Ja feia temps que anava al
darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després
de llegir Kafka a la platja. Tenia
ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que
vaig passar llegint Kafka, així que quan
he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha
agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què
aquelles crítiques.
En primer lloc, i abans d’entrar
en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial.
L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a
construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata
una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la
lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura
occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem
a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el
que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es
confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un
toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció.
Com sempre, el resultat és un desastre.
Deixant per fi a banda aquestos
despropòsits editorials, Norwegian wood
és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el
denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari,
especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La
novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu
passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb
alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del
llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i
europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de
la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans
tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta
carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que
Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les
despeses. També se’ns menciona constantment La
montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el
de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.
El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem
ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la
seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko.
Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús
i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la
novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges
restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que
el practiquen o no marca el seu status
mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou
entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga.
En això, sembla una persona realment influenciable.
A pesar de que siga un llibre
sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb
aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i
desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una
novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en
ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força
desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna
conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment
puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una
tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.
Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.
Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.
I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?
She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.
I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"
She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath
And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?
She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.
I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"
She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath
And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.
Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran
Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la.
Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre
millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el
caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la
pena veure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada