Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.

Lluís Llach – Memòria d’uns ulls pintats

Aquesta és la primera novel·la d’un cantautor que ens ha emocionat tantes i tantes vegades, també per sort, en un parell d’ocasions en viu i en directe. Per això, fer un post d’ell, o millor dit, d’una altra producció seua, em dóna un poc de respecte. Malgrat que ell ha volgut que es jutge la seua obra amb una certa distància, és inevitable pensar que darrere d’aquestes línies està ell, l’autor de l’Estaca, I si canto trist,  A la taverna del mar, o Ítaca, per posar només quatre títols.

Intentaré ser imparcial i mirar més enllà d’un símbol de tota una època. En si, el llibre m’ha enganxat molt; crec que en part per la seua estructura, configurada entorn uns capítols, o gravacions, prou assequibles que feien una lectura fàcil i ràpida. També m’ha agradat molt el llenguatge i el seu domini, sobretot per a la primera part de la història. I també per l’argument, és clar: veure com es movien els quatre joves, amb una total llibertat per la Barceloneta dels anys 20, sentint-se els amos del barri i de la ciutat sencera, amb aquell parèntesi dintre del món que era la Sarita, la barca varada a l’arena del pare de David, m’ha transmés una aura de felicitat i ingenuïtat pròpia d’aquelles edats. Després, l’angoixa: forçats per uns esdeveniments que ni ells mateixos van ser  capaços de controlar (ni més ni menys una guerra civil) la seua infantesa, els seus somnis i expectatives es trenquen en mil trossets. I aleshores, amb ja 16 anys, sobreviure serà més complicat.

Tot el món que els protagonistes van conéixer sembla ensorrar-se al seu voltant: la cultura, imperant fins aquells moments amb la Nausica i l’Escola del Mar o la llibreria Ocaso del capitalismo, s’oposa al salvatgisme i al llenguatge de les bales; canviem l’escenari de la Barceloneta pel Montjuïc, l’Ebre i Sète; també els cabarets i els lluentons dels vestits mínims de les dones més desitjades del moment pels soldats i les monges, per la paret d’afusellament i l’hospital psiquiàtric.

Assistim, per tant, al precipitament de la Història, però també de les vides dels protagonistes, sobretot les de Germinal i David, que es veuen abocats al món adult de manera repentina i irreversible. Precisament això és l’únic però que jo li pose a la novel·la: el final ve massa ràpid, sense quasi temps per a interioritzar els fets de les gravacions anteriors. I aquest mínim defecte no tindria massa importància si no fóra rellevant per a entendre el títol del llibre, perquè crec que no s’acaba d’explicar del tot. Hauré de rellegir millor el final. Pel demés, una història bonica, dramàtica i injusta, com les moltes que segur que en degué d’haver en aquells angoixosos moments. De fet, moltes vegades llegint la novel·la m’he preguntat què haguera passat si els vençuts hagueren sigut els altres.

Supose que és una pregunta que ara mateix, quasi 75 anys després del desenllaç de la contenda, no tindrà massa sentit. Moltes són les cicatrius que encara a dia de hui estan marcades a foc en les consciències dels nostres avis i pares, i això realment és el que importa. Mentrestant, jo em quede amb la lletra de Cançó d’amor, escrita pel mateix autor de la novel·la de hui, perquè crec que és la que podria haver tingut en ment a l’hora de delectar-nos i fer-nos patir amb aquesta història d’Amic e Amat. 

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s'amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.