Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!

Benjamin Black – El secreto de Christine

Ja feia un temps que no queia res de novel·la negra en les meues mans, crec que des de Fred Vargas. Sempre està bé tornar-ne. Les atmosferes enigmàtiques m’agraden, i crec que en part les trobava en falta. A més, la cosa prometia perquè m’havien parlat realment bé, d’aquesta. Això sempre és un perill, perquè potser al final no arribe a les teues expectatives, i és exactament el que m’ha passat.

La novel·la està molt ben escrita: l’estructura és perfecta, amb l’administració de tensió convenientment dosificada. A més, em sembla que pràcticament totes les trames s’han tancat, deixant un final sense massa interpretacions, però això no evita que acabes amb  el cap ple de necessitar noves aclaracions, el que t’obliga obrir el llibre per la primera pàgina per acabar de comprendre el conjunt. I és que a mi al principi em costà clavar-me en l’argument, perquè no entenia massa bé què tenien a veure eixes històries entre si. Massa inconnexe tot, tant pel que fa a l’espai, com al temps (reconec que va ser una confusió particular). Al cap i a la fi, l’aventura del llibre estava en descobrir quin era el fil, molt subtil, que ho unia tot. I tant, que es queda tot ben cosit! I més enllà d’això, el gust que se’t queda, malgrat veure que s’ha fet justícia, és de desassossec, de mal de panxa, de saber que sempre hi haurà algú controlant el que fas. Crec que és tot per culpa de, o a causa del protagonista, Quirke. La seua personalitat va canviant a mesura que va rebent més i més informació, la va interioritzant tant que acaba sent més taciturn que el que es mostra a l’inici.

Els contres, realment no sé on trobar-los. Potser el problema és que m’ha sabut a poc. O potser m’ha resultat pobre el fet de que la trama laboral estiguera íntimament lligada a la personal, ja que així pot semblar a priori que l’enigma es desxifre d’una manera més ràpida. Sí, definitivament ha sigut això: no m’esperava que el que en un principi semblava un cas deslligat al protagonista, servira com a excusa per contar-nos els draps bruts de la seua família. Altra cosa que no he vist massa ben treballada ha sigut el recurs a les mateixes imatges, com per exemple la neu i la manera de caure, i les ales en concret, de corb. Crec que ací l’autor ha patinat un poc, abusant d’elles, i fent-les esperables.

Queda en l’aire una qüestió que m’ha vingut al cap: per què serà que els autors de novel·la negra o policíaca tendeixen a presentar-nos als seus detectius de manera seriada? Sempre protagonitzen més d’un misteri: ho veiem des de Sherlock Holmes fins els Tres Evangelistes o Adamsberg, passant per Poirot o Miss Marple, o fins i tot, a una escala més local, amb la Rosa Vermell de Josep Lluís Seguí!

En fi, que és una novel·la que es llig fàcilment, i resulta interessant i recomanable per al qui desitge conéixer un autor més enllà els clàssics de la incògnita. Sé que aquest és el que enceta una saga d’uns quants més d’aquest patòleg amb ganes de resoldre casos on hi ha més ombres que llum, així que potser, algun dia, seguiré amb ell. Potser en estiu, encara que la tardor o l’hivern em semblen més apropiades per a aquest tipus de lectures, no penseu?

PD: Una nota sobre el títol (sí, altra cosa que m’agrada desventrar). Sé que l’original es diu Christine Falls. Com sol passar, les traduccions no solen ser massa certeres i estan més subjectes a estratègies comercials. En aquest cas, el doble sentit en anglés és molt millor que El secreto de Christine, amb eixe matís de fall, caure, derrota, o fins i tot, cascada. Un món que s’ensorra, les pendents que estan sempre ahí, a l’aguait. Un títol més suggerent, on va a parar.

Josep Lozano – El mut de la campana

Fa escassament 15 minuts que he llegit fins l’última lletra d’aquesta novel·la del considerat millor autor valencià viu de la literatura contemporània. El sabor: un poc agredolç. No puc dir que m’haja agradat al 100%, ja que en alguns paratges, sobretot cap el final, m’ha resultat una lectura sense massa interés per al desenvolupament de la història en si. Això pel que fa al gust agre; el dolç ha vingut pel seu riquíssim i vastíssim control del llenguatge. Recorde que quan vaig llegir ja fa la tira d’anys Sinuhé el Egipcio, de Mika Waltari, pensava que era una obra de l’època, transcrita, de com de bé havia adaptat l’autor el vocabulari i les expressions de l’època. Amb el Lozano m’ha passat tres quarts del mateix.

A través de les paraules, es recupera la València barroca, densa, amb l’horror vacui típic del segle XVII. Les expressions repescades per a l’ocasió, els mots hui quasi perduts, les frases i els refranys que deien les àvies de les nostres àvies, atenció, estan ací, i Josep Lozano les coneix i les controla a la perfecció. Les paraules del Cap i Casal també ens serveixen per ensumar l’ambient de l’època, amb un control ferm de l’esglèsia, la por a Déu i a l’Infern, la pesta com a amenaça fantasma, amb la crisi econòmica i social, per no dir la desgràcia humana, que va suposar l’expulsió dels moriscos per al Regne. Amb la pobresa que era el plat nostre de cada dia per a moltes famílies tant del camp com de la ciutat, i també la picaresca.

El Frare Bernat, a l’igual que la gent d’aquella València siscentista, viu totalment determinat des del moment en el què sa mare descobreix la gran capacitat memorística del seu fill; per altra banda, la ciutat pudenta està contínuament amenaçada per les prediccions d’alguns orats de gran fama, que es deixen veure pels carrers en qualsevol ocasió, això sí, sempre presents en la vida pública i religiosa de la capital. I això és el que no m’ha agradat de la novel·la: si llegeixes entre línies, saps perfectament com va a acabar tot. No m’ha agradat que els personatges, sobretot el protagonista, el Pare Bernat, no siga capaç de fer res per fugir del seu destí, versat de tant en tant per la Monya, o pel futur Mut de la Campana, quan encara tenia llengua, dos personatges del més sinistre que ha soltat la ploma de l’autor d’Alginet. Tan sinistres, que quasi quan apareixien, per l’evident de les seues paraules, no em podia creure que realment anara a passar el que ells pronosticaven. I encara no he acabat d’entendre com és possible que estiguen presents en un dels moments claus de la novel·la, com sabien que Bernat anava a estar allí, per descobrir-lo.

Crec que l’objectiu de Josep Lozano és fer-nos una fotografia de la València moderna (en el sentit estrictament de divisió historiogràfica del terme), pegar-nos un volt per les muralles o per les portes de la ciutat, pujar per Cavallers fins la Valldigna (com dirien els Obrint Pas), de manera que l’història del frare està posada com excusa per ensenyar-nos com parlaven, pensaven i vivien, però també morien, els integrants d’una de les ciutats més vigoroses de la Mediterrània. Així, la ciutat m’ha semblat la vertadera protagonista, perquè a pesar de que és el mateix religiós el que ens conta els fets de la seua vida, no he arribat a sentir cap proximitat ni identificació cap a ell. Podem dir que m’ha semblat un personatge massa marcat i de vegades pla.

No obstant, crec que hi ha altre missatge més discret, i és una crítica a aquelles persones que es deixen portar pel que s’espera d’elles, sense pensar què esperen elles d’elles mateixes. No ho oblidem: Bernat es veu abocat a eixa vida perquè sa mare així va voler, i de fet, va moure cel i terra per que el seu fill fóra inquisidor. Aquella decisió de sa mare, feta segurament amb tota la bona voluntat del món, és la que porta al seu fill a la ruïna (i no revel·le res, perquè això està al principi del llibre), i al que nosaltres assistim com a lectors és al principi de la seua trista existència. En definitiva, en un món en el que les coses estan tan mal per a tots, estudiem el que volem, fem el que ens plene, perquè si no, ja s’encarregaran algunes Monyes del s.XXI en fer-nos-ho passar realment malament.

No descarte seguir llegint Lozano. Fa uns anys va caure Laodamia i altres contes en les meues mans i em va deixar millor sabor de boca. El proper d’ell segurament serà Crim de Germania, que augure que serà molt millor que aquest. Bona lectura!