Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!

Silvia Nanclares – Quién quiere ser madre

Qui vol ser milionari? Aquesta era la suggeridora pregunta que es llançava moltes vesprades a la televisió privada. Al seu anunci, quan encara no era un programa massa conegut, tots alçàvem la mà. Una vegada vam conéixer la dinàmica del programa, veierem que no era tan fàcil: un munt de preguntes de tot tipus jalonaven el viatge cap a la desitjada riquesa. La destresa en sortejar-les ja depenia del bagatge de cadascú: coneixements personals i cultura general, caràcter i confiança, habilitats com la deducció, o la formació eren claus per a arribar a pillar un bon pessic de diners, amb el que molts es contentaven. Pocs, crec que un només, va arribar al final.

Silvia Nanclares és més que possible que jugue amb aquest títol. No ho diu clarament, però pel contingut de la seua novel·la (?) autobiogràfica ho deduïm. Si llançàrem aquesta pregunta a l’aire a totes les dones del nostre voltant quotidià, pràcticament el 100% alçarien la mà: la maternitat es trobaria entre una de les fites a assolir en algun moment de les seues vides. Però mai més enllà dels 40, per raons biològiques. No obstant això, algunes d’elles desconeixerien que el seu rellotge, el famós rellotge, ja no fa tic-tac al seu favor, i que els costaria molt, moltíssim, aconseguir-ho. Moltes qüestions sorgiran en el seu camí. I ja dependria de cadascuna, o de cada família, torejar com es puguera el temporal. És un problema cada vegada més habitual, i tots coneguem casos d’amics al nostre voltant, que acaba convertint-se en un drama personal, econòmic i de retruc, de desgast de la parella.

No tinc clar que el que haja escrit l’autora siga novel·la com a tal. Sí, hi ha diàlegs i un argument amb uns personatges, principals i secundaris. Però jo l’he llegit més en clau d’assaig o fins i tot, llibre d’autoajuda, en el sentit de que pot tirar un cable a persones que hagen passat o estiguen en el moment de passar el tràngol de buscar descendència, sense èxit. A més a més, i açò sí que és una qüestió més personal, a aquest fet, se li suma no altre de menor importància: el de superar la pèrdua d’un èsser volgut després d’una llarga malaltia, després de que eixa persona s’haja anat apagant a poc a poc. Nanclares reacciona volent quedar-se embarassada. La mort vol vida. És quelcom que si no teníem clar d’abans, l’autora ens ho confirma. En aquest sentit, els passatges relacionats amb el pare de Silvia són molt bonics i sentits, i més d’una vegada he llegit com a propis certs pensaments i actituds. És per això que quan vaig topetar per primera vegada amb la novel·la (ja ho he dit altra vegada) li vaig tenir certa por, i per això vaig postergar la seua lectura a un moment més oportú. Ara sóc mare (afortunadament no em trobaria en cap dels casos dels què l’autora parla amb major profusió al seu text) després d’haver perdut a mon pare ja fa uns anys. Mon pare tampoc ha conegut el seu nét.

Més enllà de casos personals, la qual cosa és inevitable quan es tracten temes com aquest, que ens arriben al moll de l’os, el text posa de manifest pensaments entorn la maternitat i la criança (crec que és un tema prou oblidat pel feminisme) i de com les mesures polítiques, socials, laborals, sanitàries, etc. són marcadament patriarcals i masclistes, fins i tot contràries a la gestació i la correcta criança dels fills per part dels pares. El rosari de clíniques per on passen la protagonista i la seua parella per a començar tractaments i alternatives és quasi infinit: ací, és més, crec que queda prou patent l’interés i la visió mercantilista del sector. Un cercle perfecte: creen adolescents fins a la quarentena que, tot i no tindre vides independents del tot ni molt menys estables, desitgen tindre descendència in extremis, després d’estar anys esperant el moment adequat. En el moment en què es llencen, oh, sorpresa, és impossible: gastem-nos, doncs, els estalvis en clíniques privades, i si no ho aconseguim, siguem infeliços i sentim-nos culpables la resta dels nostres dies. Alguna cosa falla. Moltes, diria jo.

En definitiva, un llibre molt útil per a moltes persones: les que estan encarant la mort d’una persona estimada, però sobretot per a aquells que, en parella o en solitari, es veuen immersos en la cara més crua, dura i amarga de la fertilitat. L’experiència de Silvia pot servir d’una mena de consol, amb una perspectiva diferent i valenta, per a gestionar els seus sentiments. Amb aquesta recomanació vos deixe fins la propera lectura!

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Caitlin Moran – Cómo ser mujer

El post d’avui és d’un llibre que dóna molt de si. De fet, ha sigut qualificat de polèmic. Realment pense que no és per a tant, però l’autora s’ha sabut beneficiar d’eixa etiqueta per a difondre’l més, si cap: i és que potser ací no és tan coneguda, però a Gran Bretanya, d’on és Caitlin Moran, és tota una celebritat, famosa pel seu activisme pro feminista a les xarxes socials i per aparéixer als mitjans de comunicació escrits i visuals més prestigiosos. En qualsevol dels casos, jo en aquest post no vaig a discutir sobre les seues idees del feminisme, que avance que són seues i que crec que no representen cap corrent (tampoc crec que moltes feministes més clàssiques estigueren d’acord amb la Moran), sinó que parlaré del llibre en si.

La publicitat resa que és un llibre de risa assegurada. No m’agraden aquestes etiquetes, i més quan parlem de l’humor, que és una cosa molt subjectiva. Personalment he trobat el llibre molt distés, amb un llenguatge del carrer, i només un parell de vegades, i sempre davant de dues experiències personals que es descriuen, he arribat riure. Com acabe de dir, el to és distés, això sí. Tant, que moltes vegades em semblava estar escoltant a la Kelly, un dels personatges més xonis de la sèrie també britànica Misfits. Perquè amb aquest to i aquest llenguatge (mai he vist escrita tantes vegades en tan poques pàgines la paraula “bragues” o “borratxa”, i no és que em moleste, però, era necessari?), torne a la pregunta: amb aquest llenguatge, a quin públic pretens arribar?

Com també he deixat caure ja, el llibre es val d’experiències personals per a introduir els aspectes que a l’autora li semblen interessants per a definir què és una dona i com s’hi fa. El recurs a aquestes experiències és més que recurrent, fins al punt que al final tens la sensació que estàs llegint més sobre la vida de l’autora que sobre les idees que en teoria vol transmetre. (Valga un xicotet parèntesi: no crec que la sèrie que ella i la seua germana Caz van escriure i que es va arribar a emetre a la televisió britànica, Raised by wolves, nasquera del no-res. Segur que aquest llibre va tenir alguna cosa a veure). 

Per no parlar de l’opinió i la subjectivitat a l’hora de tractar alguns aspectes que calen major reflexió i documentació, com per exemple el paper de la dona al llarg de la història o l’impacte de la música -sobretot quan parla de Lady Gaga - o la pornografia per internet entre la població jove. Per molt de sentit comú que vulgues gastar, parlar (o escriure) no ha de ser gratuit, i més quan es tracten certs temes que sí que es poden contrastar. (i un altre parèntesi: música, pornografia, xarxes socials i internet… quin paper juga la literatura i el cinema/sèries en tot açò? La Moran s’oblida de parlar-ne, amb el súper poderós Grey que té en peu de guerra a les feministes de mig món! Per posar un exemple!)

És per aquests motius que, si em preguntaren, recomanaria la seua lectura a una persona jove, i que no li haja trobat encara el gust per la lectura. I tenim en compte que hi ha un altre de l’autora sobre, si no m’he informat malament, el món de l’adolescència. I això que en aquest ja tracta temes com la primera regla, les primeres (i tòxiques) relacions sentimentals, o l’emergència del primer pèl corporal a la pubertat, i com va tractar amb tot en conjunt. No sé de què més parlarà a aquesta mena de segona part.

Però tornant al llibre que ens ocupa, la feina de l’autora li ha permés contactar amb personatges molt coneguts de la música i la televisió. En menciona uns quants al seu llibre, de vegades admirant-los, altres mostrant una clara animadversió cap a ells. Entre tots, crida l’atenció la menció quasi de fan exaltada que fa cap als mèrits de Lady Gaga (reconec que no m’agrada la seua música però després de Caitlin Moran i American Horror Story: Hotel i Roanoke la veig amb altres ulls), i quasi les Spice Girls i Amy Winehouse; mentre que per altre costat em fascina l’oblit, no sé si intencionat, d’una grandíssima cantant britànica coneguda per dir i fer el que vol des dels seus inicis, i que a més es pot permetre el luxe, posat en pràctica, de deixar a banda la seua carrera durant un temps per dedicar-li temps a la seua família. I que per si això fóra poc, fa uns anys va ser notícia perquè va eixir al carrer amb el seu fill vestit de princesa Disney. Per què Caitlin Moran no parla d’Adele? És possible que la pressa en escriure i publicar el llibre (cinc mesos! Uau!) li hagen fet una mala passada a l’autora.

Per a anar acabant, un altre tema per a mi molt fluix ha sigut el nul tractament dels dos temes que tradicionalment defineixen una dona: la maternitat i la gestió domèstica. L’autora ni els menciona, o només de moltíssima passada i de manera tangencial. M’haguera vingut de gust que els dedicara un capítol, igual o més que a la roba interior que gasta cadascuna, perquè són dos aspectes que cauen sobre els muscles com una pesada càrrega femenina, quasi de manera preceptiva, des de fa segles. Podria haver entrat en ells per a carregar-se la tradició, per a donar arguments, per a parlar de com som les dones en aquestes dues aigües en què ens moguem o fan que ens moguem, amb major o menor èxit! 

És cert que Moran nomena moltes vegades que un cop es va independitzar de la seua numerosa família (un pas que tampoc descriu) es veia sense llum a casa perquè li l’havien tallada per impagaments, i també diu que la seua casa era un desastre. I també parla, sobretot al principi, de sa mare, i com feia quan tenia un nadó menut entre els braços, cosa que pel que sembla era prou comú a sa casa (va tindre 8 fills, un cada dos anys). O es que aquestos dos capítols els podria haver escrit la santa de sa mare? Com s’organitzava la família, i més si sabem que eren més germanes que germans? Quin paper tenia el pare en tot allò? I atenció, quan dic maternitat, no dic embaràs o moment del part, hores en què s’esplaia, i amb motiu. Què va passar després, quan la xiqueta va començar a créixer? En què li va canviar l’experiència? Es va veure qüestionada a si mateixa?

I dic tot açò, no perquè siga una tiquismiquis: és perquè pense que hi ha un objectiu clar de no tocar alguns aspectes de la seua vida privada. Està en el seu dret. Però en aquest sentit hi ha una descompensació entre experiències que viu i que narra fil per randa, fins al punt de poder deixar-se ella mateixa en mal lloc, i el que podria ser interessant i omet. Em sembla també injust, ja que en un capítol parla llargament d’una dona famosíssima al Regne Unit i que ací no coneguem, una dona amb la qual va passar una setmana per escriure un article, i conta aspectes molt durs de la seua personalitat i intimitat familiar. Això no es val.

Com he dit al principi, aquest post donaria molt de si. Crec que més que cap altre que haja escrit! Com a conclusió, vos podria dir que és un llibre que no m’ha desagradat del tot llegir malgrat les deficiències, però que si m’he de quedar amb alguna cosa seria: la paraula “bragues”, i pensar que aquesta dona té un cert problema de drogadicció i d’alcoholisme. Serà el motiu que ho explica tot?

Fins la propera lectura!

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.

Vivian Gornick – Apegos feroces

No sembla una mala idea quedar amb ta mare per a passejar, i de pas, fer teràpia. El mal és si eixa teràpia se’t torna a la teua contra. No sé si és exactament això el que li passa a Vivian Gornick quan ix a pegar un tomb amb la geni i figura de sa mare pels carrers del Bronx i de Manhattan. En eixos passejos les dues aprofiten per recuperar els espais de l’infantesa i la joventut, mentre parlen entre llocs coneguts i veïns que emergeixen d’una vida ja llunyana. En eixes converses sorgeixen recriminacions, però també serveixen per aprofondir en qüestions que mai quedaren prou clares, mentre Vivian intenta comprendre sa mare, no sense discutir i voler fer-la entrar en raó. Crec que a més d’una li sonarà açò.

Un punt fort d’aquest llibre és sense dubte la figura de la mare, ja anciana però no per això menys enèrgica. Una dona que com diríem per ací, és una mina en molts sentits: sobretot per històries personals, però també pel caràcter que es gasta. Per moltes mares jueves que llegim a Philip Roth o que coneguérem a la casa dels Wolowitz a The Big Bang Theory, mai deixen de sorprendre’m i fascinar-me, sobretot per la quasi sàdica influència que exerceixen en la seua descendència. És per això que pense que el major atractiu en la seua lectura es troba sobretot en la primera part, quan Vivian encara conviu amb sa mare i la fascinant Nettie -la veïna quasi de la família- per la quantitat de matissos i tons que adquireix el relat, a pesar de que els temes que es tracten sempre són durs: des de els diferents tipus de convivències familiars entre el colorit veïnat, la concepció de l’amor i del dol, passant per l’omnipresent sexe, la pobresa de les dones a l’hora de quedar vídues i les eixides cap endavant que aquestes mamprenen.

La novel·la-autobiografia transcorre sense una estructura aparent, i va botant en el temps, del present al passat i viceversa, encara que és cert que al final s’observa una certa tendència a respectar la cronologia.

A pesar de que la lectura m’ha agradat i m’ha paregut molt interessant, fins i tot avançada per al seu temps (finals dels 80), i que m’he sentit molt identificada amb la protagonista en molts dels moments que travessa, ha hagut alguna cosa que no m’ha acabat d’enganxar. No sabria dir què exactament: podria ser que acudira a ella amb les expectatives massa altes arran que molts han dit que és la millor lectura de 2017. Així que si em pregunten si val la pena passar un temps submergits entre les desventures de les Gornick, diré que sí, però amb tranquil·litat.

Cristina Campos – Pan de limón con semillas de amapola

Feia molt de temps que no em queia en les mans una novel·la on el fil rector fóra el menjar i les receptes de cuina. Ací i ací trobareu les que he llegit des de que el meu blog va entrar en funcionament, ja fa quatre anys (quatre!). Comprovareu que la meua relació amb les diferents lectures, totes diferents en geografies, cronologies i tons, ha sigut variada i del tot desigual: des de les reaccions més entusiastes, amb recomanacions efusives, als laments i les malediccions al moment en què vaig començar a perdre el temps.

Amb tot aquest circumloqui pretenc raonar que, d’un altre no, però precisament novel·les entorn aquest tema n’he llegit unes quantes. I per això mateix, Pan de limón con semillas de amapola m’ha semblat una de tantes. Arran l’allau de crítiques més que positives per tot el món virtual (fòrums, xarxes socials, blogs) i televisiu, amb eixa coberta que et crida i et diu “Menja’m!”, era impensable per a mi no voler donar-li un tast i així comprovar si l’èxit era merescut o no. Sempre segons el meu humil parer, és clar.

Després d’haver devorat les seues 400 pàgines com un llamp en una setmana, repetisc el que ja he dit en alguna altra ocasió: el llibre està bé i es deixa llegir, el que vol dir un llenguatge i una trama assequible, fresca i realista, que no deixa de banda el misteri inicial ni tampoc el romanticisme, una pinzellada d’humor i un toc dramàtic, amb uns personatges entranyables i que empatitzen fàcilment amb el lector, sense pretensions de convertir-se en res trascendental ni alta literatura. En aquest sentit, la història i la manera en què es conta tenen tots els ingredients per a que agrade al públic en general. A mi m’ha agradat i m’ha enganxat. M’ha semblat més que atractiu l’escenari (l’illa de Mallorca i el poble de Valldemossa), però sobretot els temes relatius a la maternitat i la criança (reconec que m’han arribat al moll de l’os, sobretot els que envoltaven el naixement i la vida de Naomi), i en general, el reflex del que suposa ser dona en el segle XXI, ja que tenim un ventall de casos en la novel·la del més heterogeni. Crec que és el punt fort i direrent de la protagonista del blog d’avui. No obstant això, m’ha pesat molt el fet de recordar-me a altres lectures del gènere, amb dones fortes (però que encara no saben que ho són), que han d’encarar alguna circumstància inesperada de la seua vida, i la cuina les ajuda a renàixer. 

No vaig a repetir ací l’arxiconeguda sinopsi, ja que quan tenia al cap la idea del blog, el que pretenia era fer alguna cosa diferent a la resta. No sé si ho aconseguisc al llarg de les més de 150 lectures que vos he proposat. Però espere poder estar ací encara durant altres quatre anys més, llegint i pensant la vida a través de les línies que corren sota els meus ulls. Seguireu acompanyant-me? 

PD: L’autora, Cristina Campos, està més que familiaritzada amb el món del cinema. Esperem pel·lícula en breu, la veurem segur! Qui farà d’Anna? I qui de Marina?

Naguib Mahfuz – El callejón de los milagros

Segons diu Sant Google, aquesta novel·la és un clàssic d’aquest autor egipci, i forma part d’una pentalogia. Sembla ser del gust de molts internautes, pel que he pogut comprovar per la xarxa. Sumant aquestes dues dades, una arriba a preguntar-se si és un “bitxo raro”, perquè el primer que vaig pensar quan vaig adonar-me que havia de parar de llegir per a desemboirar-me era que si damunt havia d’aguantar quatre més com aquest per a saber el desenvolupament dels personatges, anava a estar tot un any per a aconseguir-ho.

El callejón de los milagros conta un xicotet retall de les vides quotidianes de la dotzena dels veïns del carreró de Midaq, a El Caire, Egipte, als anys 40 del segle passat. Hi trobem una cafeteria, una barberia, un basar, el carrer comercial i les cases privades, entre altres. Aquestos escenaris són el testimoni de la relació entre uns i altres protagonistes, les frustracions, les esperances i les il·lusions, tant d’homes com de dones, de joves i vells, de rics i pobres.

El que a priori té molt bona pinta (reconec que la vaig agafar amb moltes ganes), aviat es desunfla. Al principi em va costar identificar quin era el problema: està bé situar-se en eixe moment i en eixe espai (poc havia llegit sobre l’Egipte contemporani, per no dir res), m’agraden com a norma general les novel·les amb un toc d’espècies i els colors primigenis de la terra, els personatges eren variats a més no poder… Fins que finalment ho vaig saber: en primer lloc, el fet de que és una novel·la excessivament costumbrista, almenys la primera meitat, per la qual cosa, la sensació d’immobilisme i de descripció m’acabava esgotant. En segon lloc, hi ha un personatge que té uns diàlegs massa llargs i poc creïbles, sobretot al final, que versen tota l’estona sobre el mateix (Déu i la religió), rullant el rull sense aportar res nou. I en tercer lloc, el que és més exasperant, el tipus de narrador, omniscient a l’enèsima potència, i que a més, no para de fer-se preguntes retòriques, donant-me a mi, lectora, poc de marge per a imaginar-me com se sent cada personatge en cada situació. Sobretot el aquest últim punt em posava especialment nerviosa.

És una novel·la que reconec que cal comprendre-la en el context en què va veure la llum, a finals dels 40. M’imagine que seria una bomba treure a la superfície determinats temes que podrien ser tabú, com l’ambició desproporcionada, l’alcavoteria, l’ostentació, l'adopció, el matrimoni, la prostitució, la profanació de cadàvers, l’estafa, els maltractaments en àmbit domèstic, l’impacte del domini anglés, la luxúria o la depravació moral deguda a l’extrema pobresa, i on el veritable miracle és sobreviure dignament en un atzucac com aquest, però per a mi, els tres punts anteriors, sobretot els dos primers, han llastrat una lectura que prometia moments d’evasió amb sabor oriental. Esperem que la propera no deceba tant… Ens llegim en breu!

Marianne Fredriksson – Las hijas de Hanna

Em vaig acomiadar en l’última entrada dient que estava sense propostes lectores-literàries damunt de la meua tauleta de nit. Entre que he estat llegint llibres d’altre caire i que per un costat el protagonista del post de hui em va costar de decidir, i per l’altre, se m’ha fet un poc bola, porte més de dos mesos de paró blogger. Retorne al món virtual amb Las hijas de Hanna, un relat qualificat com a “saga familiar”. Però ningú que s’espante: no anem a trobar a cap membre dels Buendía ni res similar. Jo no acabe d’estar del tot d’acord amb l’etiqueta que li han posat. Simplement, és la història de tres dones d’una mateixa família, que pertanyen a tres generacions molt diferents.

En aquest sentit, és una novel·la senzilla de llegir, que vol fer-nos pensar en el paper de les dones al si de la (nostra) família. Un paper aquest que és una eina de dos talls: mentre que és la garant de les tradicions i dels coneixements, la que marca el caràcter de tots els membres del seu voltant, mantenidora de fils i nexes, també és sempre el pilar bàsic de la vida, forta i inconformista, que té el poder (o la capacitat) de trencar amb tot el que no li agrade, sempre i quan les circumstàncies l’acompanyen.

L’autora ens endinsa primer en la plenitud vital de Hanna (finals del segle XIX), Johanna (primera meitat de la passada centúria) i Anna (la més “actual”, anys 60), després en la seua senectud. Les tres, iaia, filla i néta respecticament, ens mostren les frustracions i les realitats del moment des del prisma econòmic, polític i social que els ha tocat viure. Com no, se li posa l’èmfasi especial a la vida privada, i com els afecta en diferent grau l’amor, el matrimoni, el sexe, les relacions amb altres membres del seu entorn familiar, l'infermetat i la mort, el treball, la consciència de classe o la religió.

Personalment és una lectura que no m’ha acabat d’entusiasmar. L’estructura no és problema perquè la solució fàcil hauria sigut fer un relat linial, i no és el cas en absolut. Les vides de les tres protagonistes es van entrellaçant en el pas de les pàgines botant de manera més o menys irregular cap avant i cap enrere, sobretot quan a Anna, la que reuneix les seues avantpassades, és la que parla. No obstant això, hi ha passatges on el relat es fa un poc tediós i repetitiu, especialment la part de Hanna, una mena d’Eva antològica (encara que tampoc ens queda tan llunyana: de segur que a més d’una lectora nascuda als 80 Hanna li ha pogut recordar a la seua pròpia iaia), una Eva que representa el treball des d’adolescent, amb una relació amb Déu de temor, amb la creença de que a la vida s’ha vingut a patir i no demanar molt més del que t’ofereix, per a bé o per a mal, una dona sotmesa a la voluntat de l’home, i en el cas particular de Hanna, la dona portadora d’un greu pecat segons els ulls dels seus veïns, amb parts i embarassos difícils, predint el que li ocorrerà a la seua descendència femenina. Johanna i Anna, en canvi, pertanyen a realitats diferents, amb grans guerres i nazisme pel mig, conquesta de drets elementals, etc., però això no evitarà el xoc generacional, que es farà cada vegada més evident.

Una cosa que m’ha semblat interessant és que la història de Suècia va al compàs de la vida d’aquestes dones, pel que podem conéixer aquella realitat de l’Europa nòrdica, que tan lluny ens queda, amb una manera de pensar, actuar i sentir que no podem arribar a comprendre del tot (o no). A més, encara que no té més importància de la que en té, l’editorial podria haver procurat en posar més cura en les errades tipogràfiques al llarg del llibre i algunes traduccions d’estructures que queden poc naturals per a la lectura en castellà. Amb tot, el pas de les seues poc més de 400 pàgines s’han fet de desitjar, pel que ara passaré a una altra cosa amb ganes! Vos trobaré en el següent post!

Raquel Ricart – El temps de cada cosa

Aquell que oblida el passat, està condemnat a repetir-lo. En aquesta història d’històries, més que oblidar, seria més acurat parlar d’ingnorar. Raquel Ricart, amb El temps de cada cosa, ens presenta una sèrie d’arguments aparentment independents entre si, però entrellaçats amb algun detall, alguna persona en comú, que els mateixos protagonistes intenten descobrir en algun moment de les seues vides. Perquè sempre hi ha un temps per a tot, tal i com resen els versos situats estratègicament a l’inici del llibre, i que de tant en tant, alguna veu es dedica a recitar.

D’aquesta manera, i anant al moll de l’os, la novel·la està farcida per una part de persones, sobretot homes, que fugen de les seues responsabilitats familiars; per l’altra, com hem avançat més amunt, també ens trobem amb situacions que es repeteixen al llarg del temps i de l’espai. Així, resulta interessant detectar els enllaços invisibles entre aquestes persones que estan unides pel destí, encara que no en siguen conscients. El cel blau, les taronges, el cromo, els diners del calcetí, l’engronsadora, el raig de sang a l’aixeta, els dits dels peus o el cigronet són una constant al llarg de les 316 pàgines. 

Coneixem a l’altra banda del continent a Mary, Selma, Martin o Toni; a València, Carme, Carmeta i Guillem; a un poble indeterminat de l’horta de València (Bétera?) Maria, Colau, Narcís, Elvira, Roser, Marta, Isabel, Miliet, per nomenar-ne només alguns. I el fil conductor, el que està present en tots eixos escenaris, serà Tomàs Bel, l’excusa però també l’excepció en eixe món d’homes que corren esperitats, i que lluita fins el deliri per recuperar la seua família.

Personalment, he de dir que el més temptador de la novel·la ha sigut desentranyar tota eixa teranyina de noms i relacions familiars o amistoses d’entre la constel·lació de personatges. Però una vegada em va resultar clar qui era qui, els arguments, i fins i tot la veu d’alguns dels personatges, els vaig trobar reiteratius i en algun cas superflus, amb informacions massa tancades i amb poc de marge per a la interpretació. La poesia del relat, que amaga algunes línies amb aspectes essencials de la vida, es difumina a l’espera del final, que ja comencem a intuir al tercer quart del llibre, fins a acabar quedant-nos amb la sensació de que tot s’ha transformat en un drama a la valenciana. 

De tota manera, no deixa de ser una novel·la bonica, de sentiments i plena de situacions quotidianes, fins a cert punt emotives, amb secrets i silencis familiars, i que malgrat tot, ens deixa amb un bon sabor de boca. Els valencians som un poc així. Àcids, dolços… com el nostre fruit tòtem.

M’acomiade fins la propera lectura!

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!

Haruki Murakami - Hombres sin mujeres

Murakami sempre sorprén. Ja pot jugar amb les seues constants, de les què tantes voltes hem parlat, com submergir-se amb històries noves (amb transfons comuns), que al final acabem submergits en el seu món oníric, i sobretot es fa palés en aquest recull de relats, en l'òrbita i en la ment dels homes perdedors, aquells a qui els queda poc per perdre la batalla.

Hombres sin mujeres és Murakami pur, però malgrat això, té quelcom de diferent. De tots els llibres que he pogut llegir d'ell és el que més desesperança destil·la, i ja no sabria si gosar a dir que ratlla la misogínia. El retrat dels homes en general, almenys els protagonistes, no es queda enrere: melancòlics, pusil·lànimes, derrotats.

No obstant això, les xicotetes joies que són aquestos contes amaguen frases precioses i pensaments profunds. Frases made in Murakami. Per als més adeptes, ens deixa situacions i descripcions que ens sonen d'altres novel·les. Per als nouvinguts, s'obri una porta per a continuar endinsant-se en el seu univers. La lectura, massa àgil per al meu gust, contribueix a que ens quedem amb la sensació de que els set relats ens han sabut a poc. Ara, si em pregunteu quin m'ha agradat més, jo no sabria amb quin quedar-me de tots... Si amb el boig que li demana a l'amic que isca amb la seua novia, el cirurgià ordrenat que perd l'oremus per una dona, l'homenatge a la metamorfosi de Kafka, l'assetjacases, la silenciosa conductora...

Música anglosaxona (dos temes dels Beatles donen nom a dos històries), profunditats, menjar, trucades telefòniques enigmàtiques a altes hores de la nit, personatges estrafalaris, habitacions d'hotel, gats, fils invisibles que uneixen a les persones, dones amb caràcter, trios amorosos... Sí, sempre és el mateix però... Com pot ser que amb cada combinació d'elements ens isca una figura diferent i ens agrade tant?

Gabriel García Márquez – Cien años de soledad

Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?