Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!

Eduardo Mendoza – Sin noticias de Gurb

Vos vaig a demanar un xicotet exercici: no s’asusteu, és tracta només de fer memòria. Recordeu on estàveu a finals dels 80 o principis dels 90? Recordeu quina roba portàveu? O quina música escoltàveu? Sí, heu encertat! És el moment de Madonna, la movida amb Ana Torroja i Mecano, els cabells encrespats o els complements multicolors i extragrans. Però també eren els inicis de les polítiques dels grans esdeveniments a prop de casa nostra: a un tir de pedra quedaven L’Expo de Sevilla o les Olimpíades de Barcelona, ambdues durant l’any 1992. Per si açò no fóra poc, a la televisió començaven a fer-se populars uns personatges extraterrestres que amb major o menor fortuna s’integraven (o no) a la vida humana. Tots recordem amb certa nostàlgia Los mundos de Yupi, Alf, ET, V, Starman, o ja més tard, Cosas de marcianos. Efectivament, la televisió d’ara no és la que era. Algunes d’aquelles sèries, les còmiques, tenien en comú que els nous habitants del planeta Terra intentaven passar inadvertits assimilant els costums locals, amb divertides confusions i amb episodis independents entre si, però que a poc a poc mostraven la seua integració.

Tota aquesta llarga introducció només serveix per a donar-li la raó a don Eduardo Mendoza quan a una nota al final de Sin noticias de Gurb, reconeix la sorpresa que té arran de l’èxit de la novel·la, donat que la trama no és gens original. Jo, ara que l’he llegida, continue pensant que els gustos de la comunitat lectora són insondables. 

És veritat que el text no ha envellit gens malament (han passat 24 anys des de la seua publicació!), pel que el que podia ser un handicap, no ho ha sigut en absolut. Puc comprendre, no obsant, per què agrada tant i continua sent un volum popular a les llibreries i les xarxes socials: la seua lectura és fàcil, senzilla, amb una argument que no aspira a massa coses (només a entretindre!). El to és alegre, optimista i desenfadat, com el seu protagonista, un extraterrestre que va a la recerca del seu company de nau (Gurb) desaparegut a la Barcelona pre-olímpica; i el format del text, ràpid, agrupat en franges de temps molt breus. A més a més, altre aspecte al seu favor és, sempre vist des de hui en dia, eixa nostàlgia dels personatges de l’època, els programes de ràdio o televisió del moment, o les pessetes (açò ja ho véiem a Penja els guants, Butxana!, de Ferran Torrent). I per a acabar-ho d’arrodonir, compta amb alguns tocs d’humor (per a mi, molt pocs, ja que eren un cabdal segons les ressenyes), entre els quals, destaca la transformació de Gurb al principi de la trama en la cantant Marta Sánchez, un personatge que a l’època la parangonaven amb la mateixa Marilyn Monroe. Tot siga dit, junt a aquesta, que pense que és la part que pot ser fins i tot hilarant, m’ha resultat agradable passejar pels carrers de Barcelona sense eixir de casa. 

Eixos són els aspectes que pense que a la gent més ha pogut valorar en la seua lectura. A mi, en canvi, m’han servit per a considerar que no serà una obra que vaja a recomanar en un futur. On molts han vist humor, jo he vist una successió de gags facilons, que es van repetint en diverses variants, i que arriben a un punt que quedes ben saciat d’ells, i vols que la trama, per favor, avance; on altres han vist llenguatge fresc i desenfadat, jo he vist poca elaboració i falta de rerefons, que podria haver donat un poc més de si. Sí, es parla de les obres a una ciutat i les seues molèsties per al veïnat, les relacions humanes (humà-extraterrestre en aquest cas més aprofundides), el transport públic, la feina, la gastronomia (els xurros són gastronomia?) o la festa, però passa de puntetes. Però bé, es tracta d’una opinió personal. Fins i tot podria dir que l’autor de El asombroso viaje de Pomponio Flato (la vaig disfrutar moltíssim) m’ha decebut un poc. De tota manera, no serà l’última que llegesca perquè m’han parlat molt bé de La verdad sobre el caso Savolta. Vos informaré en una futura entrada al bloc!

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.

Jenny Colgan – Encuéntrame en el Cupcake Café

Ho vaig a dir: mal tostó! I em disculpareu que m’expresse així de clar. Des de La casa de los amores imposibles que no havia tingut una sensació tan marcada de que a una novel·la li sobraren pàgines i més pàgines. Això que la història és ben senzilla: Issy és acomiadada de l’immobiliària on treballa, i munta el negoci dels seus somnis. Enmig, i després, òbviament té alguns inconvenients que, com és natural, va sortejant i com no, coneix al seu amor, just a l’adonar-se que el futur amb el seu ex és més que dubtós. Nota: sense amor qualsevol dona d’aquesta novel·la està incompleta, no així els homes. 

Sé que la promesa que faig a la capçalera del bloc és la de no contar el final, però a ningú que haja començat a llegir aquesta novel·la li va a sorprendre el menys mínim. Tampoc al futur públic al que va destinada aquest tipus de literatura: chick lit, li diuen. L’últim que havia llegit sota aquesta etiqueta va ser fa molts anys, el llibre orige de la sèrie amb el mateix nom (que ni tansols veig), Sexo en Nueva York. Em vaig prometre que mai més… fins que em van regalar aquesta, sota una falsa aparença de novel·la fresca, dolça i encantadora, amb una coberta que tot el món coincideix en dir que és bonica. Jo personalment pense que hi ha de millors. A tot això, he trobat a faltar que cuidaren un poc més la grandària de la lletra (quasi em deixe els ulls) i alguns errors tipogràfics dispersos pel text. 

Novel·la previsible, sobredescriptiva, repetitiva i llarga, amb uns personatges plans i que reprodueixen estereotips, i que per tant, poc contribueixen a comprendre determinades situacions o desmuntar mites. L’única cosa que li he vist positiva, per dir-ne alguna, és la incorporació de les receptes en alguns capítols (ni se vos ocurrisca pensar amb el paral·lelisme de Como agua para chocolate, perquè no té res a veure). Ah! I per a acabar-ho d’adobar, al final de la novel·la hi ha un epíleg que no se sap massa bé què pinta ahí, on es parla d’un tema que no està en absolut relacionat amb l’argument de la pastisseria d’Issy ni res que se li semble. 

Em sap mal per la persona que me’l va regalar fa més d’un any; només per això el guardaré a la prestatgeria amb una certa estima. Ara, a mi amb la chick lit ja no em tornen a veure el pèl… Per una vegada les etiquetes serviran per a alguna cosa de trellat! Que passeu un bon estiu lector!

E.L. James – Trilogia Cinquanta Ombres

Desconfie totalment dels best-sellers, perquè normalment em solen defraudar. Però també sóc de la opinió de que si volem opinar per nosaltres mateixos, ens hem d’informar: en el cas dels llibres, s’ha d’acudir a la font. Cal llegir i si podem, aguantar. Em va passar amb El Codi da Vinci (crec que un dels que es detecta a les dues primeres dues pàgines), els de Matilde Asensi (crec que va ser El último Catón), la infame Katherine Pancol (dels que més deixa que desitjar, ara amb nova novel·la, estirant el que en teoria anava a ser una trilogia) o els ara de moda autors suecs, com el de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Solen ser obres de gran èxit de venda, d’eixes que tenen cobertes atractives i que funcionen pel boca a boca, però de poca qualitat literària, amb històries simplistes i forçades. Em pregunte per què es venen tant: potser per les grans campanyes publicitàries. Potser eixa gent es mou pel que l’editorial els vol mostrar d’eixa història, i ja no investiguen més. Potser tenim un públic lector poc exigent, amb escassa capacitat de crítica. O potser és tot més senzill: només necessitem evadir-nos de la realitat sense massa complicacions. Supose que deu ser tot junt.

Així i tot, cal reconéixer el seu paper: moltes vegades suposen el trampolí a la lectura de tota classe de persones, que poden o bé redirigir-se cap a altra literatura, o bé poden mantenir-se al món dels best-sellers. Hi ha gent que és vertadera especialista en eixe tipus de llibres. No és criticable. La bona qüestió és llegir, i prou. I per a acabar de sincerar-me del tot, reconec i deixe per escrit, que un dels reis dels best-sellers em va sorprendre gratament quan el vaig llegir, Els pilars de la terra. Crec que va ser el primer d’aquest tipus que vaig posar a prova. 

Què passa, aleshores, amb el fenomen literari del moment? Sí, els tres de Christian Grey. Sembla que la seua autora de manera involuntària ha re-engegat el boom dels llibres de temàtica eròtica. Ara trobem desenes d’autors que amb major o menor èxit volen pujar-se’n al carro de l’estela de l’èxit de la saga. No obstant, si bé és cert que ha sigut un tipus de literarura minoritària, sempre ha existit. Des de l’antiguitat, amb l’arxiconegut Kamasutra (i molts abans d’ell), passant pel Decameró de Boccaccio, La filosofia al tocador del Marqués de Sade, fins arribar a Las edades de Lulú, d’Almudena Grandes, i sense oblidar-me del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Fins i tot ací en vam llegir un, però no ens va agradar massa. No pretenc fer ací un repàs exhaustiu, ni molt menys. Però sí, sorprén l’èxit (inesperat) de la saga de Cinquanta ombres.

Els llibres estan mal escrits; les històries són inversemblants i de vegades amb buits argumentals. Els personatges, sobretot el d’Anastasia, la parella de Christian, totalment contradictori i amb puntades exasperants. Tres volums semblen massa per a contar el que es volia contar, amb episodis més que repetitius, frases que apareixen pàgina rere pàgina i situacions que sobren per a avançar en la trama. Prototipus perillosos que es donen per sentat (propietat, sobreprotecció portada més enllà del límit, submissió, paternalisme), vida irreal (diners sense fi, poques hores a la feina, fàcil accés a tot, compra de marques exclusives) però sobretot el que més sorprén és la transformació radical si no d’ell (que malgrat descriure’l, sempre queda un personatge desdibuixat i borrós, absorbit per les seues ombres) la d’ella, com a poc a poc acaba sent allò que en principi detestava. Pel camí es va perdent la senyoreta Steele que estudia literatura anglesa, per a no tornar mai.

A pesar d’això, comprenc que haja agradat a milers de lectores (en femení) perquè si alguna cosa sap controlar l’autora són els temps, en el sentit de que sempre es deixa al final del capítol la part que dóna el gir brusc a la història i que enllaça amb el següent. També perquè planteja uns ideals tant masculins com femenins que són del tot inaccessibles i falsos: guapos, sense defectes, rics, intel·ligents (ell sap tocar el piano!), famílies pràcticament perfectes. Ja sabem com ens agrada evadir-nos de la realitat i com ens agrada somniar que nosaltres podríem ser els protagogistes de la mateixa història. De tota manera, no deixa de ser un llibre encarat a un públic molt concret, i això és el que no pot evitar trasmetre a cada línia. 

Tot siga dit, la millor part ha sigut l’epíleg perquè al llarg dels tres llibres el punt de vista d’Anastasia amb la seua insuportable “deessa interior” (sí, sí...) s’ha fet pesat. Sempre em preguntava què pensava Christian sense ser interpretat i minuciosament descrit per ella, perquè em podia explicar més coses d’eixe personatge totalment desconegut (i això que s’ha empenyat a fer-nos-ho saber tot d’ell). Així i tot, no he pogut deixar de tindre la sensació de que eixos dos relats finals eren un mer afegit, una prova que els editors van rebutjar. Però vaja, benvingut siga perquè veritablement era necessari que ens clavàrem per fi dintre de la seua manera de pensar per comprendre millor la seua manera de ser, cosa que al final no s’aconsegueix segons el meu punt de vista.

El valore perquè té potencial per iniciar a un altre tipus de lectures i reflexions. Poc més. Poc m’ha aportat a nivell personal conéixer a Christian, Anastasia i el seu món, només les xicotetes frivolitats i manies de l’univers dels rics benestants. Vaja, ja puc dir que no em sent massa atreta cap a això, o almenys cap a les opcions que ells escullen. 

Com sé que més d’una necessitarà un toc de realitat per baixar del Charlie Tango de Grey no se m’ocorre una millor manera de fer-ho que amb aquesta cançoneta de Manel… encara que crec que em ve una altra encara més suggerent… Espereu al següent post!