Vicent Usó – La mà de ningú

No sé si serà arran David Lynch i la seua gran obra Twin Peaks, però sembla que hi ha una certa tendència a que als xicotets pobles es visquen situacions surrealistes, tràgiques, estranyes, però que arriben a treure’ns, malgrat tot, un somriure. Ho hem vist també amb el P’tit Quinquin o també, en una escala més còmica, a la genial Bienvenue chez les Ch’tis. Ni fet a posta, aquestes dues últimes transcorren en el nord més profund de la França fronterera amb Bèlgica, com diríem ací, on Cristo va perdre el gorro, a l’igual que una part important de la novel·la que hui ens ocupa.

Vicent Usó ha plantejat una partida d’escacs de magnituds internacionals, amb un seguit de personatges que al final, acaben tenint alguna relació, com en un gran puzzle. El de Vila-real ja ens té acostumats, a açò, però no per això deixa de sorprendre. A més a més, de manera elegant i molt subtil introdueix temes macabres i quotidians, que fan que per una part repassem els llibres d’Història, o per l’altra, que humanitzem les notícies que ixen als diaris, per desgràcia de manera massa freqüent.

Tota la trama al voltant de l’aparició misteriosa d’una mà enmig d’una via rural a un poble perdut, es planteja com una partida de blanques contra negres, de peons (m’ha agradat molt el paral·lelisme de bessones blanques vs bessons negres, i no dic més) que no saben massa bé a què estan jugant els seus reis i torres, però que els agrade o no, ho sàpiguen o no, al final tots acaben formant part del mateix joc. El títol del llibre, de fet, no és casual. 

El resultat és una novel·la redona, que tanca pràcticament totes les trames, fàcil de llegir (l’única pega és potser la repetició pàgina sí, pàgina no de l’expressió “a penes”), amb capítols curts contats des del punt de vista d’un personatge, i que fan que el lector se senta de seguida absorbit per la seua atmosfera nocturna i aqüosa, malgrat que aparentment no passe res. Una bona manera, en definitiva, d'arrencar les lectures de tardor.

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Màxim Huerta – La noche soñada

Últimament va de nits, sí. Ha sigut casual. Ja feia temps que volia submergir-me entre les pàgines escrites per Màxim Huerta, vaig llegir una ressenya i em va semblar atractiva. L’ingredient principal és que els esdeveniments tenen lloc una nit de Sant Joan de 1980. L’altre ja era secundari.

Impressions: sorpresa sobretot. No me l’esperava així. No sé per què, pensava que la narració seria més de l’estil de la saga de Cançó de Gel i Foc de George R. R. Martin, on cada personatge té el seu capítol, que li dóna el seu punt de vista particular al mateix esdeveniment. Però no. Ací, la culpa va ser meua. En alguns trams la sorpresa va en aument, ja que la història en si no està malament. Fins i tot pot arribar a estar ben escrita, menys en els casos en els que el narrador es passa de la primera a la tercera persona del singular sense criteri aparent. 

No obstant, reconec que m’ha costat molt enganxar-me: la meua lectura no tirava, la veia repetitiva i fins el final, massa ensucrada i amb lliçons forçades de moral i felicitat. Crec que l’autor peca del que critica en algun punt, i és que planteja les relacions humanes (entre sa mare i entre sa tia, sobretot) d’una manera idealitzada en excés, com si la vida fóra una sèrie de televisió. Tant de bo tinguérem mares tan comprensives, pacients, bones i amb el suficient temps com per a deixar-nos notes al coixí totes les nits, dient-nos que som els millors i que tot anirà bé. Per a acabar-ho d’adobar, el mètode de no contar fins el final el que realment va passar eixa nit per a mantindre l’interés del lector, a mi no m’ha funcionat, perquè l’identificava d’immediat: els rodejos per a no arribar fins els fets són massa evidents, i en la major part dels casos li afegeixen palla a algunes situacions o definicions de personatges que ja estan superades.

Per ser sincera, la lectura d’aquesta novel·la en conjunt m’ha deixat indiferent. És una història on l’infància i l’edat adulta es mesclen, on la realitat sempre és més difícil del que li sembla a un xiquet de 12 anys que viu en un poble coster (inventat) de la Costa Brava, Calabella. També es tracten temes escabrosos i que li posen els pèl de punta a qualsevol (mals tractes, homicidi, Alzheimer, alcoholisme), però he trobat a faltar un poc més de profunditat. Però bé, la novel·la es deixa llegir, i no se li demana més. Al transcórrer el desencadenant del conflicte de Justo Brightman, el protagonista, una nit de Sant Joan, pensava que la màgia anava a estar més present, però al final, el que passa al voltant de la seua família no és més que casualitats que es van entrellaçant.

Això sí, he de donar-li el merescut reconeixement a Màxim Huerta, un dels habitants d’Utiel més coneguts que té a l’actualitat, perquè temia que el resultat anara a ser pitjor. Supose que per a determinades coses la fama té els seus inconvenients. Màxim, el que sí que et demane, si em lliges, és que reivindiques més el teu nom. Ens grinyola als valencianoparlants que se’ns canvie el nom, com per a que sone més anglés: les vegades que m’he quedat davant de la tele preguntant-me per què et posen la síl·laba tònica en l’última del teu nom. Si fins i tot porta accent! En fi… 

Una novel·la agradable, de bonica coberta (sí, sabeu com m’agraden), però de casualitats un tant forçades. No li demaneu massa màgia si la llegiu per Sant Joan. És el que és, i amb això ja té prou. I per si no arribe per a la setmana que ve, que passeu una bona nit al costat d’una foguera! Serà veritat que els desitjos que es demanen eixa nit s’acaben complint?

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant

Paco Roca – Arrugas

Al darrer post sabia que alguna cosa em deixava: la il·lustració valenciana feta novel·la gràfica. I si ara hi ha un màxim exponent, i ni més ni menys a nivell internacional, aquest és Paco Roca. Sí, sí, reivindiquem-lo també, agranem cap a casa. Perquè és inqüestionable el ressò que està tenint aquest autor arran l’èxit de la seua història Arrugas, i que ara s’allarga amb la pel·lícula, que segons diuen és excel·lent (jo no l’he vista encara).

Arrugas és crua, és real. Una crítica a la societat actual que deixa aparcats els seus majors als geriàtrics: està clar que hui en dia tots tenim moltes obligacions, no ho critique, però de vegades, i no és mentida, és la solució més fàcil. Una, perquè no ens impedeix fer la nostra; dos, perquè ens deixa la consciència ben tranquil·la, sabem que estan ben atesos perquè ho estem pagant; tres, perquè, per a què enganyar-nos, a ningú li agrada veure com una persona estimada es va degradant dia a dia.

Ara no tant per la maleïda crisi, però quan s’ha pogut, molts han elegit l’actitud de l’estruç: reconeguem-ho, som una societat que no està preparada per a conviure amb el dolor i l’oblit. No estem preparats per a dir adéu. Ningú ens diu com afrontar els pitjors dies de la nostra existència, sofrint pels qui se’n van a poc a poc o se n’han anat: és a base de colps com anem integrant el record  en la nostra memòria. I no és just.

Arrugas també és tendra: tots coneguem persones que es desviuen per la seua parella. Que no han fet altra cosa que cuidar-se mutuament, i a més fins el final. D’igual manera, Arrugas és l’amarg crit d’atenció per a que pensem un poc en l’Alzheimer, un dels mals del s.XXI. En definitiva, Arrugas acaba sent l’oblit de qui vam ser, dels llocs on vam anar, de la persona que ens va fer feliços.

Finalment, Arrugas és la transmissió. És la màgia de la il·lustració: amb el seu traç pur i fluït sentim la història com a pròpia, coneguem perfectament la cara dels personatges i els seus gestos. Ens arriba el desconcert d’Emilio davant els seus xicotets oblits, veiem vinyeta a vinyeta el seu declivi final. Primer lluita, després es resigna. Supose que és un procés natural.

Arrugas, per així dir-ho, és un element més que ha de vertebrar la novel·la gràfica valenciana (i per què no, en valencià), un reclam del que tenim a casa i que no controlem del tot. No oblidem Sento Llobell, Lola Lorente o les arxiconegudes il·lustradores Paula Bonet i Victoria Francés. Com sempre, material tenim per a triar. Fem-ne bon ús.