Valérie Mréjen – Mi abuelo

Per qüestions innates relatives al procés de formació del cervell i de la memòria, conservem fragmentats els records de la nostra infantesa. Ja ens agradaria mantindre vius certs moments, o mantindre fresc aquell viatge mític del qual parlen els nostres pares o germans majors. Un recurs és el de la reconstrucció d’una memòria a partir del relat d’un tercer, o la idealització del passat. Bé, algú podria dir que precisament ahí rau la màgia de ser xiquet: que atresorem records que no es repetiran mai, per molt que ho intentem. Jo no recorde altre sabor igual que el cous-cous de la meua àvia (i he intentat recuperar-lo per mi mateixa un centenar de vegades), i no podré tornar mai agafada de la mà de ma mare a una bodega que havia darrere de casa, una d’aquestes antigues amb grans garrafes de vidre cobertes de vímet, amb un olor i una frescor particulars i que ja no es troben enlloc. 

Crec que aquest llibre de Valérie Mréjen va d’açò. De les espurnes que tenim de la nostra infantesa. De les coses que percebim però que no trobàvem explicació “adulta”, simplement les agafàvem com venien perquè era així i punt. De les coses involuntàries i absurdes que rememorem d’un familiar, proper o no. Recorde que aquesta tia feia olor a laca. O que el meu avi sempre em deia que havia de llavar-me les mans abans de dinar. Detalls sense importància aparent, sense un fil coherent, però que amaguen el secret del que vam ser.

De tota manera, jo he recreat passatges bonics i ideals. Mréjen planteja altres aspectes més durs (i altres de més alegres, és clar) de la seua complexa família i les seues relacions calidoscòpiques. I amb un estil que a mi en un principi em va xocar moltíssim: pensava que eixe recull, en forma de poques línies contant cadascuna un tema independent del següent, formaven part d’una introducció que no acabava mai, mentre esperava ansiosa a que començara la novel·la. Però no. Vaig haver de començar des del principi quan em vaig adonar que aquella era la novel·la. Bé, novel·la o recull de records de manera novel·lada a través de flashos i espurnes. Aquesta manera d’escriure, malgrat el desconcert inicial, no m’ha desagradat i m’ha semblat el més coherent del món. Fins i tot crec que ha aconseguit crear la màgia pròpia de la infantesa.

A banda està l’argument, que com a tal, podríem dir que no existeix, però que quan acabem, tenim la sensació d’haver conegut molt bé el pare Mréjen, la mare, l’avi i tota la munió d’àvies, esposes, ties i tios. Una narració molt original i amb el seu punt divertit, ideal per a una vesprada de diumenge. I a més a més, molt, molt curta, per a que després diguen. Si és que qui no llig perquè diu que no té temps ja poc buscar-se altra excusa…

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.

Gabriel García Márquez – Cien años de soledad

Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?

Mercè Rodoreda – La plaça del Diamant

A COU aquesta era una de les tantes lectures obligades. Pel que he vist per la xarxa, continua sent-ho. El vaig detestar, i els xavals d’ara de 17 anys també ho fan. No m’agradava gens Mercè Rodoreda (ja havia llegit Aloma un any o dos abans) i amb aquesta novel·la no vaig fer més que reafirmar-me. No suportava aquestes dones pusil·lànimes, que no lluiten per canviar la realitat, que no es rebel·len contra el que els vol vindre imposat. Per aquesta raó és per la què dic sempre que llegir no deuria de ser obligatori, i més ara. L’efecte és completament el contrari. Les obres no s’entenen, i més una com aquesta, on has de tindre un mínim de vagatge literari per comprendre la seua magnitud. Estic segura que els professors de llengua i literatura poden trobar altres maneres per picar la curiositat dels joves amb altres lectures, i fer que més avant se’n recorden de les que realment s’han de llegir a la vida.

Estic convençuda de que La plaça del Diamant és una d’elles. 15 anys després ho he comprés. Crec que més enllà de l’argument, que pot ser simple o complicat segons es mire, la màgia de la novel·la està en el llenguatge, i als 17 anys, quan t’obliguen, no tens la paciència per a apreciar aquest detall: Mercè Rodoreda escriu com si fóra poesia contada. Per si açò fóra poc, el text està plagat de dobles lectures, el que s’ha definit com simbolisme: els colors, les plantes, les enfermetats internes (tant de coses com de persones), l’aigua, i com no, els ocells, dels quals Colometa serà el seu alter ego durant un temps concret de la seua vida. L’argument, com ja he dit, pot ser senzill: jo el limitaria a la lluita interna que s’esgrimeix entre Natàlia i Colometa; no obstant, eixa lluita té unes implicacions més enllà, que vistes de més a prop ens fan reflexionar sobre la recerca de la identitat personal i la llibertat individual. Les circumstàncies (òrfena de mare i pare tornat a casar, una sogra insofrible, una guerra devastadora, un home controlador, i no seguisc per no contar molt més) fan que eixa dona que comença sent una xiqueta evolucione i acabe convertint-se sempre dins de les seues possibilitats en una (anti-)heroïna, amb els somnis fets realitats, però en la pell de la seua pròpia filla, la pròxima generació. El que és una xicoteta victòria, quotidiana però no per això menys important. A més, per a jutjar-la amb coneixement de causa, hem de tindre en compte el moment en el qual va ser escrita: als anys 60, i amb l’autora a l’exili, es rememora una Barcelona perduda i arrasada, amb una societat en crisi, però que és capaç de refer-se. L’esperança sempre queda. Per a eixos anys, aquesta obra intimista seria quelcom diferent, dintre de l’estil d’Incerta glòria, que es va començar a publicar uns anys abans.

Per cert, s’heu plantejat alguna vegada el poder que té la literatura en descriure passatges especialment terribles, com una guerra interna, i transformar-los en poesia? Serà que la bellesa va agafada de la mà del terror? Tenim exemples variats, deixant de costat el cinema: Quan anàvem a l’estraperlo, Camí de sirga, La colmena, Los girasoles ciegos, El lector de Julio Verne, Los aires difíciles, La voz dormida, Memòria d’uns ulls pintats o Incerta glòria. Per a ser justos, a La plaça del Diamant només determinats passatges trascorren en aquest moment històric, i realment la guerra és una circumstància que fa evolucionar a la protagonista.

És una lectura fàcil dins del lirisme (m’encanten els passatges que descriu la pluja, com la que veig jo ara mateix als meus fils d’estendre un dia de Sant Josep; o la descripció del mercat, amb els seus colors i aromes, que és el que més recordava de la meua primera lectura), amb capítols curts i un llenguatge assequible, molt casolà, malgrat haver pocs diàlegs. Crec que hui és el dia que m’he reconciliat a mitges amb la Rodoreda. Encara no tinc ganes de reprendre-ho amb Aloma. Algun dia. 

PD: Hi ha una sèrie de quatre capítols publicats al web de RTVE a la carta, protagonitzada per una molt jove Sílvia Munt. Pel que porte vist fins ara, només el primer i part del segon, s'aproxima prou a la novel·la, però com sol passar en aquestos casos, li falta l'esperit. Així i tot, és recomanable per als qui heu llegit el llibre. 

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Care Santos – Desig de xocolata

Entre els aliments que en la història recent han provocat més voràgine humana, econòmica i social, destaquen sense dubte el té, el café i el xocolate. Les tres són begudes addictives i excitants, com no, també són l’excusa per reunir-se entorn una taula, al caliu que desprenen llurs tasses. Però de totes elles hi ha una que és diferent: és igual d’oscura i aromàtica que el café, sí; o avellutada al paladar com el té, també. Estem parlant del xocolate. El xocolatl americà, la beguda dels emperadors, reis i déus. I des de fa un segle, associat al desig i fins i tot en alguns darrers anuncis d’una famosa marca, al plaer adult. 

M’encanta el xocolate (no sé si es nota), i intente fer-ne bon ús tots els dies, després de dinar. Almenys una unça! Per això em vaig veure totalment abocada al segon llibre que llegesc de Care Santos (junt a Francesc Miralles), amb aquest títol tan suggerent, i per què no ho admitim, amb la coberta tan encertada que li han posat.

No ha decebut en absolut. És més: m’ha agradat molt i el seu final em donen ganes de tornar-me’l a llegir des del principi. La xocolatera de madame Adélaïde és el fil per a conéixer la història de sis dones que van ser les respectives propietàries al llarg temps. És també la història de l’objecte en si, d’un símbol sempre de distinció, primer de la noblesa, després una mera vaixella decorativa, sense ús perquè les modes en el gust són diferents. És un producte dels inicis de la industrialització, però sobretot imatge de la consolidació femenina dintre d’un món que els homes sempre han tingut por i recel de donar-nos el que ens ha pertocat. 

Sara (que m’ha recordat al paper d’Olivia Molina a la pel·lícula Dieta Mediterránea), Aurora (que viu la màgia d’una òpera molt present a la novel·la, des del contingut fins el format de la mateixa) i Càndida (que viu la vida que sempre ha volgut), Marianna (que habita a la Barcelona de Senyoria, de Jaume Cabré) són només alguns dels noms de les protagonistes que coneixen d’altres personatges reals (bonica tasca d’arxiu, la de Care Santos) i que en algun moment tenen contacte amb la xocolatera. 

Digueu-li defecte professional si voleu. Jo ja vaig quedar atrapada amb aquestes línies inicials. 

“Dins dels objectes viuen històries i veus que l’expliquen - deia la Sara, fa anys -. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto”. “I en són moltes?”, va preguntar ell. “Unes quantes, no veus que és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?”. I ell, amb l’interés científic de sempre, aprofundia en la qüestió: “Però això que dius és com admetre que tots els objectes són plens de fantasmes, com les mansions de les pel·lícules de por”. Ella feia que no amb el cap: “Precisament, Max. La gent creu en cases encantades, però es veu que les presències s’estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants”. 

No podria estar-ne més d’acord.

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.

Niccolò Ammaniti – Jo no tinc por

Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets. La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides que recordem amb més heroïsme i orgull.

Michele Amitrano encaixa perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars, els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu, al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant, permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i angoixosa. És com El noi del pijama de ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre Filippo Carducci?

Perquè aquest, Filippo, un altre xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults. Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena? Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el protagonista comença a nugar caps.

En resum, una història plena de dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.

Ah! I una última observació: per entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.

PD: Hi ha versió en pel·lícula del llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.

Maria Gripe – Los escarabajos vuelan al atardecer

Després del repàs que li vaig pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas blancas sombras en el bosque  conformen tres de les meues lectures preferides d’adolescència.

Fa un temps vaig decidir adquirir les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble. Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No podien faltar La historia interminable de Michael Ende, El pequeño vampiro, de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.

Los escarabajos vuelan al atardecer havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també per a adults. Vaig disfrutar com una enana. Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si (un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme commovedor.

La imaginació és molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella magnífica casa, la quinta Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres comercials i anuncis horribles de carretera.

Jorge Manrique diu que cualquier tiempo pasado fue mejor; crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha convertit la meua quinta Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents. Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a altres que vindran, esperem que ben aviat.