Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!

Cristina Petit – Algo parecido al verdadero amor

Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia. 

M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?

D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la. 

Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.

En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!

David Foenkinos – La delicadesa

Després de La vida dels elfs, de la qual vaig eixir tan súmmament desubicada, l’opció més adequada era escollir una novel·la fàcil, que no em complicara massa els diversos trajectes en transport públic que havia de fer estos dies. Aquesta vegada vaig tirar cap a un altre autor francés, i vaig donar diana!

La delicadesa és una obra diametralment oposada a la que acabe d’esmentar. Argument cristal·lí, senzill, fins i tot simple, que se centra en l’arxiconeguda expressió “xic coneix xica”. Però la seua linialitat i aquesta mateixa simplicitat en argument i personatges ha fet que la seua lectura quasi es convertira en avorrida: a mi personalment no m’ha aportat res pel que fa al desencadenant de la història principal (la mort del marit de Nathalie, la protagonista), ni al descobriment de res nou, ni tansols un estil destacable. Per a mi no ha sigut una lectura fresca o diferent. Tansols una més. El que pot arribar a salvar les escasses quatre hores totals que pots dedicar-li la teua atenció són les notes al peu de pàgina i els breus capítols que es colen entre el fil de la curiosa relació que s’estableix entre l’heroïna i Markus, el lleig pretenent. Aquestes actuen a mode de desenvolupament de xicotets detalls que s’acaben d’esmentar, aparentment sense importància, però que enriqueixen i aporten alguns matisos. Per cert, una relació curiosa com acabe de dir, i que pense que de tant en tant fa aigües pel comportament sorgit del no-res dels personatges.

No hi ha molt més que comentar d’ella: tenim el cap assetjador, la iaia amorosa, la secretària indiscreta, converses entorn una màquina de café… Res massa estrany ni fora de l’habitual. Sí he de de reconéixer que l’autor, dintre d’aquest univers fàcilment identificable per a tots, intenta fer un elogi a les coses que poden semblar nímies, eixos gestos de delicadesa o fragilitat de la bellesa, que només és capaç de trobar-se en moments molt puntuals. 

Novel·la totalment prescindible, amb un final que recorda a certa sèrie espanyola de gran èxit amb final més que criticat, i que amb una sola línia ha sigut capaç de desconcertar-me, perquè pense que no pega a les pàgines predecessores. 

Per cert, hi ha pel·lícula, protagonitzada com no podia ser d’altra manera per Audrey Tautou i que vaig veure ja fa uns quants anys. Desconeixia en aquells moments que estiguera basada en un llibre. És d’aquelles en les què pots veure créixer l’herba, però no recorde que em desagradara tant com el llibre. Caldrà revisitar-la.

Pierre Lemaitre – Irène

No se sap massa bé per què, però crec que gairebé tots tenim una (no sé si dir-li) fixació o curiositat (potser sí que siga aquesta la paraula) per les nines russes. Eixes que estan unes dintre de les altres. N’obrim una per a confirmar que altra, més menuda, apareixerà al seu interior.

Amb Irène aquesta sensació t’acompanya durant tota la lectura. El mateix autor diu al final que ha intentat fer un homenatge a la literatura, i es nota, perquè obrim Irène i ens apareix un clàssic, i un altre, i un altre… La trama és ben senzilla: el comandant parisí Camille Verhoeven s’enfronta a un assassí en sèrie que mata o ha matat reproduint escenes de novel·les policíaques, més o menys conegudes. Enmig, ha de fer malabarismes amb la seua situació laboral i personal, amb subalterns problemàtics o el poc de temps que pensa que li dedica a la seua dona embarassada.

Fins ací, l’argument principal. La idea m’ha semblat original, i sobretot com ha teixit les connexions entre tot plegat, encara que algunes d’elles eren en algun punt prou esperables. I això per a mi ha sigut un inconvenient, perquè diguem que l’apoteòsic final ha sigut una sorpresa, però no excessiva del tot. Un altre punt negre que li pose a la novel·la és que l’he trobada lenta, sobretot al principi. Potser hi ha contribuit l’excessiva repetició descriptiva (l’alçada de Camille, l’amor que sent per la seua dona, els gestos dels seus companys de treball), el que per a mi ha llevat intensitat a la recerca del boig assassí. Amb unes 100 pàgines menys em focalitzaria millor en les pistes i els elements més significatius i de ben segur l’haguera gaudit més.

Una gran pena, per altra banda, ha sigut la decisió de l’editorial de canviar el títol. Irène és la dona de Camille Verhoeven, la que personalitza les pors i les inseguretats del comandant; però en francés, el títol original, Travail soigné (que podríem traduir lliurement com “treball minuciós”) ens mostra l’essència de la novel·la, que és eixa cura pels detalls i la minuciositat de les anàlisis tant entre els assassinats com en els pensaments i accions del principal protagonista. Una vegada més, doncs, no hi estem d’acord amb eixa decisió.

Per resumir, una novel·la desigual, que va agafant ritme a mesura que arribem a l’últim quart de la trama, just el contrari del que per a mi va passar a À revoir là-haut (Ens veurem allà dalt), que em deixà un gust agredolç, perquè per al meu gust es començava a desunflar massa aviat. 

Si en aquella ocasió vos deixava amb El soldadet, de Manel, avui em sembla més adequat acomiadar-me amb el Rèquiem de Mozart, per eixe final on sembla que s’acaba el món. Mentre l’esperem, fins la propera lectura!

Vicent Usó – La mà de ningú

No sé si serà arran David Lynch i la seua gran obra Twin Peaks, però sembla que hi ha una certa tendència a que als xicotets pobles es visquen situacions surrealistes, tràgiques, estranyes, però que arriben a treure’ns, malgrat tot, un somriure. Ho hem vist també amb el P’tit Quinquin o també, en una escala més còmica, a la genial Bienvenue chez les Ch’tis. Ni fet a posta, aquestes dues últimes transcorren en el nord més profund de la França fronterera amb Bèlgica, com diríem ací, on Cristo va perdre el gorro, a l’igual que una part important de la novel·la que hui ens ocupa.

Vicent Usó ha plantejat una partida d’escacs de magnituds internacionals, amb un seguit de personatges que al final, acaben tenint alguna relació, com en un gran puzzle. El de Vila-real ja ens té acostumats, a açò, però no per això deixa de sorprendre. A més a més, de manera elegant i molt subtil introdueix temes macabres i quotidians, que fan que per una part repassem els llibres d’Història, o per l’altra, que humanitzem les notícies que ixen als diaris, per desgràcia de manera massa freqüent.

Tota la trama al voltant de l’aparició misteriosa d’una mà enmig d’una via rural a un poble perdut, es planteja com una partida de blanques contra negres, de peons (m’ha agradat molt el paral·lelisme de bessones blanques vs bessons negres, i no dic més) que no saben massa bé a què estan jugant els seus reis i torres, però que els agrade o no, ho sàpiguen o no, al final tots acaben formant part del mateix joc. El títol del llibre, de fet, no és casual. 

El resultat és una novel·la redona, que tanca pràcticament totes les trames, fàcil de llegir (l’única pega és potser la repetició pàgina sí, pàgina no de l’expressió “a penes”), amb capítols curts contats des del punt de vista d’un personatge, i que fan que el lector se senta de seguida absorbit per la seua atmosfera nocturna i aqüosa, malgrat que aparentment no passe res. Una bona manera, en definitiva, d'arrencar les lectures de tardor.

Pierre Lemaitre – Ens veurem allà dalt

Les esperances eren altes: premis per ací, traduccions en altres idiomes per allà, espais a les vitrines de les llibreries prou destacats... I com sol passar, la literatura francesa em deixa un mal sabor de boca.

Ens veurem allà dalt comença bé, fins i tot molt bé, de manera potent, crua i brutal, i prometent una gran història en la qual, a l’igual que ho fan Incerta glòria i El vent de la nit, es parle de les conseqüències de la guerra. No les que totes sabem i hem vist narrades de diversa manera als llibres d’Història o les més recents, als informatius. Eixes no. El més interessant que ens poden proporcionar aquestes novel·les no és altra cosa que els fruits amargs que es recullen d’una llavor trista i macabra que ha germinat en les ments de tots aquells que han participat en una barbàrie despietada.

I ja vos dic que en un principi sembla això, però de sobte la trama comença a discórrer (no sé si dir desvariar) cap a altres arguments més o menys creïbles, amb un toc de surrealisme, fent que l’argument que créiem principal perda ritme a marxes forçades. Jo diria que fins i tot li sobre algunes pàgines. Aquella anàlisi dels diversos personatges (Edouard, Albert, Aulnay-Pradelle, Madeleine, Mr Péricourt) dóna pas a situacions relacionades amb la guerra, sí, però només com a teló de fons i que ens parlen de qüestions tan actuals com la corrupció, el frau, l’amiguisme i en menor mesura, l’amistat o el sentiment de culpa.

En un dia com el de hui, on abunda l’optimisme, no volia anar-me’n sense deixar una cançoneta que en un principi pensava que li adeia prou al llibre que ens ocupa. Fins el proper post!

Agnès Martin-Lugand – La gent feliç llig i beu café

Estem acostumats als llibres i a les pel·lícules que un trencament sentimental o la mort del cònjuge o els fills en dramàtiques circumstàncies comporte el distanciament físic de la persona que es queda. En l’últim cas, aquest període sol anar acompanyat d’un profund dolor. Ho veiem a la genial pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, Trois couleurs: Bleu, amb una impactant Juliette Binoche, però també a altres més lleugeres, com l’arxiconeguda Bajo el sol de la Toscana, o més recentment, Come, reza, ama, de Liz Gilbert. Estic segura que em deixe altres milers d’exemples. 

Amb açò vull dir que a l’igual que passava amb La canción helada (a la què li he trobat un nou paral·lelisme, la sèrie anglesa Broadchurch) hi ha temes que són recurrents a la nostra cultura literària i cinematogràfica, pel que de vegades resulta complicat trobar el que fa que valga la pena seguir llegint o vegent la cinta. No sé exactament quina seria l’originalitat de La gent feliç llig i beu café: una dona jove, deprimida, posa terra de per mig per a fer front a una depressió arran la mort en un accident de tràfic de la filla i de l’home. Se’n va a la costa irlandesa a ofegar les penes entre pintes de Guiness i omnipresents cigarretes. De fet, jo renombraria la novel·la afegint-les, encara que no em sembla políticament correcte posar-les en la mateixa frase que “la gent feliç”. Això sí, no espereu cap llibre pel mig. No se’n parla gens, de literatura. Tampoc de persones satisfetes plenament amb la seua vida, sinó tot el contrari. I és curiós que un dels dos personatges que semblen més contents amb ells mateixos, la germana del “xic de la pel·lícula”, siga un poc insuportable.

Hi ha frases que no m’han agradat que es deixen caure al vol i que poden ser molt perilloses. Són les que ixen de la boca dels pares de Diane, la figura principal, que la tracten en tot moment com una estúpida menor d’edat i que l’intenten forçar a fer coses que ella no desitja fer. Altra frase mortal és la de la tercera en discòrdia d’una relació que aconseguirà fer Diane, i que es queda tan ampla quan diu “Edward és meu”. I ja, per a rematar, la germaníssima, Judith, anima Diane a que comence una baralla de gates amb la teòrica parella d’Edward, per a demostrar-li al “macho alfa” que és capaç de lluitar pel seu amor. El trist és que estes coses calen (i ja estan presents) a la nostra societat. Tots coneguem algú que ha dit frases similars, o fins i tot, hi ha programes a la tele que fan un espectacle d’això.

De tota manera no tot és negatiu. Sempre intente extreure alguna cosa de trellat. M’ha fet compayia amb un parell de viatges llargs en tren i ha funcionat com a novel·la d’impàs per al que he triat per a després, que de segur serà més dens. Sí, s’ha deixat llegir a pesar de que sembla una pel·lícula de sobretaula de diumenge. I a més, he descobert que sense ser fumadora, ni beure café i llegint el que es pot, una pot considerar-se mínimament feliç.

PD: He llegit moltes crítiques sobre el final, que en general no ha agradat. Sense dir molt d’ell, pense que és un bon final, coherent amb l’esperit de Diane, la protagonista, que volia solucionar les coses des de l’interior, sense posar afegits, així que sí, estic més que satisfeta amb eixe final, em sembla valent, i és una crida d’atenció a certes persones, que prefereixen plenar la seua vida de pegats en lloc de fer que la seua barca tinga una estructura sòlida. 

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!