De què parlem quan parlem de Murakami? De móns onírics, personatges trencats, pous profunds, música a mansalva i gats. De pòdiums en quant a autors favorits respecta, de lectures diferents, de sensacions que oscil·len entre la confusió i l’humor més absurd.
I què fa Murakami per ser Murakami? Doncs ell mateix ens explicava una de les seues facetes essencials de la vida a De què parlo quan parlo de córrer, i ara ens relata un altre retall de si mateix, en la que és sense dubte més conegut, i que és ni més ni menys la seua feliç manera de guanyar-se la vida: escriure.
Darrere de cada autor s’amaga un seguit de manies, fonts d’inspiració, motivacions i mètodes per a imaginar una història i les tècniques per plasmar-les per escrit. Totes elles deuen ser tan personals com escriptors hi ha. El mateix Stefan Zweig ja intentava desvetllar el misteri de creació artística a un llibre que rep aquest mateix nom i en algun passatge de El mundo de ayer. Per això és d’agrair que de tant en tant, en clubs de lectura, conferències o per escrit en forma de llibre els diferents autors desentranyen els seus secrets, sobretot alguns com Murakami, que enganxen a tants lectors. A mi la primera.
Al llarg de diversos capítols, un dels autors nipons més coneguts en els últims anys ens apropa a la seua rutina per tal de crear i imaginar nous móns i nous personatges. El millor de tot, i no sé si és el pitjor al mateix temps, és que ho planteja d’una manera tan senzilla i honesta que sembla que qualsevol puga fer el que ell fa. Si fóra així, el món estaria ple, d’escriptors! I no, senyor Murakami, no ho està, encara que és cert que cada vegada en proliferen més i de les més diverses calanyes.
Aquestos capítols també ens serveixen per conéixer-lo un poc més de prop, malgrat que no crec que a ell això li faça molta gràcia, i pel que es veu, deu ser una persona amb un caràcter prou particular. Crec sincera la seua modèstia, però no tant el seu passotisme quan parla de les dures crítiques que ha rebut des dels seus inicis, ja que de les seues paraules es desprén encara certa amargor.
Per a mi ha resultat un llibre curiós de llegir, sobretot quan feia referències a les intrahistòries que s’amaguen darrere de Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Kafka a la platja, Los años de peregrinación del chico sin color, Tòkio blues, After Dark, Underground, o altres que he llegit d’ell.
Però crec que el llibre no té un sentit global, amb el defecte de no estar ben acabat per ser molt repetitiu. Eixa sensació la tenia cada vegada més, fins que al final, a l’epíleg, s’explica l’orige d’aquestos escrits, i és quan ho entens tot, però ja és massa tard. A pesar de que en un principi aquest assaig és un recull de conferències mai impartides però que ho podrien haver sigut, crec que al publicar-ho en format llibre es deuria d’haver tingut més cura a l’hora d’evitar reiteracions, que al final t’agafes quasi a broma. Sí, ja sé que portes trenta-cinc anys dedicant-te a l’ofici d’escriptor. Al meu parer, això ha deslluit la seua lectura, a banda que reconec que el seu estil massa col·loquial, sense ser informal, ha arribat a no agradar-me massa. Fins i tot he arribat a pensar que Murakami escrivia el que escrivia per a explicar-se i excusar-se davant del món, o incús tirar algun dard enverinat i de pas, venjar-se pels mals tràngols que alguns li han fet empassar. Puc estar equivocada.
Això sí, no me’n penedisc d’haver-lo llegit, però esperava altra cosa. En aquest sentit, amb el de De què parlo quan parlo de córrer vaig gaudir més, em va sorprendre per a bé, i vaig treure més aprenentatge que en aquest. De tota manera, qui em conega, sap que no vaig a desistir amb l’autor, tot el contrari! Me l’imaginaré corregint i tornant a corregir, discutir amb la dona i repensant cada frase. Però això serà més avant, perquè amb ell tanque el parèntesi i torne a llegir dones una altra temporada! Fins la pròxima!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada