DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 

No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Paco Roca – Arrugas

Al darrer post sabia que alguna cosa em deixava: la il·lustració valenciana feta novel·la gràfica. I si ara hi ha un màxim exponent, i ni més ni menys a nivell internacional, aquest és Paco Roca. Sí, sí, reivindiquem-lo també, agranem cap a casa. Perquè és inqüestionable el ressò que està tenint aquest autor arran l’èxit de la seua història Arrugas, i que ara s’allarga amb la pel·lícula, que segons diuen és excel·lent (jo no l’he vista encara).

Arrugas és crua, és real. Una crítica a la societat actual que deixa aparcats els seus majors als geriàtrics: està clar que hui en dia tots tenim moltes obligacions, no ho critique, però de vegades, i no és mentida, és la solució més fàcil. Una, perquè no ens impedeix fer la nostra; dos, perquè ens deixa la consciència ben tranquil·la, sabem que estan ben atesos perquè ho estem pagant; tres, perquè, per a què enganyar-nos, a ningú li agrada veure com una persona estimada es va degradant dia a dia.

Ara no tant per la maleïda crisi, però quan s’ha pogut, molts han elegit l’actitud de l’estruç: reconeguem-ho, som una societat que no està preparada per a conviure amb el dolor i l’oblit. No estem preparats per a dir adéu. Ningú ens diu com afrontar els pitjors dies de la nostra existència, sofrint pels qui se’n van a poc a poc o se n’han anat: és a base de colps com anem integrant el record  en la nostra memòria. I no és just.

Arrugas també és tendra: tots coneguem persones que es desviuen per la seua parella. Que no han fet altra cosa que cuidar-se mutuament, i a més fins el final. D’igual manera, Arrugas és l’amarg crit d’atenció per a que pensem un poc en l’Alzheimer, un dels mals del s.XXI. En definitiva, Arrugas acaba sent l’oblit de qui vam ser, dels llocs on vam anar, de la persona que ens va fer feliços.

Finalment, Arrugas és la transmissió. És la màgia de la il·lustració: amb el seu traç pur i fluït sentim la història com a pròpia, coneguem perfectament la cara dels personatges i els seus gestos. Ens arriba el desconcert d’Emilio davant els seus xicotets oblits, veiem vinyeta a vinyeta el seu declivi final. Primer lluita, després es resigna. Supose que és un procés natural.

Arrugas, per així dir-ho, és un element més que ha de vertebrar la novel·la gràfica valenciana (i per què no, en valencià), un reclam del que tenim a casa i que no controlem del tot. No oblidem Sento Llobell, Lola Lorente o les arxiconegudes il·lustradores Paula Bonet i Victoria Francés. Com sempre, material tenim per a triar. Fem-ne bon ús.