Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?