DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.