Hiromi Kawakami – Algo que brilla como el mar

No sóc de refiar-me’n massa de la mar. De vegades, la que sembla més en calma, és la que més corrents perilloses té que et porten cap endins, sobretot els dies de ponent. A més, poc es veu el que et queda baix dels peus a mesura que vas endinsant-te. Si sabérem quantes coses s’ha tragat aquesta mar un dia tranquil… Ja ni parlem de les vegades que està rebolicada, quan les crestes d’aigua s’alcen amb una corona d’escuma. Si tenim sort, podem arribar a veure algun peix al besllum solcant l’onada! Perquè sí, la mar brilla i ens atrau, però la mar pot amagar veritats terribles.

Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta novel·la. Aparentment, són tots esplèndids, però a mesura que ens endinsem en la seua personalitat, es podem veure envoltats d’aigües turbulentes, que fins i tot ens poden asfixiar: un home que fuig de les relacions amb les dones i de les seues responsabilitats com a pare, una dona que fuig del seu dia a dia amb l’excusa de la feina i deixa l’educació del seu fill en mans de sa mare, una iaia forta que s’ha vist amb l’obligació de portar ella el pes de sa casa i de fer-li veure al nét que no li cal un pare, un professor apassionat de la poesia que amaga una doble vida, i uns adolescents que es busquen a si mateixos de les maneres més estrambòtiques. Així i tot, no tenim la sensació, mentre llegim, que els personatges s’ofeguen, sinó que han assumit la seua manera de ser i de tant en tant, ells mateixos o els altres se la qüestionen.

El relat de la Kawakami és fresc, amb els diàlegs tan vius com sempre, i amb uns personatges magnètics, on, com ens té acostumats, el més important ocorre als caps dels protagonistes. Realment l’acció és ben poca, per no dir quasi nul·la, però ens regala amb amb descripcions exquisides del menjar, les olors, o els rajos de llum que entren per la finestra. Així i tot, jo destacaria el metafòric viatge final de Hanada i Midori al santuari, unes hores angoixants però d’una bellesa narrativa quasi onírica, envoltats de bosc, pluja, nit i cèrvols. Però com he dit més amunt, el millor són les personalitats que semblen distants com del dia a la nit, però que al final es troben, i com les aparences poden arribar a allunyar-nos de les persones que realment són afins a nosaltres.

Definitivament aquesta novel·la és com la mar. O el mar. Altra vegada amb les dualitats. Vosaltres com li digueu?

PD: Si voleu veure més opinions de la resta de les novel·les publicades en castellà de l’autora, cliqueu ací. Tot i que no arriba al nivell d’aquesta, Algo que brilla como el mar també m’ha agradat prou.

Hiromi Kawakami – Abandonarse a la pasión: ocho relatos de amor y desamor

Ja feia temps que no llegia cap autor japonés, i el cert és que ho trobava a faltar. D’entre les opcions que tenia, aquesta de Kawakami va ser la que més em va atraure, perquè El senyor Nakano i les dones i El cielo es azul, la tierra blanca em van encantar, pel que pensava seguir l’estela que vaig encetar ja fa quasi tres anys (Uf! Com passa el temps!). Però, i molt al meu pesar, no puc dir el mateix d’aquest recull de relats curts, que m’han deixat un gust agre al paladar. 

Comencem pel títol creat per l’editorial: Abandonarse a la pasión. Bé. He llegit per la gran xarxa que a més d’un li parava perquè li recordava a una telenovel·la. És un fet subjectiu i al qual poc podem afegir. No obstant, el que és real és que el títol original en japonés, Oboreru, es pot traduir com “el que s’ofega”. Primera pifiada per a mi. Una vegada més, l’errada se sublima amb el subtítol: Ocho relatos de amor y desamor. Per què? Vos deixe ací, en concret al segon i tercer paràgraf, la meua reflexió entorn aquesta política editorial. En qualsevol cas, i com sol passar, el títol original està en major consonància amb l’argument de la novel·la, o el fil general dels relats en aquest cas. 

Al cap i a la fi, el tema que predomina al llarg de les seues escasses pàgines (una lectura perfecta per a un viatge curt o una vesprada de diumenge) és la sensació de que falta aire: tant al lector com a les protagonistes femenines. Jo venia de llegir Les dones de la Principal, on elles són les directores absolutes del seu destí, dones fortes, que saben el que volen. De sobte, amb Kawakami vaig veure que havia de canviar la mentalitat. Potser ha sigut problema meu: no era la novel·la que li esqueia a eixos moments. Doncs bé: déiem que impera la sensació d’ofegar-se. Els personatges dels huits relats, tots parelles heterosexuals, viuen històries d’amor (i de desamor, no ho oblideu) realment atípiques, intenses, amb un contingut de violència sexual més que evident en la majoria d’elles, quan no hi ha una latent i tensa absència de relacions. La veu que escoltem és la de les dones: de vegades es deixen portar per la seua parella, rara vegada es qüestionen el motiu de certs comportaments i menys encara es rebel·len. I el més frustrant de tot: el suïcidi en algun cas apareix com a solució òptima per a la conclusió d’una depresió o un lloc d’on es desitja fugir.

La desesperació, malgrat tot el que acabem de dir, no és del tot manifesta. Un poc, si de cas. És per això que de tant en tant agafem un poc d’aire enmig de tanta aigua. És una vertadera delícia trobar eixe estil Kawakami que tant ens va agradar en les altres dues novel·les enmig d’un diàleg, o al diàleg en si. Ens referim, més que a eixe amor i desamor del subtítol, el gran tema de l’autora, que és la fragilitat de la bellesa i de la fugacitat del pas del temps. Dels instants i els detalls que ho canvien tot. I comptem amb múltiples exemples al llarg dels relats: 

“Todo empezó con un insecto de bronce. Fue Uchida quien me lo regaló. Me lo envió en una cajita del tamaño de la palma de mi mano. Cuando la abrí preguntándome qué sería, una pizca del serrín compacto que contenía se esparció en el aire. Lo aparté y apareció un insecto de bronce envuelto en papel de seda”

“-Uchida - lo llamé, y él abrió los ojos -. Todo pasa - le dije.
- Él me miró, estupefacto.
- ¿Qué quieres decir con “todo”?
- Me refiero a este momento.
- Sí, el tiempo pasa.
(…)
- Cuando haya pasado, ya no volverá.
- Pero viviremos otros momentos como éste.
- Tal vez no.
- Pues viviremos otras cosas.
- No quiero vivir otras cosas.” 

(El insecto dios)

Com no, la gastronomia nipona està present a pinzellades en uns casos, en altres en grans quadres, sobretot al primer relat.

En defininiva, poques coses salve d’aquestos huit relats o llargs haikus, malgrat ser conscient de que és un recull que s’ha emportat diversos premis de renom. De tota manera he de dir que no em rendisc amb aquesta autora. Tinc encara pendent Algo que brilla como el mar. Eixe títol sí que m’agrada i m’atrau. Quin serà l’original en japonés? Espere descobrir-ho aviat! Fins la propera lectura!

Hiromi Kawakami – El cielo es azul, la tierra blanca

El fenomen publicitari relacionat amb la traducció dels títols de pel·lícules i llibres és quelcom ben conegut, i el que és pitjor, habitual. Els resultats solen ser prou nefastos, sense tenir en compte que no es respecta per a res la versió original. La manera que tenen aquestes agències i editorials de tractar als consumidors, nosaltres, com a menors d’edat, em desespera. I més quan aquest tracte està sotmés a un únic interés, l’econòmic, el de fer un títol en teoria més atractiu i així vendre més i més. La maleta del professor és el títol original d’aquesta fresca novel·la d’Hiromi Kawakami, de la què ja vam parlar setmanes enrere amb El senyor Nakano i les dones.

Què té de mal, el títol que es va decidir al Japó? Després d’haver llegit (gaudit, saborejat) la novel·la, em sembla més encertat recórrer a la sinècdoque que a les estrofes que Tsukiko intenta cantar en un moment puntual del relat, ja que la maleta és un element omnipresent en la història, pel que ella es pregunta amb curiositat de tant en tant. Hi ha més: un detall que m’ha resultat més exasperant si cap, el subtítol, Una historia de amor. Açò ja és el súmmum. Damunt, l’editorial ja ens diu a la portada en clau de què hem de llegir la novel·la, és a dir, ens dirigeix la lectura. En definitiva, per partida doble se'ns tracta d’ineptes. Jo, com a lectora, determinaré quin és l’aspecte que més em va a interessar del text, i no necessite que vosté, senyora editorial, em diga què és el més interessant d’aquest relat. Perquè sí, és una història d’amor. Però no espereu trobar ací a Danielle Steel, amb tots els meus respectes a l’autora i als seus seguidors.

Però no s’acaba ací el destrellat. Buscant informació per a aquest post, disposada a posar-me a escriure d’immediat, vaig fer un gran descobriment: havia novel·la gràfica. Yupi! Però no, no es diu ni La maleta del professor ni El cielo es azul, la tierra blanca. Es diu Los años dulces!!! En fi, compreneu la meua frustració? A tot això, vaig trobar la novel·la gràfica, amb dibuixos de Jiro Taniguchi, i estic en ple procés de llegir-la; ja puc avançar que m’està encantant. Però una cosa no lleva l’altra: no entenc com, d’un mateix text, dues editorials han decidit posar dos títols diferents, amb major o menor relació amb el contingut.

Tsukiko i Harutsuna Matsumoto són dos ents solitaris, ex-alumna i professor jubilat, respectivament. Les circumstàncies de la vida els porten a retrobar-se, molts anys després, darrere de la barra d’un restaurant que ambdós solen freqüentar. Junts viurant un amor particular (i no cite a Lluís Llach), almenys des del nostre punt de vista occidental. A banda de la marcada diferència d’edat, ella és una dona del Japó de hui en dia, ell un home tradicional, amant del seu país, de la seua llengua, tradicions, literatura i paisatges. Ella és una dona que necessita una certa dosi de sake o cervesa per a poder sincerar-se amb el professor, qual Raj de The Big Bang Theory. Ell serveix les begudes millor que ella seguint els cànons marcats, i se les beu amb calma, sense alterar-se massa.

Es parla, com no, de menjar en aquesta novel·la. I molt, de manera contínua. Les relacions amb els diferents personatges (els dos principals i els que van pivotant) es vehiculen a través d’un plat al davant o un got a la mà. De fet, una de les coses per les que al principi Tsukiko sent una certa atracció pel professor és per la seua similitud gastronòmica. Jo diria que més que una història d’amor, tal i com resa el subtítol triat per l’editorial, és una narració sobre l’alimentació japonesa actual, sobre costums i llocs de reunió. L’amor juga un rol important, i tant, però no més que el rol del menjar.

En aquest món tan globalitzat, hi ha certes informacions que nosaltres mateixos filtrem o se’ns venen ja filtrades. Menys mal que amb internet tenim més opcions per informar-nos de les coses que més ens interessen. Fa un temps vaig preguntar als meus amics i coneguts si coneixien alguna novel·la en la que la gastronomia fóra un element central. Em va vindre un allau de títols, tot siga dit, però cap referència sobre literatura japonesa (o xina, o russa, o índia, o marroquina o hawaiana, etc). Açò em fa pensar en aquest sedàs monumental que encara impera hui en el nostre imaginari. És un poc trist, perquè les arrels del desconeixement del món que ens envolta són molt profundes, i podrien començar en els plans d’estudis de les escoles, instituts i facultats, on impera la concepció occidental del món.

Deixant a banda aquest parèntesi, també voldria dir que crec que he començat a copsar mínimament a l’autora. I m’ha costat perquè sóc la primera amb aquest sedàs mental del que parlava abans. Ja en el post sobre El senyor Nakano deia que el relat estava fet a base de pinzellades, de detalls, d’anunciar un fet trascendent i acte seguit llançar una línia que ens distreia l’atenció cap a un fet puntual, com un so, un aroma, un color. No sé res de literatura japonesa, però em dóna la sensació, i demane excuses per si m’equivoque, que tots els capítols d’aquesta autora no són més que grans haikus, que exalten els plaers humans i la natura. Seguirem investigant aquesta autora.

Hiromi Kawakami – El senyor Nakano i les dones

Ho promet: aquesta vegada no he sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones oportunitats.

Diuen que hi ha vida més enllà de Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”, perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.

Diuen que és una novel·la curta, on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la, gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.

I tots aquestos debats interns sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats d’abundant sake o te, acompanyats de plats de fideus amb porc,  algun canapé de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un raig de sol entra per la finestra de l’habitació.