Lionel Shriver – Los Mandible. Una familia: 2029-2047

520 pàgines té l’edició d’Anagrama. 520 pàgines que passen volant. Em vaig topetar amb aquesta novel·la d’una autora que es va canviar el nom perquè aquest li agradava com sonava per les casualitats bones que de vegades, i en molt comptades ocasions, hi ha a les xarxes socials. Algú la mencionava per ser quelcom diferent. L’argument bàsic em va cridar l’atenció: com una família molt atomitzada aconsegueix reunir-se després d’un cataclisme econòmic al seu si.

L’argument que donava aquesta persona era parcial: aquesta desfeta econòmica no és només familiar, sinó també estatal. I és que el que ens proposa la Shriver és una distopia de marcat caire monetari, on els Estats Units deixa de ser la superpotència que és actualment per a convertir-se en un país més del Tercer Món. Com seria la vida allí? Com ho suportarien els seus habitants, sobretot una minoria rica i acomodada? Com es refarien? No només la vessant econòmica: és molt interessant i dóna molt què pensar el fet de veure les transformacions a nivell social. Qui serien els apartats? Com els tractarien? Ens xoca quan ho llegim? A mi, sí. Una altra cosa que m’ha agradat és que he trobat molts paral·lelismes amb Ensayo sobre la ceguera, de José Saramago, sobretot a les tres primeres quartes parts del llibre, pel que respecta al que ens convertim les persones per poder sobreviure en les nostres superpoblades, superbrutes i superconsumistes ciutats: seríem capaços de furtar els nostres veïns, amenaçar-los? Ens ho menjaríem tot i de qualsevol manera? Quin seria el nostre límit en la higiene quotidiana?

Un punt en contra a la lectura àgil i ràpida que enunciava al principi són les diatribes que arriben a convertir-se certes conversacions, sobretot les que tenen a veure amb una explicació macroeconòmica profunda, i que fan a mode de monòleg certs personatges. Crec que si s’hagueren omitit, o ja no tant, reduït, el discurs haguera sigut més atractiu, ja que li resta veracitat a l’acció, molt gràfica. Una altra cosa que no m’ha acabat de convéncer és el final, que el trobe poc acord al to general del llibre.

Un gran motiu per a passar una estona amb aquestes pàgines és conéixer alguns dels membres de la família Mandible, en especial la tia Nollie, una dona pràcticament desconeguda per la família, defenestrada per molts dels seus membres, i que li dóna un toc d’humor en alguns moments de la trama; altres bloguers parlen de Willing, el protagonista principal, però a mi m’ha paregut que aquesta figura no té un tractament uniforme al llarg de la novel·la, perquè pense que el seu interés decau al final.

Bona lectura, que ens fa pensar i ens repta mentalment, i encara que siga poc constant en el ritme, la recomane. Almenys acabe aquest any lector amb una recomanació, ja que, fent un poc de balanç, crec que no he acabat d’encertar moltes de les lectures que he triat, encara que hi ha d’altres que recorde molt i parle d’elles a les meues amistats. 

Queden pocs dies per a acabar 2017, pel que sospite que aquest serà el meu últim post de l’any. Ens veiem en 2018! Que tingueu un bon any lector!

Philip K. Dick – ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?

Vaja. Sembla ser que vaig de lectura intensa a lectura intensa, sense plantejar-m’ho. I això està molt bé. Però a l’hora de descriure els sentiments que se m’han passat pel cap quan he estat llegint aquesta novel·la la cosa es complica. Jo comptava amb un avantatge, o un inconvenient segons es mire, i és que feia relativament poc que vaig revisionar Blade Runner, i això em permetia ubicar-me. Però buscant els paral·lelismes inevitables entre llibre i pel·lícula la cosa se’m va complicar, perquè si bé és cert que hi ha moltes coses que passen, moltes altres, per no dir la majoria, no. I això ha sigut una vertadera sorpresa, en positiu, clar. Crec que diuen que sempre és millor la versió escrita que la televisada, i en aquest cas és difícil d’establir. La pel·lícula de Harrison Ford és molt bona i profunda, i permet albirar el que es planteja de manera escrita (no ho oblidem, la novel·la és del 1968), que a molt grans trets és el dubte de què ens fa humans.

La resposta no és del tot clara: a la novel·la es deixa caure que podria ser l’empatia, un sentiment sobretot religiós, promulgat pel profeta del moment, Mercer, que resulta ser una mena de Déu sense respostes, pel que deixa als humans més desemparats que altra cosa. Però a més hi ha humans als qui en ocasions els costa sentir empatia, o potser se senten més atrets pels animals (elèctrics o no) que per les persones. Però i els andrillos (a la pel·lícula, replicant)? He sigut l’única en veure’ls viure de manera més profunda, amb més ganes de semblar-se als humans que els mateixos humans? Els Nexus-6 que fugen de Mart ho fan pel dret que pensen que tenen de buscar-se una vida millor, i són farmacèutics o artistes. Aquesta vessant, i en concret la de l’andrillo Luba Luft, és la que m’ha resultat més atractiva i impactant: una cantant d’òpera que interpreta obres d’abans de la Guerra Mundial Terminal, i que a les seues estones lliures se’n va a museus, on, per exemple, es troba amb El crit, de Munch. Aquest passatge és dels més forts de la novel·la, segons la meua opinió, una meravellosa metàfora sobre el present d’aquestos personatges, que si ens despistem, pot ser perfectament el nostre.

Ells només volien ser humans. Viure entre nosaltres. Experimentar el que nosaltres experimentem (amb o sense caixes d’empatia), perquè allà on treballen com esclaus, el planeta Mart, ningú els vol ni els valora. I es troben que al vindre a la Terra de manera clandestina, per a l’únic que serveixen és per a ser enretirats per caçadors de bonificacions (o recompenses). Quan intueixen el seu final l’únic que poden fer és resignar-se i aplanar el camí, sense resistir-se massa. No sense cert regust a decepció amb la raça humana que habita aquest planeta. A més, ells només estaran dos anys en funcionament abans de que les seues cèl·lules ja no puguen regenerar-se més, quin mal poden fer a la societat?

En una ciutat caòtica i buida, on pel simple fet de respirar ja et poses en perill per la pols radioactiva, et preguntes qui té més ganes de viure, qui lluita més per la seua existència. Però també qui ha perdut les virtuts que en teoria el fan com el fan. I ho anem veien a través d’un d’aquestos caçadors de recompenses, Rick Deckard (pot ser l’alter ego de l’autor, per la semblança del nom?), un mercenari en plena crisi personal i professional, amb ganes de tindre un per què per a viure, però que no troba el com. Però no tots els humans són com ell.

Serà el món del futur un lloc on les emocions brillaran per la seua ausència? On ens avergonyirem del que ens fa ser com som i voldrem aniquilar qualsevol símptoma que aparega en éssers no humans? No sé si el futur serà així, però el que sí que sé és que la realitat cada vegada supera més la ficció: amb la premsa que tenim, amb el cine que hi ha, amb la música que trona per les ràdios, amb els polítics mediocres i deshumanitzats que ens governen, amb la manca de pensament crític, potser el futur no siga tan futur, potser ja el tenim ací, cada vegada més a prop. No és precís tindre cotxes que sobrevolen les ciutats ni espases làser per a veure el que ens espera: només cal posar-se els noticiaris i anar sense auriculars pel carrer, per escoltar el davallament humà. Per la meua banda, jo tremole igual, o més, davant d’una guerra inacabada i fratricida a Síria que un atemptat a Boston; o davant d’una persona sense feina amb depenents al seu càrrec que van a tirar de sa casa abans que les “pèrdues” que puga tindre un banc, per jugar les inversions. Afortunadament, també veig que cada vegada hi ha més gent que està farta i reacciona davant les injustícies: potser encara ens quede esperança.

La lectura de Philip D. Dick, malgrat haver passat 45 anys, és més actual que mai. Amb les novel·les de ciència ficció sempre em quede amb una sensació de lleuger desassossec, perquè veig que això de ficció és cada vegada una mentida més cruel. Deuríem pensar en canviar-li el nom al gènere. Propostes?