Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Valérie Mréjen – Mi abuelo

Per qüestions innates relatives al procés de formació del cervell i de la memòria, conservem fragmentats els records de la nostra infantesa. Ja ens agradaria mantindre vius certs moments, o mantindre fresc aquell viatge mític del qual parlen els nostres pares o germans majors. Un recurs és el de la reconstrucció d’una memòria a partir del relat d’un tercer, o la idealització del passat. Bé, algú podria dir que precisament ahí rau la màgia de ser xiquet: que atresorem records que no es repetiran mai, per molt que ho intentem. Jo no recorde altre sabor igual que el cous-cous de la meua àvia (i he intentat recuperar-lo per mi mateixa un centenar de vegades), i no podré tornar mai agafada de la mà de ma mare a una bodega que havia darrere de casa, una d’aquestes antigues amb grans garrafes de vidre cobertes de vímet, amb un olor i una frescor particulars i que ja no es troben enlloc. 

Crec que aquest llibre de Valérie Mréjen va d’açò. De les espurnes que tenim de la nostra infantesa. De les coses que percebim però que no trobàvem explicació “adulta”, simplement les agafàvem com venien perquè era així i punt. De les coses involuntàries i absurdes que rememorem d’un familiar, proper o no. Recorde que aquesta tia feia olor a laca. O que el meu avi sempre em deia que havia de llavar-me les mans abans de dinar. Detalls sense importància aparent, sense un fil coherent, però que amaguen el secret del que vam ser.

De tota manera, jo he recreat passatges bonics i ideals. Mréjen planteja altres aspectes més durs (i altres de més alegres, és clar) de la seua complexa família i les seues relacions calidoscòpiques. I amb un estil que a mi en un principi em va xocar moltíssim: pensava que eixe recull, en forma de poques línies contant cadascuna un tema independent del següent, formaven part d’una introducció que no acabava mai, mentre esperava ansiosa a que començara la novel·la. Però no. Vaig haver de començar des del principi quan em vaig adonar que aquella era la novel·la. Bé, novel·la o recull de records de manera novel·lada a través de flashos i espurnes. Aquesta manera d’escriure, malgrat el desconcert inicial, no m’ha desagradat i m’ha semblat el més coherent del món. Fins i tot crec que ha aconseguit crear la màgia pròpia de la infantesa.

A banda està l’argument, que com a tal, podríem dir que no existeix, però que quan acabem, tenim la sensació d’haver conegut molt bé el pare Mréjen, la mare, l’avi i tota la munió d’àvies, esposes, ties i tios. Una narració molt original i amb el seu punt divertit, ideal per a una vesprada de diumenge. I a més a més, molt, molt curta, per a que després diguen. Si és que qui no llig perquè diu que no té temps ja poc buscar-se altra excusa…

Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!

Fatima Mernissi – Sueños en el umbral

Pot una dona musulmana ser feminista? Ho podia ser fa vora 80 anys en el Marroc colonial? Doncs si heu respost que no a alguna de les dues preguntes, vos fa falta, entre altres, llegir a Fàtima Mernissi i el llibre protagonista del post de hui. Qual les clàssiques i meravelloses històries de Les 1001 nits, la vida a l’harem dels Mernissi es desplega al darrere d’aquesta mena de novel·la autobiogràfica, mostrant-nos les persones que allí hi vivien, tant homes com dones, les estratègies de supervivència (sí, supervivència) en un medi tan dur, i les maneres d’afrontar la tradició entre les dones més joves i crítiques, una tradició que feia aflorar els sentiments de tancament i de frustració, i plenava de xicotetes rebel·lies el dia a dia. 

Així, detalls als brodats, les sortides al hammam, les representacions a un teatre improvisat, els llibres d’encanteris amagats, el secret de les receptes d’estètica, posseir una clau clandestina per a escoltar la ràdio que només podien utilitzar els homes, els tipus de vel que es posen a les comptades ocasions que ixen al carrer, els jocs entorn les grans tenalles per guardar olives o les enceses mirades d’amor entre els joves a les terrasses de les cases tancades als colorits capvespres de la ciutat de Fes, es converteixen en fets poc quotidians per escapar i sentir-se un poc més lliures i portar una existència més lleugera. Aquestos detalls polaritzen l’harem entre joves i majors, i homes i dones, tradició i innovació. Posseïts i posseïdors. Presoners i carcellers, dins i fora.

Enmig de tot açò, els nens, Fatima i Samir, que observen i es qüestionen sobre què és un harem, ja que la iaia de Fatima viu en un harem molt diferent, enmig del camp; o quin és el paper de la dona al si del matrimoni i en la societat. En definitiva, es pregunten sobre què suposa ser dona en aquell moment de canvis polítics i socials, i si totes les dones són iguals en un harem i fora d’ell. I malgrat el tancament de les altes parets que només deixaven veure un quadrat de cel, les ments de la majoria de les dones d’aquest harem volen alt, igual que la de Yasmin, la iaia de Fatima, i ens assabentem de les vides de moltes dones musulmanes que parlen i pensen per elles mateixes, i que han superat les barreres imposades pels vels. Hi ha moltes, i amb idees i vides sorprenents.

La lectura d’aquestos episodis de la vida de la xicoteta Fatima abans de ser considerada “dona” als ulls dels demés és màgica, exquisida i enlluernadora, plena de les possibilitats i esperances de futur que només pot tindre una xiqueta de 9 o 10 anys. Una manera tendra i fresca d’evocar una vida passada que actualment ningú trobaria a faltar, i que contada des de la perspectiva d’una dona adulta resultaria oscura i claustrofòbica. Una bona manera d’acabar el mes lector per excel·lència!

Nell Leyshon – Del color de la leche

Encara que reconec que quasi tres mesos sense entrar ací és molt, no ha sigut un temps que he passat en blanc. A banda de les lectures no-literàries a les quals he dedicat la major part de les meues hores, em queda pendent rematar una lectura estival, llarga, que vaig anunciar per Twitter i que espere que no es prolongue més. La novel·leta protagonista del post de hui se m’havia posat a tir de manera casual, i me l’he llegida en una estona.

Crec que és un dels avantatges que li he trobat a Del color de la leche: la velocitat a la què es deixa llegir. A eixa velocitat contribueix, sense dubte, el seu argument i la manera en què està escrita. En primer lloc, el què: no sé com Nell Leyshon ha sigut capaç de desenvolupar en poc menys de 200 pàgines una història, previsible segons el meu parer, que jo escriuria en 50 (diràs que potser per això no sóc escriptora, jo. I tindràs raó). I té mèrit això… Vaja si en té! Una grangera adolescent de caràcter prou despert passa a formar part del personal intern del vicari del poble a l’Anglaterra de principis del segle XIX. En segon lloc, ja hem nomenat el com: la particularitat del llenguatge, la puntuació i l’ortografia emprades, molt planeres, podríem dir que repetitives, que si llegim entre línies podem anticipar a què es deuen. I afegisc un tercer punt extra, que ho redimeix quasi tot, i és el poder de la lectura i l’escriptura. La protagonista, a través de l’aprenentatge del llenguatge escrit, es fa més madura i aconsegueix que la seua història siga coneguda i passe a la posteritat, deixant-li a ella el lloc que es mereix almenys en el futur, fent que puguem empatitzar amb ella, no només per la seua personalitat magnètica. També està l’eina de dos talls que suposa aquest aprenentatge: i és que a través d’ell és com s’aproxima a la seua fatalitat.

De tota manera, no ha sigut una novel·la que m’haja plenat del tot, i això perquè no m’ha semblat un argument que haja destacat per la seua originalitat: de fet, és totalment casual que el primer terç de la meua anterior entrada, Las hijas de Hanna, vaja sobre alguna cosa similar. Per tot el que he dit, i aquesta és una aproximació 100% personal, és una novel·la gris, malgrat el color blanc al què es remet al títol: en cap moment hi ha lloc a l’esperança. Mary, la protagonista, va arrimant-se a l’abisme de la seua vida a poc a poc, empitjorant a cada pas que dóna, i ens resulta descoratjador que l’únic que desitge al llarg de la seua estada a la vicaria siga tornar a un lloc on va ser tan infeliç, aprofondint en la seua desesperació.

En fi, un text per a passar una vesprada freda sense més pretensions. M’haguera agradat tornar al bloc amb eixa sensació d’entusiasme que impera en alguns articles quan parlen sobre aquesta novel·la, però no passa res. Ho intentem amb la següent? Ens veiem a la propera entrada!

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!

Rafael Ventura Melià – Àmbit perdurable

La memòria, aquella ferramenta que tenim part dels éssers vius per a reviure experiències, sentits i sentiments. Aquella a la que recorrem de tant en tant per a posar els peus en terra i saber qui som i d’on venim. La mateixa que lloa aquest autor de Riola (la Ribera Baixa), en la novel·la que comentem hui, i que va ser premi Octubre allà per l’any 1981, quan l’autor tenia 34 anys.

A través d’una sèrie de cartes, cadascuna endreçada a un destinatari diferent, descobrim part de la infància i la innocència d’un xiquet dels anys 50, amb un to marcadament poètic i nostàlgic, el que li lleva frescor però aumenta en lirisme. Els escenaris de les aventures són variats i menys Terol-Teruel, amb el nom distorsionat: no he trobat del tot encertat aquest recurs d’alterar-lo. Per a mi més bé els restava el mèrit, el protagonisme i la tendresa de l’imaginari infantil, que amb els anys guanya en màgia, com diuen els Manel en Boomerang (“que la infantesa serà divertida, màgica, lliure”).

Els primers amors, el primer viatge sol, les primeres amistats, la primera experiència lectora, els primers contactes amb el món dels adults en definitiva, són objecte d’aquestes cartes, que es tornen especialment crues i commovedores al final, quan l’autor visita per última vegada la casa familiar, tancada de fa molt de temps i víctima de la pols, i rememora la seua experiència amb la mort.

Inevitable ha sigut recordar a un altre autor de la Ribera Baixa, Manel Joan i Arinyó i Les nits perfumades. Malgrat que el llenguatge i l’ambient que es relata és molt diferent a les dues novel·les, l’entorn és molt paregut (Cullera i els voltants), per no dir quasi els anys, que per a ser estrictes només els separen 8 anys de diferència. També inevitable ha sigut interrogar-se fins a quin punt és un relat autobiogràfic, ja només per curiositat. En definitiva, una obra rica, que m’ha agradat per estar escrita d’una manera més que correcta, encara que el llenguatge de tant en tant ha sigut un inconvenient per a posar-se en la pell d’un xiquet.

Per a acomiadar-me de vosaltres en un temps (augure que la propera novel·la em tindrà prou entretinguda) vos deixe aquest In my life, dels Beatles, que li pega molt a l’entrada de hui.

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Jean-Jacques Sempé i René Goscinny – Les vacances del petit Nicolas

Quan van nàixer les aventures de Nicolas allà pels anys 50, ho feren a mode d’historietes curtes en els diaris, com es publicava en temps d’Alexandre Dumas. L’èxit va ser quasi immediat, cosa que no és d’extranyar. Llegir Nicolas és garantia de divertiment i de simpatia, de tindre ganes d’agafar a tots i cadascun dels xiquets que dibuixa J.-J. Sempé i donar-los un gran abraç. Ingenuïtat i tendresa són els altres ingredients.

Era altra època, que poc se sembla, o gens, a l’actual. Els xiquets de 5 o 6 anys hui ja no són així: no poden estar massa estona jugant entre ells, es diuen paraules grosses, s’amenacen de valent, i les tecnologies se solen posar pel mig. Per això ha estat bé recordar aquella infantesa que si bé jo no la vaig viure en aquells moments, sí que va ser als 80, que es pareixen més a la de Nicolas i tota la seua colla que a la dels menuts de hui.

Jocs amb un guix a la mà o una simple corda o pedra, estar al carrer tot el sant dia, fer gamberrades sense maldat als pares… I ja imagineu-se el que pot ser si te’n vas de vacances al lloc de descans de tots els anys, lluny de la ciutat i amb els teus pares, o més encara, si aquestos decideixen portar-te de campament. Això és el que ens conten en aquesta entrega, tot amenitzat amb la tinta de Sempé, on cada vegada resulta més difús reconéixer a Nicolas sense el seu jersei roig. Parlant de Sempé, l’autor gràfic de Lucky Luck, Astèrix i Obèlix, entre moltíssims altres, va complir anys fa un parell de dies. Valga aquest post com a reconeixement a la seua ampla carrera!

Sempre n’estarem agraïts per la seua tasca, junt el seu company René Goscinny, per eixe elogi al companyerisme, la frescor de la ingenuïtat i la diferència, al guiny a la història i geografia de França utilitzada amb discreció i intel·ligència, com és el cas de Nicolas amb els noms dels seus amics d’escola.

Per cert, sé que hi ha pel·lícules basades en Le petit Nicolas i Les vacances du petit Nicolas. Jo només he vist la primera i ja vos dic que si no l’heu vista és una de les imprescindibles per al que vuiga passar una estona de carcallada neta. Supose que la de les vacances serà igual! I si teniu ànsia d’anar-vos-en de colònies des de casa, també vos recomane Nos jours heureux (2006), una altra francesa, amb una mica més de protagonisme per als adults, però amb un bon toc de frescor i simpatia. Almenys si no moguem físicament de casa, ho farem amb la imaginació!

Manel Joan i Arinyó – Les nits perfumades

Quan busques informació sobre aquest autor cullerenc, tots solen apuntar a la mateixa direcció: un escriptor molt particular que té un sentit de l’humor a cabassaes. De veritat que als videos d’ell que hi ha penjats a la xarxa és això el que trasmet, deu ser un espectacle veure’l i parlar amb ell en directe! 

A Les nits perfumades, un recull de records autobiogràfics, es perceben els origes d’aquest caràcter pla, amb una gran dosi d’ironia que, damunt, ve recolzada per eixa foto de l’autor que han triat els de l’editorial. No pots deixar d’imaginar-te eixa cara amb eixos tirants blancs i eixa cadena d’or, pèl al pit, a la manera de Tony Soprano, però amb uns quants anys menys, fent maldats pels carrers de Cullera, al peu de la muntanya o a la vora de la mar encara verge, o sent ell la víctima de la crueldat d’altres xiquets. 

El llibre no està mal: és divertit, amb capítols agrupats per temàtiques, amb l’únic contra que en ocasions dintre del mateix la introducció d’una nova anècdota està un pèl forçada. Però bé, que es llig relativament ràpid, malgrat no haver-me acabat d’atrapar per veure com s’acabava, ja que com és normal aquesta història no podia tindre fi: és un recull de la memòria. Un segon inconvenient és que el nivell del llenguatge no està del tot definit: mentre que s’intenten combinar expressions molt col·loquials i molt pròpies de la Ribera Baixa (és com si els sentires parlar), per altra banda hi ha passatges d’un nivell molt més formal i elevat, d’un català massa oriental, i que fa que a mi em resulten poc creïbles algunes de les entremaliadures de què ens fa còmplices. A mi, com a lectora, m’haguera agradat un major equilibri entre els dos registres, però vaja, és una opinió personal.

Els pros, són sobretot eixe recull de frases típicament valencianes, l’enyor d’una Cullera (i per extensió, d’una costa valenciana) sense pressió turística, amb eixa màgia dels barracons fets amb materials peribles, d’allò d’acabar de treballar al camp i arrimar-se a l’arena per a prendre un bany refrescant i relaxant, i d’ahí a casa, a descansar, d’eixos camins de terra entre dunes i horts que portaven a la mar, i que de sobte s’obrien amb tot el seu esplendor. Si jo fóra de Cullera, valoraria aquest trosset d’història dels seus habitants que ens relata Manel Joan i Arinyó, i com a valenciana m’agrada aquest retall d’història tan tendra, entre la realitat cruel i els misteris que envolten el món dels grans, quasi contat des d’un punt de vista etnogràfic. Jo diria que podríem comparar-lo amb el xiquet francés, Nicolas, les aventures del qual foren narrades de manera més que entranyable per René Goscinny, i il·lustrades pel genial Jean-Paul Sempé, i que començaren amb Le petit Nicolas, que tant m’agrada. Manel, val a dir, és menys ingenu que Nicolas i els seus, això també és veritat. No sé si és que el fet de ser de Cullera és un grau. 

Manel, sé que dius que escriure per a tu és una mena de psicoanàlisi. No sé si ho hauràs aconseguit, però sense voler que et sente mal el que et vaig a dir, pense que t’has quedat ben a gust, cosa que t’agraïsc perquè m’has fet somriure més d’una vegada, i m’has fet enyorar aquella Cullera que no vaig arribar a conéixer, però que la tinc en gran estima. Animeu-se a llegir Les nits perfumades, aquest llibre amb una coberta tan encertada, amb una lluna enorme i un taronger que exhala la seua aroma entre els camps de la Ribera, als peus d’una muntanya de lletres pintades. La flor blanca és la segon part, com no podria ser d’altra manera. Fins la pròxima!

Tsitsi Dangarembga – Condiciones nerviosas

Avís per a navegants: hi ha segona part del llibre. Ho dic perquè estupefacta pel final, totalment obert i on l’autora ens emplaça per a més avant, he estat buscant a les xarxes el motiu, més que res perquè semblava raríssim que un llibre puguera acabar així. Crec que el segon volum, on ens acaba de contar l’educació de la protagonista, Tambu, i la vida de la seua cosina Nyasha, sa mare i les seues dos ties, es diu Las cuatro mujeres que amé. No estic del tot segura, ja que he sigut incapaç de trobar un mínim resum.

Una vegada feta la advertència, ja puc dir que és un llibre que m’ha agradat molt. Ha sigut una lectura ràpida, lleugera, addictiva i malgrat les tristeses, molt fresca. Tambu, una de les filles d’una família camperola molt pobra de l’antiga Rodèsia (estem en els anys 60), ens relata el procés pel qual accedeix a una educació i a una transformació personal. De retruc, la xiqueta és testimoni de primera mà de tots els esdeveniments que viu el seu entorn personal, sobretot centrant-se amb les dones (negres), els conflictes amb els seus marits per qüestió de la divisió sexual del treball, i el que suposa estar escolaritzat, a grans trets. 

Podríem dir que és una novel·la de grans figures femenines. Mentre que el personatge masculí per excel·lència és Babamukuru, que és tractat com un déu, per la seua condició de cap de família però també de sustentador i del càrrec que ocupa (el director d’una missió propera, on va Tambu a estudiar), trobem tot un seguit de personatges femenins amb uns caràcters més que marcats, forts i valents (Nyasha i Lucia, dues genialitats), que defensen la tradició, sí, però amb una certa dignitat per a la dona, que ha d’ocupar un lloc a la societat, i que és necessari que siga escoltada i presa en consideració.

De rerefons, la supremacia blanca, la pobresa extrema, tradició versus modernitat, la pèrdua o la mescla d’identitats, el patriarcat absurde, la desnutrició o el cristianisme, són alguns dels temes que envolten la trama, tràgica en alguns punts, còmica en altres, i sempre regats amb els pensaments cada vegada menys infantils i ingenus de Tambu. La veu de la sensatesa sempre vindrà de la mà de dos personatges que m’han paregut tot un encert, tant Nyasha, la cosina, com Lucia, la tia, dues dones que són del tot menys pusil·lànimes, però que són de les més mal vistes per la família, pels seus comportaments masculins.

Tant Icaria com Intermon Oxfam són dues editorials molt arriscades a l’hora de posar a l’abast aquest títol, perquè no cal que ho diga, però el coneixement que tenim sobre literatura africana és més bé limitat (només alguns autors egipcis, i sempre homes, si m’apures), així que sense deixar de banda aquesta proesa, m’agradaria aportar dues crítiques que pense que podrien haver enriquit el text i la lectura. En primer lloc, al llibre li falten notes al peu de pàgina. Recorde per exemple els de Mo Yan, autor xinés guanyador del premi Nobel de literatura, que tenen a l’inici un capítol introductori amb un diccionari de termes i d’anotacions respecte als modes de vida i costums del país, molt útils per entendre alguns aspectes de rerefons que si no es coneix bé la cultura, queden despenjats per al lector forani. Pense que alguna cosa similar hauríen d’haver fet ací, o almenys, com ja he dit, haver traduit les paraules del shona (que no entenc per què unes estaven en cursiva i altres no). En segon lloc, més d’una vegada i més de dues he vist errors de tipografia (menjar-se lletres, afegir-ne d’altres), o fins i tot alguna falta accentuant algun “qué” que no tocava (p. 230). Aquestos detallets despisten un poc la lectura.

Però bé, al marge d’aquest últim detall, lectura recomanada per a aquells que vagen a la recerca de noms i escenaris diferents, sense massa ampul·lositats ni expressions pròpies de l'alta literatura, però amb problemàtiques, això sí, sempre comunes. 

Niccolò Ammaniti – Jo no tinc por

Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets. La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides que recordem amb més heroïsme i orgull.

Michele Amitrano encaixa perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars, els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu, al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant, permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i angoixosa. És com El noi del pijama de ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre Filippo Carducci?

Perquè aquest, Filippo, un altre xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults. Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena? Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el protagonista comença a nugar caps.

En resum, una història plena de dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.

Ah! I una última observació: per entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.

PD: Hi ha versió en pel·lícula del llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.