Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!

Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.