El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai.
En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.
Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.
PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!
Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?
Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!
Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després.
Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.
No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…
PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.
El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.
La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc.
El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.
M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.
Si m’hagueren donat aquest llibre
sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor,
sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi
en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània
universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i
la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin
color.
Sense adonar-nos-en, i des de la
primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges
solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem
demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada,
molt.
Un llibre de Murakami deuria
d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per
comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que
estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no
podria ser millor que la de Le mal du
pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però
no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria
capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les
tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia
insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin
color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els
dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.
Els colors (ai, com m’encanten
aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de
quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc,
negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd,
respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història,
Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir
en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall,
perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.
He llegit poc de Murakami, tenint
en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic.
Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en
aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió
millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents.
Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge
principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi,
tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal,
i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal,
solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i
impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu
passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final
no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el
cas de Tsukuru.
Si la música és una metareferència
en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i
mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert
vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que
en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur
que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància
cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per
una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines
turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le
goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a
aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al
cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia
aquells colors i el moviment de l’aigua.
Per altra banda, i el que per a
mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana
pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió
innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per
un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta
als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.
No m’agraden els posts massa
llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha
agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha
perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici.
Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot,
no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran,
sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin
continuar? Mentre, em quede amb Liszt.
Parlar de la tia Mame és parlar de
la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però
amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de
coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver
tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna
la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix
temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les
seues idees desbaratades ens porten problemes.
Parlar de la tia Mame és parlar
de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a
altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És
parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis
sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una
muntanya de diners, que no s’acaba mai.
De sobte, aquesta dona, més
interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre
cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no
sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que
es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual
fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies
en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa
de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.
És memorable com aquesta dona
persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure
i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat
de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també
amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.
Una lectura entretinguda, a mode
de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat
agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura
i aventura, que els gags hagueren
estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun
transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A
partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un
poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.
PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!
"Vaja.... he arribat abans d'hora. Encara he d'esperar-me 15 minuts per a que arribe el tren". Alguna vegada ens ha passat açò, no? Però no ha sigut el més freqüent! He d'agraïr des d'ací a Rodalies de Renfe i Metrovalencia: si les seues eternes demores han aportat alguna cosa a l'humanitat, ha sigut que gent com jo es creara la seua bambolleta a l'andana, i disfrutara de pàgines i pàgines.
Et poses a llegir.... i notes que algú et mira. A algú li interessa! Potser eixa persona coneix la novel·la? Potser ha sentit parlar d'ella... Potser és la seua favorita! O potser l'ha detestada... maleeixes el moment en què no la folrares amb paper, per ser més discret. Però no ho fas perquè eres el primer que odies que els demés lectors als transports públics ho facen! Precisament per a evitar-te a tu. Supose que aquest serà un tema sobre el que tornaré algun dia...
En fi, estàs llegint, notes que algú posa la seua mirada, inquisitorial, en tu o en el llibre, i et parla. La meua última vegada: jo llegia la segona part de la novel·la gràfica, "The Sandman", de Neil Gaiman. Un xic, d'uns 45 anys, sense més em va interrompre per a dir-me que se sorprenia de que "encara es llegiren còmics". Vaig obviar aquestes paraules; sóc una gran amant de la novel·la gràfica, i vaig preferir no explicar-li les diferències entre una cosa i l'altra. Supose que l'home se sorprendria també perquè la que la llegia era una xica, jove, a més, però no ho va dir per educació, malgrat haver-me interromput. Vaig intentar tornar a sumergir-me en la trama, interessantísima, però em tornà a tallar, preguntant-me pel contingut. El tren va vindre immediatament i vaig poder seure'm lluny d'ell.
Jérôme August no va tindre tanta sort. L'estrany va resultar ser bastant insistent. Molest, inclús. Impertinent, desllenguat. Però al final vencé l'antipatia i va aconseguir tindre l'atenció absoluta de Jérôme. No era per a menys. Amélie Nothomb ens transcriu un diàleg del què qualsevol de nosaltres podria haver sigut testimoni...
Amb Cosmètica de l'enemic ens submergim en la ment de Textor Textel, un home amb una moral particular, malèvola, sarcàstica. Per als grecs, el cosmos era l'ordre; l'ordre implicava bellesa, de la què derivaven totes les coses bones. També és extremadament intel·ligent, amb una capacitat d'anàlisi tremendament desenvolupada. De fet, és ell el que s'encarrega de desvelar, o recordar, on podem trobar al nostre pitjor enemic.
Títol més que encertat, extensió perfecta. Contingut sintetitzat al màxim, del qual, podriem treure moooolt de suc. Ritme que va pujant a mesura que les intervencions, tant d'un com de l'altre, es van alternant i guanyant en profunditat, fins adquirir un cert clímax al moment decisiu. Final, si més no, esperable: potser recorda a l'última escena de Dale Cooper a Twin Peaks.
Molt recomanable, sobretot si estàs disposat a fer una catarsi personal. Però atenció si tens el valor... Ningú et garanteix que les conclusions a les què arribes vagen a ser agradables...
