Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

Carla Guelfenbein – Contigo en la distancia

Elaborar una tesi doctoral és una de les tasques més àrdues que un pot mampendre en la seua singladura vital. L’envergadura és de tal magnitud, que afecta com no l’activitat professional, però s’escola en el dia a dia personal del que fa la recerca i del seu entorn immediat. Al final, tant per a bé com per a mal, un no serà mai el mateix després de l’experiència. Ja ho pot ben dir Emilia, una de les protagonistes del post d’avui.

Efectivament, una de les trames de Contigo en la distancia és la recopilació de dades per a una tesi doctoral, la d’Emilia, que versarà sobre la figura de la magnètica escriptora xilena Vera Sigall. Aquesta autora pren major relleu perquè un dia el seu veí, Daniel, la troba en terra, inconscient, envoltada per un toll de sang, al peu de l’escala de sa casa. A partir d’ací, el vertader inici de la novel·la, Vera serà l’eix entorn el qual pivoten aquestos personatges principals, més altres secundaris (Julián, Horacio i Gracia), però també essencials per a comprendre què va passar aquell matí, a dalt de l’escala. 

L’excusa per al desenvolupament de la trama és intentar esbrinar aquest misteri, però prompte passa a un segon plànol a favor d’altres que van sorgint, relacionats amb les vides de tots ells, fins a acabar teixint una xarxa de relacions, d’amors i odis, de traïcions i venjances, que es repetiran com una maledicció al llarg de les tres generacions. Com si la vida fóra cíclica. 

Des de la meua experiència, he tingut una relació desigual amb aquest llibre, que ha fet que m’haja costat agafar-li el fil. La història en si m’ha semblat interessant (de fet, està basada en la biografia de l’escriptora Clarice Linspector), però per la manera en què està narrada, m’ha semblat tot massa “tremend”, exagerat fins a l’extrem. No comprenc eixa afecció desmesurada de Daniel per Vera, per exemple, o la relació tormentosa de Gracia, la dona d’aquest, amb l’escriptora, ja anciana en el moment en el qual ocorre tot; per no parlar dels traumes de Jerôme o Emilia. Les relacions entre els personatges s’han desenvolupat d’una manera tan estranya i melodramàtica, com el bolero del que rep el títol, que no he arribat a creure-me’ls, i amb això, de pas, la història, que ha arribat a carregar-me de sucre cap al final. Un desenllaç, per cert, un poc predictible i un tant forçat per al meu gust. 

No tot ha sigut negatiu. Una de les coses que més m’ha agradat és que la seua lectura està repleta de referències al món de la cultura general, des d’arquitectes a escultors o pintors, però el món de la literatura serà, com és natural, el predominant. 

De tot es pot treure profit, fins i tot d’un llibre que a priori no m’ha fet ni fu ni fa. Veurem què m’ocorre en la següent aventura lectora!