Katarina Bivald – La librería de los finales felices

Això diu que era un llibre que comença de manera fantàstica per a transformar-se de manera radical en quelcom diferent i parlar d’altre argument que no era el que inicialment es plantejava. Per a resumir, d’això va la novel·la protagonista del post de hui. I eixa és la sensació que cada vegada anava repetint-se quan obria el llibre.

Sara, una jove sueca, arriba a un poble de l’Amèrica profunda per tal de conéixer Amy, una amiga per correspondència. El que uneix ambdues dones és l’estima pels llibres i la lectura. Però quan Sara arriba, es troba amb un panorama que poc havia previst, i és que Amy acaba de morir. Fins ací, tot correcte. Fins i tot el que segueix em semblava interessant: Sara decideix muntar una llibreria al poble, i amb això, revoluciona tots els seus habitants. Per a mi, el despropòsit comença en aquest punt, ja que en teoria el que promet és mostrar l’evolució dels personatges secundaris gràcies als llibres que Sara els recomana (de manera personalitzada), però res més lluny de la realitat. El que podria suposar una línia bona per a estirar, veure com gràcies a la lectura canviem la nostra manera de percebre el nostre entorn i la manera de relacionar-nos, acaba per quedar-se en un segon o tercer plànol per a prioritzar en el relat les diverses relacions amoroses que sorgeixen o que estaven latents i que acaben per sortir a la llum. Tot siga dit que aquestes relacions amoroses, quan es descriuen, t’entra un gran sentiment de vergonya aliena.

Per tant, una novel·la d’amor que no deixa de ser una chick-lit d’eixes de les què Sara parla tan malament. De fet, eixe és el punt fort que jo li trobava al llibre, i el motiu pel qual em va enganxar el seu primer terç, aproximadament: i és que l’autora, a través de Sara, o la mateixa Sara o Amy, es mulla i parla d’autors que li entusiasmen però també d’altres que detesta, i podem estar o no d’acord amb les recomanacions, però me va agradar la valentia de malparlar d’autors contemporanis, venedors de best-sellers.

Un altre punt negatiu és que trobe que l’autora ha volgut clavar molts temes i molt complexos en la novel·la. Comença d’una manera molt pretensiosa, volent tractar el racisme, la violència de gènere o la pobresa al si d’una comunitat, per al final quedar-se en res, i el que és pitjor, amb la sensació de que has estat llegint simple palla que ha deixat una via oberta i morta.

Amb l’anterior post de Los Mandible ja em vaig acomiadar perquè pensava que no acabava aquesta lectura per a enguany, però ha estat bé almenys pel títol, molt adient per la data de hui. Acabem 2017 amb un balanç regular de lectures, però amb un feliç sabor de boca perquè pensem que 2018 serà millor. Així que ara sí, fins ben aviat!

Marianne Fredriksson – Las hijas de Hanna

Em vaig acomiadar en l’última entrada dient que estava sense propostes lectores-literàries damunt de la meua tauleta de nit. Entre que he estat llegint llibres d’altre caire i que per un costat el protagonista del post de hui em va costar de decidir, i per l’altre, se m’ha fet un poc bola, porte més de dos mesos de paró blogger. Retorne al món virtual amb Las hijas de Hanna, un relat qualificat com a “saga familiar”. Però ningú que s’espante: no anem a trobar a cap membre dels Buendía ni res similar. Jo no acabe d’estar del tot d’acord amb l’etiqueta que li han posat. Simplement, és la història de tres dones d’una mateixa família, que pertanyen a tres generacions molt diferents.

En aquest sentit, és una novel·la senzilla de llegir, que vol fer-nos pensar en el paper de les dones al si de la (nostra) família. Un paper aquest que és una eina de dos talls: mentre que és la garant de les tradicions i dels coneixements, la que marca el caràcter de tots els membres del seu voltant, mantenidora de fils i nexes, també és sempre el pilar bàsic de la vida, forta i inconformista, que té el poder (o la capacitat) de trencar amb tot el que no li agrade, sempre i quan les circumstàncies l’acompanyen.

L’autora ens endinsa primer en la plenitud vital de Hanna (finals del segle XIX), Johanna (primera meitat de la passada centúria) i Anna (la més “actual”, anys 60), després en la seua senectud. Les tres, iaia, filla i néta respecticament, ens mostren les frustracions i les realitats del moment des del prisma econòmic, polític i social que els ha tocat viure. Com no, se li posa l’èmfasi especial a la vida privada, i com els afecta en diferent grau l’amor, el matrimoni, el sexe, les relacions amb altres membres del seu entorn familiar, l'infermetat i la mort, el treball, la consciència de classe o la religió.

Personalment és una lectura que no m’ha acabat d’entusiasmar. L’estructura no és problema perquè la solució fàcil hauria sigut fer un relat linial, i no és el cas en absolut. Les vides de les tres protagonistes es van entrellaçant en el pas de les pàgines botant de manera més o menys irregular cap avant i cap enrere, sobretot quan a Anna, la que reuneix les seues avantpassades, és la que parla. No obstant això, hi ha passatges on el relat es fa un poc tediós i repetitiu, especialment la part de Hanna, una mena d’Eva antològica (encara que tampoc ens queda tan llunyana: de segur que a més d’una lectora nascuda als 80 Hanna li ha pogut recordar a la seua pròpia iaia), una Eva que representa el treball des d’adolescent, amb una relació amb Déu de temor, amb la creença de que a la vida s’ha vingut a patir i no demanar molt més del que t’ofereix, per a bé o per a mal, una dona sotmesa a la voluntat de l’home, i en el cas particular de Hanna, la dona portadora d’un greu pecat segons els ulls dels seus veïns, amb parts i embarassos difícils, predint el que li ocorrerà a la seua descendència femenina. Johanna i Anna, en canvi, pertanyen a realitats diferents, amb grans guerres i nazisme pel mig, conquesta de drets elementals, etc., però això no evitarà el xoc generacional, que es farà cada vegada més evident.

Una cosa que m’ha semblat interessant és que la història de Suècia va al compàs de la vida d’aquestes dones, pel que podem conéixer aquella realitat de l’Europa nòrdica, que tan lluny ens queda, amb una manera de pensar, actuar i sentir que no podem arribar a comprendre del tot (o no). A més, encara que no té més importància de la que en té, l’editorial podria haver procurat en posar més cura en les errades tipogràfiques al llarg del llibre i algunes traduccions d’estructures que queden poc naturals per a la lectura en castellà. Amb tot, el pas de les seues poc més de 400 pàgines s’han fet de desitjar, pel que ara passaré a una altra cosa amb ganes! Vos trobaré en el següent post!

John Ajvide Lindqvist – Descansa en paz

A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).

I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.

Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.

A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.

Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional? 

Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!

Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!

Maria Gripe – Los escarabajos vuelan al atardecer

Després del repàs que li vaig pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas blancas sombras en el bosque  conformen tres de les meues lectures preferides d’adolescència.

Fa un temps vaig decidir adquirir les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble. Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No podien faltar La historia interminable de Michael Ende, El pequeño vampiro, de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.

Los escarabajos vuelan al atardecer havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també per a adults. Vaig disfrutar com una enana. Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si (un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme commovedor.

La imaginació és molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella magnífica casa, la quinta Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres comercials i anuncis horribles de carretera.

Jorge Manrique diu que cualquier tiempo pasado fue mejor; crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha convertit la meua quinta Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents. Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a altres que vindran, esperem que ben aviat.

Jonas Jonasson – L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra

Estem en estiu, i com a tal, hi ha certs productes que en aquesta època de l’any se’ns presenten com els més adequats per llegir a la vora de la mar. És el moment ideal per a no pensar, per a desconnectar dels desvarats que emeteixen les televisions a totes hores, per passar hores seguts a una terrassa amb bona companyia i una cervesa ben freda. I com a tal, els llibres publicitats com a “frescos”, “divertits”, “desenfadats”, fan el seu agost ara, i mai millor dit. Jo he caigut en la temptació, ho reconec: l’error i el seu autor està escrit al títol del post.

Tenia curiositat per llegir aquesta novel·la, perquè allà on mires, se’ns parla del seu humor i de les carcallades que provoca. Necessitava riure, sí. Però si algun gest similar al somriure ha passat per la meua cara al llarg de la seua (eterna) lectura ha sigut per pura casualitat. Avorrit, lent, pesat, i damunt, mal escrit. I és que no aprenc: ja fa qüestió d’un any i poc em vaig llegir una de les estreles de la literatura sueca, sorgida arran l’èxit dels autors nòrdics per La chica que soñaba con un bidón de gasolina, que es deia Delicioso suicidio en grupo, d’Arto Paasilinna. També prometia rialles eternes, situacions surreals i personatges sorgits d’una pel·lícula de Berlanga, però ja vaig comprovar que res més lluny de la realitat.

Títols llargs, guions fàcils amb situacions sense trellat, protagonistes estranys un poc desventats, periodistes que es passen a escriure novel·les... No critique en si l’idea original de l’argument, que en ambdós casos em sembla interessant, inclús a priori prometien alguna reflexió més profunda; però per la manera que tenen els escriptors de desenvolupar les trames, el resultat es queda en un burde intent d’entretindre al personal. Potser l’estil periodístic i simple, sense massa pretensions o sense ganes de jugar amb el llenguatge. O és possible que el tipus d’humor suec i finés és diferent a l’humor mediterrani. Però el que no acabe d’entendre és que a casa nostra es venga el producte com a tal, i que damunt, a la xarxa, els bloggers o a les pàgines dels periòdics on es parla de llibres, es reproduisca aquesta línia publicitària. En conclusió: a banda de no tornar-me a fiar massa dels comentaris que pul·lulen per Internet, posaré els autors nòrdics en quarentena, almenys els que prometen amb vehemència una reacció tan seriosa com ho és el riure.