Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!

Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.

Ada Parellada – Sal de vainilla

Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?

Hiromi Kawakami – El senyor Nakano i les dones

Ho promet: aquesta vegada no he sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones oportunitats.

Diuen que hi ha vida més enllà de Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”, perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.

Diuen que és una novel·la curta, on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la, gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.

I tots aquestos debats interns sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats d’abundant sake o te, acompanyats de plats de fideus amb porc,  algun canapé de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un raig de sol entra per la finestra de l’habitació.