual que he trobat massa fàcil el recurs dels altres fils argumentals, com el de xic s’enamora de xica, el millor amic graciós, el final tràgic i que podem pronosticar. 

De tota manera, crec que és un llibre de lectura obligatòria si volem entendre quin és l’origen del que podem trobar hui en dia als nostres carrers, ja que és una temàtica nova dintre de la nostra literatura; però també lectura necessària com a homenatge a una València contradictòria, una ciutat amb molt de potencial i moltes ganes, però que li costa arrencar. No espereu una gran història, d’estes èpiques que marquen un abans i un després en la vostra vida: espereu una revolta quotidiana i senzilla, de les que comencen al sofà de casa.

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Manuel Baixauli – La cinquena planta

Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.

La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!

Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.

Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí. 

L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.

També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?

En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia. 

B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar. 

Haruki Murakami – Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment, el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces del puzzle xinés per antonomàsia.

Murakami fa exactament el mateix. Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta, però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho veus i saps que és real. El mateix autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues abundants pàgines (crec que menys 1Q84, cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.

Que jo recorde, crec que de les que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un temps a Finlàndia, i para de contar.

A banda, l’abundant simbolisme que acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.

Indubtablement, altre fet que contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns (May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo, Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el somni, o fins i tot una segona dimensió.

Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil. Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en determinats moments.

En resum, sempre que llegim Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.

Ja porte un full sense haver contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!

La gazza ladra - Abbado

Sands of Malta – Herb Alpert

Tara – Percy Faith Orchestra

Andy Williams – Hawaiian Wedding Song

Sergio Mendes

Ben Kaempfert

101 Strings

Canadian Sunset – Hugo Winterhalter

Billy Jean – Michael Jackson

Johnny Angel – Shelley Fabares

Sonata per a violí sol – Bach

Ebb Tide – Robert Maxwell

Eight Days a Week – Beatles

Serenata per a corda – Tchaikovsky

The prophet bird – Schumann

Do you know the way to San José – Burt Bacharach

Dream – Frank Sinatra

Little girl blue – Frank Sinatra

Quartet de Haydn

Bruce Springsteen

Solo de piano – Keith Jarrett

La flauta Màgica – Mozart

Béla Bartók

Francis Poulenc

Rossini (música sacra)

Vivaldi (concerts per a instruments de vent)

Ofrena Musical – Bach

Barry Manilow

Air Supply

(Un estudi) Liszt

Sonates – Mozart

Sonates – Haydn

Concerto Grosso – Händel

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.

Haruki Murakami – Tokio blues

Ja feia temps que anava al darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després de llegir Kafka a la platja. Tenia ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que vaig passar llegint Kafka, així que quan he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què aquelles crítiques.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial. L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció. Com sempre, el resultat és un desastre.

Deixant per fi a banda aquestos despropòsits editorials, Norwegian wood és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari, especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les despeses. També se’ns menciona constantment La montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.

El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko. Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que el practiquen o no marca el seu status mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga. En això, sembla una persona realment influenciable.

A pesar de que siga un llibre sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.

Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.

I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?

She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.

I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"

She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath

And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.

Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la. Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la pena veure-la.