Vicent Usó – Les veus i la boira

La mar Mediterrània és un testimoni d’escepció d’històries que reflexen el millor i el pitjor de cada poble que l’ha solcada. Contactes, friccions, negocis i enteniments, però també intercanvis, coneixements, idil·lis i aliances, fugides i amagatalls, tragèdies, violència, tecnologia, estratègia, aventura i productes més o menys lícits. És una mar que quan ha convingut, ha unit, però també ha suposat una frontera perillosa de franquejar. Com una valla però sense punxes al damunt. Per això pense que no hi ha una Mediterrània, sinó moltes, amb una identitat variable segons qui l’ha travessada, com, i amb quina finalitat. I dintre d’aquest panorama, imagineu-se el paper que han cobrat les illes, de la més insignificant a la més grandiosa, i les costes continentals.

El cas de la història recent del nostre territori no anava a ser una excepció. I menys encara un escenari com les Illes Columbretes, un espai ignot per a molts sobretot causat pel seu difícil accés, un fet més evident en temps quan els vaixells a motor eren inexistents o poc a l’abast. És per això que era vist com una mort en vida el fet de que a una família de pobres desgraciats els hi enviaren a fer alguna tasca, com la de faroner. I precisament d’ací, juntament amb les passions humanes més ancestrals, és d’on arranca Les veus i la boira, del castellonenc Vicent Usó.

L’autor recupera el format de trencaclosques per a contar una història d’històries, relatades de primera mà per eixes veus a les quals s’al·ludeix al títol de la novel·la: hi ha una sèrie de personatges fixes, clarament protagonistes (podríem dir que és una novel·la coral) i altres d’esporàdics, que serveixen per a detallar algun aspecte extern o desconegut per a ells. El fil conductor és Mateu Sequeral, periodista de finals dels 90, que pretén fer un reportatge sobre la Guerra Civil a les Columbretes, en el qual està més involucrat del que pensava, i entorn el qual descansa un gros (i greu) enigma familiar. 

Per a aclarir eixa boira, se servirà de testimonis actuals i alguns altres del passat, tots amb una part en cert grau activa, encara que no siguen del tot conscients o que visquen a lluny de les illes, però que pel que siga en algun moment han acabat posant-hi el peu. Així, podem distingir actors de tot arreu, des de Cullera fins a Benicarló, passant per les Balears, encara que la geografia que es toca és prou més ampla. En qualsevol dels casos, un dels atractius de la novel·la és la manera en què Mateu (o el mateix autor?) reflexa literalment el testimoni dels personatges, amb expressions col·loquials i accents propis de cada àrea, amb un respecte més que evident a l’oralitat i l’espontaneïtat del discurs, encara que també hi ha alguna carta intercalada. 

A mi m’ha agradat molt: és una lectura amena, sorprenent pel que fa a la història, amb un punt didàctic, en unes coordenades més bé poc explotades per la nostra literatura. A més a més, la trama està molt ben escrita, i es nota que l’autor va dosificant la informació a consciència. No obstant això, se m’ha fet un poc llarga en el tercer quart i ja menys al final, no sé si perquè per a mi la història més recent havia anat perdent força. Però bé, és una opinió. El que podeu fer per donar-me o llevar-me la raó és capbussar-vos en les seues pàgines… i intentar no quedar-vos enredrats entre els ossos i les teles d’aquells fantasmes del vaixell pirata que fa uns centenars d’anys va naufragar a prop dels seus esculls. 

Fins la propera lectura!

Vicent Usó – La mà de ningú

No sé si serà arran David Lynch i la seua gran obra Twin Peaks, però sembla que hi ha una certa tendència a que als xicotets pobles es visquen situacions surrealistes, tràgiques, estranyes, però que arriben a treure’ns, malgrat tot, un somriure. Ho hem vist també amb el P’tit Quinquin o també, en una escala més còmica, a la genial Bienvenue chez les Ch’tis. Ni fet a posta, aquestes dues últimes transcorren en el nord més profund de la França fronterera amb Bèlgica, com diríem ací, on Cristo va perdre el gorro, a l’igual que una part important de la novel·la que hui ens ocupa.

Vicent Usó ha plantejat una partida d’escacs de magnituds internacionals, amb un seguit de personatges que al final, acaben tenint alguna relació, com en un gran puzzle. El de Vila-real ja ens té acostumats, a açò, però no per això deixa de sorprendre. A més a més, de manera elegant i molt subtil introdueix temes macabres i quotidians, que fan que per una part repassem els llibres d’Història, o per l’altra, que humanitzem les notícies que ixen als diaris, per desgràcia de manera massa freqüent.

Tota la trama al voltant de l’aparició misteriosa d’una mà enmig d’una via rural a un poble perdut, es planteja com una partida de blanques contra negres, de peons (m’ha agradat molt el paral·lelisme de bessones blanques vs bessons negres, i no dic més) que no saben massa bé a què estan jugant els seus reis i torres, però que els agrade o no, ho sàpiguen o no, al final tots acaben formant part del mateix joc. El títol del llibre, de fet, no és casual. 

El resultat és una novel·la redona, que tanca pràcticament totes les trames, fàcil de llegir (l’única pega és potser la repetició pàgina sí, pàgina no de l’expressió “a penes”), amb capítols curts contats des del punt de vista d’un personatge, i que fan que el lector se senta de seguida absorbit per la seua atmosfera nocturna i aqüosa, malgrat que aparentment no passe res. Una bona manera, en definitiva, d'arrencar les lectures de tardor.

Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.