Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Valérie Mréjen – Mi abuelo

Per qüestions innates relatives al procés de formació del cervell i de la memòria, conservem fragmentats els records de la nostra infantesa. Ja ens agradaria mantindre vius certs moments, o mantindre fresc aquell viatge mític del qual parlen els nostres pares o germans majors. Un recurs és el de la reconstrucció d’una memòria a partir del relat d’un tercer, o la idealització del passat. Bé, algú podria dir que precisament ahí rau la màgia de ser xiquet: que atresorem records que no es repetiran mai, per molt que ho intentem. Jo no recorde altre sabor igual que el cous-cous de la meua àvia (i he intentat recuperar-lo per mi mateixa un centenar de vegades), i no podré tornar mai agafada de la mà de ma mare a una bodega que havia darrere de casa, una d’aquestes antigues amb grans garrafes de vidre cobertes de vímet, amb un olor i una frescor particulars i que ja no es troben enlloc. 

Crec que aquest llibre de Valérie Mréjen va d’açò. De les espurnes que tenim de la nostra infantesa. De les coses que percebim però que no trobàvem explicació “adulta”, simplement les agafàvem com venien perquè era així i punt. De les coses involuntàries i absurdes que rememorem d’un familiar, proper o no. Recorde que aquesta tia feia olor a laca. O que el meu avi sempre em deia que havia de llavar-me les mans abans de dinar. Detalls sense importància aparent, sense un fil coherent, però que amaguen el secret del que vam ser.

De tota manera, jo he recreat passatges bonics i ideals. Mréjen planteja altres aspectes més durs (i altres de més alegres, és clar) de la seua complexa família i les seues relacions calidoscòpiques. I amb un estil que a mi en un principi em va xocar moltíssim: pensava que eixe recull, en forma de poques línies contant cadascuna un tema independent del següent, formaven part d’una introducció que no acabava mai, mentre esperava ansiosa a que començara la novel·la. Però no. Vaig haver de començar des del principi quan em vaig adonar que aquella era la novel·la. Bé, novel·la o recull de records de manera novel·lada a través de flashos i espurnes. Aquesta manera d’escriure, malgrat el desconcert inicial, no m’ha desagradat i m’ha semblat el més coherent del món. Fins i tot crec que ha aconseguit crear la màgia pròpia de la infantesa.

A banda està l’argument, que com a tal, podríem dir que no existeix, però que quan acabem, tenim la sensació d’haver conegut molt bé el pare Mréjen, la mare, l’avi i tota la munió d’àvies, esposes, ties i tios. Una narració molt original i amb el seu punt divertit, ideal per a una vesprada de diumenge. I a més a més, molt, molt curta, per a que després diguen. Si és que qui no llig perquè diu que no té temps ja poc buscar-se altra excusa…

Alice Munro – Demasiada felicidad

Ja feia molt de temps que els llibres d’Alice Munro em cridaven a les prestatgeries de la biblioteca, però mai em decidia per cap. Quan un autor és tan prolífic, és difícil saber per on començar per fer un tast de la seua essència. Després de veure aquest volum en algunes llistes, m’hi vaig decidir finalment pel relat, l’últim del llibre, que dóna nom a aquest recull d’històries, més que de contes. I és que em resultava del tot interessant conéixer la vida de Sofia Kovalevskaia, una matemàtica russa que va arribar a ser professora a la Universitat d’Estocolm allà pels finals del segle XIX. Tenia 41 anys acabats de complir quan va morir. 

Així que em vaig agenciar el meu exemplar disposada a empassar-me els relats que precedien Demasiada felicidad amb certa curiositat. La curiositat va donar pas al dolor i a l’estupefacció amb Dimensiones, el primer de tots. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estòmac; no podia començar més fort amb un tema tan greu com el de la violència domèstica, sobretot quan les víctimes més afectades són els més menuts de la casa. Vaig haver de parar, sense saber massa bé si seria capaç d’afrontar la seua lectura si el nivell era aquest. Afortunadament per a mi, la resta de relats tenien un ambient diferent, uns més greus, altres amb un toc sarcàstic, oscil·lant en interés, però, això sí, amb el denominador comú de mirar els fets del passat des de l’òptica que et dóna el temps, amb protagonistes en alguns casos amb certa edat, però sempre, sempre, amb un fet puntual, terrible i horrorós, que ha marcat la seua vida. En aquest sentit, altre dels relats que em va devastar va ser Juego de niños. Què injusta i quina impotència et dóna presenciar la violència sobre els que menys es poden defendre. Podria destacar-ne d’altres, com El filo de Wenlock o Radicales libres, però crec que ja es podeu fer una idea.

Finalment arribem a Demasiada felicidad, el relat a trossos de la vida de Sofia Kovalevskaia, una dona que es va haver de fer lloc en el sempre masclista món universitari (si ara ho és, imagineu-se a la segona meitat del segle XIX). Després dels anteriors, on les emocions podien arribar a ser tan intenses i dins del que cap, coherents entre si, no arribes a comprendre què fa eixa història ahí. Crec que és la que menys quadra de totes. Potser perquè la manera en què està contada la vida de la Kovalevskaia s’ha convertit en un puzzle massa fragmentat, o potser l’ambientació decimonònica, no ho sé. O perquè ens quedem amb ganes de més, mentre que amb la resta, amb el nombre de pàgines que tenen tenim més que suficient per comprendre-ho tot, no li sobra o li falta cap pàgina, mentre que amb Demasiada felicidad no. En qualsevol dels casos, ha estat bé conéixer a una predecessora tan il·lustre i tan ignorada, i més en un camp tradicionalment masculí com és el de les matemàtiques.

Com podeu imaginar tinc, per tant, sentiments trobats amb la lectura de Munro. Els relats que m’han atrapat, m’han agradat molt, però altres m’han deixat un tant indiferent. No obstant això, pense seguir amb aquesta autora, perquè per ara l’aparte fins la propera amb la sensació de que només he passat per damunt del seu univers, sense aprofondir massa, i sé que hi ha més per descobrir.

Fins la propera lectura!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!

Fatima Mernissi – Sueños en el umbral

Pot una dona musulmana ser feminista? Ho podia ser fa vora 80 anys en el Marroc colonial? Doncs si heu respost que no a alguna de les dues preguntes, vos fa falta, entre altres, llegir a Fàtima Mernissi i el llibre protagonista del post de hui. Qual les clàssiques i meravelloses històries de Les 1001 nits, la vida a l’harem dels Mernissi es desplega al darrere d’aquesta mena de novel·la autobiogràfica, mostrant-nos les persones que allí hi vivien, tant homes com dones, les estratègies de supervivència (sí, supervivència) en un medi tan dur, i les maneres d’afrontar la tradició entre les dones més joves i crítiques, una tradició que feia aflorar els sentiments de tancament i de frustració, i plenava de xicotetes rebel·lies el dia a dia. 

Així, detalls als brodats, les sortides al hammam, les representacions a un teatre improvisat, els llibres d’encanteris amagats, el secret de les receptes d’estètica, posseir una clau clandestina per a escoltar la ràdio que només podien utilitzar els homes, els tipus de vel que es posen a les comptades ocasions que ixen al carrer, els jocs entorn les grans tenalles per guardar olives o les enceses mirades d’amor entre els joves a les terrasses de les cases tancades als colorits capvespres de la ciutat de Fes, es converteixen en fets poc quotidians per escapar i sentir-se un poc més lliures i portar una existència més lleugera. Aquestos detalls polaritzen l’harem entre joves i majors, i homes i dones, tradició i innovació. Posseïts i posseïdors. Presoners i carcellers, dins i fora.

Enmig de tot açò, els nens, Fatima i Samir, que observen i es qüestionen sobre què és un harem, ja que la iaia de Fatima viu en un harem molt diferent, enmig del camp; o quin és el paper de la dona al si del matrimoni i en la societat. En definitiva, es pregunten sobre què suposa ser dona en aquell moment de canvis polítics i socials, i si totes les dones són iguals en un harem i fora d’ell. I malgrat el tancament de les altes parets que només deixaven veure un quadrat de cel, les ments de la majoria de les dones d’aquest harem volen alt, igual que la de Yasmin, la iaia de Fatima, i ens assabentem de les vides de moltes dones musulmanes que parlen i pensen per elles mateixes, i que han superat les barreres imposades pels vels. Hi ha moltes, i amb idees i vides sorprenents.

La lectura d’aquestos episodis de la vida de la xicoteta Fatima abans de ser considerada “dona” als ulls dels demés és màgica, exquisida i enlluernadora, plena de les possibilitats i esperances de futur que només pot tindre una xiqueta de 9 o 10 anys. Una manera tendra i fresca d’evocar una vida passada que actualment ningú trobaria a faltar, i que contada des de la perspectiva d’una dona adulta resultaria oscura i claustrofòbica. Una bona manera d’acabar el mes lector per excel·lència!

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Caitlin Moran – Cómo ser mujer

El post d’avui és d’un llibre que dóna molt de si. De fet, ha sigut qualificat de polèmic. Realment pense que no és per a tant, però l’autora s’ha sabut beneficiar d’eixa etiqueta per a difondre’l més, si cap: i és que potser ací no és tan coneguda, però a Gran Bretanya, d’on és Caitlin Moran, és tota una celebritat, famosa pel seu activisme pro feminista a les xarxes socials i per aparéixer als mitjans de comunicació escrits i visuals més prestigiosos. En qualsevol dels casos, jo en aquest post no vaig a discutir sobre les seues idees del feminisme, que avance que són seues i que crec que no representen cap corrent (tampoc crec que moltes feministes més clàssiques estigueren d’acord amb la Moran), sinó que parlaré del llibre en si.

La publicitat resa que és un llibre de risa assegurada. No m’agraden aquestes etiquetes, i més quan parlem de l’humor, que és una cosa molt subjectiva. Personalment he trobat el llibre molt distés, amb un llenguatge del carrer, i només un parell de vegades, i sempre davant de dues experiències personals que es descriuen, he arribat riure. Com acabe de dir, el to és distés, això sí. Tant, que moltes vegades em semblava estar escoltant a la Kelly, un dels personatges més xonis de la sèrie també britànica Misfits. Perquè amb aquest to i aquest llenguatge (mai he vist escrita tantes vegades en tan poques pàgines la paraula “bragues” o “borratxa”, i no és que em moleste, però, era necessari?), torne a la pregunta: amb aquest llenguatge, a quin públic pretens arribar?

Com també he deixat caure ja, el llibre es val d’experiències personals per a introduir els aspectes que a l’autora li semblen interessants per a definir què és una dona i com s’hi fa. El recurs a aquestes experiències és més que recurrent, fins al punt que al final tens la sensació que estàs llegint més sobre la vida de l’autora que sobre les idees que en teoria vol transmetre. (Valga un xicotet parèntesi: no crec que la sèrie que ella i la seua germana Caz van escriure i que es va arribar a emetre a la televisió britànica, Raised by wolves, nasquera del no-res. Segur que aquest llibre va tenir alguna cosa a veure). 

Per no parlar de l’opinió i la subjectivitat a l’hora de tractar alguns aspectes que calen major reflexió i documentació, com per exemple el paper de la dona al llarg de la història o l’impacte de la música -sobretot quan parla de Lady Gaga - o la pornografia per internet entre la població jove. Per molt de sentit comú que vulgues gastar, parlar (o escriure) no ha de ser gratuit, i més quan es tracten certs temes que sí que es poden contrastar. (i un altre parèntesi: música, pornografia, xarxes socials i internet… quin paper juga la literatura i el cinema/sèries en tot açò? La Moran s’oblida de parlar-ne, amb el súper poderós Grey que té en peu de guerra a les feministes de mig món! Per posar un exemple!)

És per aquests motius que, si em preguntaren, recomanaria la seua lectura a una persona jove, i que no li haja trobat encara el gust per la lectura. I tenim en compte que hi ha un altre de l’autora sobre, si no m’he informat malament, el món de l’adolescència. I això que en aquest ja tracta temes com la primera regla, les primeres (i tòxiques) relacions sentimentals, o l’emergència del primer pèl corporal a la pubertat, i com va tractar amb tot en conjunt. No sé de què més parlarà a aquesta mena de segona part.

Però tornant al llibre que ens ocupa, la feina de l’autora li ha permés contactar amb personatges molt coneguts de la música i la televisió. En menciona uns quants al seu llibre, de vegades admirant-los, altres mostrant una clara animadversió cap a ells. Entre tots, crida l’atenció la menció quasi de fan exaltada que fa cap als mèrits de Lady Gaga (reconec que no m’agrada la seua música però després de Caitlin Moran i American Horror Story: Hotel i Roanoke la veig amb altres ulls), i quasi les Spice Girls i Amy Winehouse; mentre que per altre costat em fascina l’oblit, no sé si intencionat, d’una grandíssima cantant britànica coneguda per dir i fer el que vol des dels seus inicis, i que a més es pot permetre el luxe, posat en pràctica, de deixar a banda la seua carrera durant un temps per dedicar-li temps a la seua família. I que per si això fóra poc, fa uns anys va ser notícia perquè va eixir al carrer amb el seu fill vestit de princesa Disney. Per què Caitlin Moran no parla d’Adele? És possible que la pressa en escriure i publicar el llibre (cinc mesos! Uau!) li hagen fet una mala passada a l’autora.

Per a anar acabant, un altre tema per a mi molt fluix ha sigut el nul tractament dels dos temes que tradicionalment defineixen una dona: la maternitat i la gestió domèstica. L’autora ni els menciona, o només de moltíssima passada i de manera tangencial. M’haguera vingut de gust que els dedicara un capítol, igual o més que a la roba interior que gasta cadascuna, perquè són dos aspectes que cauen sobre els muscles com una pesada càrrega femenina, quasi de manera preceptiva, des de fa segles. Podria haver entrat en ells per a carregar-se la tradició, per a donar arguments, per a parlar de com som les dones en aquestes dues aigües en què ens moguem o fan que ens moguem, amb major o menor èxit! 

És cert que Moran nomena moltes vegades que un cop es va independitzar de la seua numerosa família (un pas que tampoc descriu) es veia sense llum a casa perquè li l’havien tallada per impagaments, i també diu que la seua casa era un desastre. I també parla, sobretot al principi, de sa mare, i com feia quan tenia un nadó menut entre els braços, cosa que pel que sembla era prou comú a sa casa (va tindre 8 fills, un cada dos anys). O es que aquestos dos capítols els podria haver escrit la santa de sa mare? Com s’organitzava la família, i més si sabem que eren més germanes que germans? Quin paper tenia el pare en tot allò? I atenció, quan dic maternitat, no dic embaràs o moment del part, hores en què s’esplaia, i amb motiu. Què va passar després, quan la xiqueta va començar a créixer? En què li va canviar l’experiència? Es va veure qüestionada a si mateixa?

I dic tot açò, no perquè siga una tiquismiquis: és perquè pense que hi ha un objectiu clar de no tocar alguns aspectes de la seua vida privada. Està en el seu dret. Però en aquest sentit hi ha una descompensació entre experiències que viu i que narra fil per randa, fins al punt de poder deixar-se ella mateixa en mal lloc, i el que podria ser interessant i omet. Em sembla també injust, ja que en un capítol parla llargament d’una dona famosíssima al Regne Unit i que ací no coneguem, una dona amb la qual va passar una setmana per escriure un article, i conta aspectes molt durs de la seua personalitat i intimitat familiar. Això no es val.

Com he dit al principi, aquest post donaria molt de si. Crec que més que cap altre que haja escrit! Com a conclusió, vos podria dir que és un llibre que no m’ha desagradat del tot llegir malgrat les deficiències, però que si m’he de quedar amb alguna cosa seria: la paraula “bragues”, i pensar que aquesta dona té un cert problema de drogadicció i d’alcoholisme. Serà el motiu que ho explica tot?

Fins la propera lectura!

Natalia Ginzburg – A propósito de las mujeres

Hi ha quelcom tètric en els contes o relats curts que porte llegint des de que vaig obrir el blog. En alguns casos, com en el de La habitación de Nona, eixe punt de terror ve donat per tocs màgics o fantàstics, encara que no sempre. En la resta, com en Relatos de lo inesperado, o La última noche, al igual que amb la protagonista del post de hui, el terror l’aporta la mateixa realitat. La desesperança és un factor determinant. 

Serà el pou del que parla l’autora al pròleg, el que més por fa a totes les xicotetes píndoles que ens planteja? Eixa por, sinònima de la desesperança de què parlàvem fa un instant. La incertesa i la desesperança de ser dona al si de la societat: com sobrevius quan un cràpula et pot enganyar i donar mala vida, com et pressiona la teua família, com tens un marit absent i la casa i els xiquets per a tu sola. Com gestiones això? Perquè l’últim que se’t permet és que li dónes l’esquena a la teua realitat i et busques una altra vida, encara que siga només els divendres de vesprada. El pou de les dones del segle XXI segueix sent el mateix. En 100 anys, els que tenen aquestos relats, no ha canviat gens. Si de cas s’ha fet més ample, més profund. I sempre ens atreurà mirar al seu interior des de la vora, o faran que hi ens arrimem, mentre altres el sobrevolen amplament.

Val la pena llegir aquest volum d’històries de la clàssica autora italiana, una dona que va ser considerada pels seus contemporanis (homes) com una lectura menor per apuntar que “escriu sobre coses de dones”. En aquest sentit, va ser una autora avançada per a la seua època. Infidelitats, matrimonis immersos en la desídia, mentides, dones que poc encaixen amb els valors tradicionals de la família… aquestos són alguns dels temes que Natalia Ginzburg tracta als seus curts relats. I el pou, sempre el pou, contínuament amenaçant les dones presents, protagonistes directes o no de les històries. En particular m’ha agradat un dels més llargs (encara que amb la seua lectura no m’hi vaig estar ni 30 minuts), “Mi marido”, on es conta una convivència marital molt diferent a la viscuda a La felicidad conyugal, de Tolstói.

Després d’un temps d’haver llegit A propósito de las mujeres, encara em queda un pòsit amarg al parlar d’ella, mesclat amb un toc de tristesa, de reflexió sobre on estem i cap on anem. Crec que repetiré amb l’autora, ja tinc la seua següent novel·la seleccionada. Ja vos aniré contant!

Cristina Fernández Cubas – La habitación de Nona

No em decidia massa en començar aquest recull de relats que tenia a l’e-book des de feia un temps, potser perquè tenia altres lectures pendents i aquesta no estava entre les prioritats. Però després de Leonora, el buit va ser gran, pel que tenia ganes d’una lectura més lleugera, de les anomenades "de transició", i el format de contes em semblava més que pertinent.

El cert és que aquestos sis relats són del tot menys lleugers: en poques pàgines, Cristina Fernández Cubas és capaç de concentrar i mantenir l’intriga fins el final. Els contes tenen el fil comú de l’horror en els fets més quotidians, i sobretot, de portes endins, el que no es manifesta al carrer. Tant en sentit literal com metafòric. Perquè de vegades l’horror es troba enganxat a nosaltres mateixos, ens acompanya allà on anem, i es posa de manifest en les situacions en teoria més banals: en el silenci, en el color d’una jaqueta d’algú que ens trobem pel carrer, en una reunió de germans, en uns bitllets deixats damunt d’un moble.

La habitación de Nona és el nom del primer dels relats: no és aquest el que més m’ha colpit. Passat uns dies des de que he acabat la seua lectura, el que més recorde i més m’incomoda, sense dubte, és Barbro, relat d’un terror psicològic subtil i que se’t clava amb les ungles afilades a la pell. No hi ha res de violent, cap acte embogit, ni el vessament d’una gota de sang, però la història d’una convivència asfixiant i el desenllaç fred i maquiavèlic m’ha glaçat fins l’últim dels cabells. En la resta, la violència o els actes reflexos poden ser més o menys evidents, ahí es troben. Per això Barbro m’ha semblat diferent a la resta que haja llegit. Molt similar a Mejillones para cenar, que ja vam comentar en el seu dia. Igualment, la resta de contes són per a no dormir, i el que dóna la il·lustració, Interno con figura (un quadre d’Adriano Cecioni de 1868) té l’efecte magnètic que sent l’autora, que es posa com a protagonista del relat, quan observa a la xiqueta pèl-roja que comenta el llenç als seus companys.

Ha sigut una lectura ràpida però densa, que et fa reflexionar sobre els nostres actes quotidians i les seues possibles repercusions i implicacions, amb una mescla justa i gens incòmoda d’una fantasia que et deixarà els pèls de punta quan acabe. Sense saber massa bé per què.

Elena Poniatowska – Leonora

Quan vaig començar a llegir El mundo de ayer de Stefan Zweig, fa ja fa poc més d’un any, cada vegada que passava una pàgina, tenia la sensació de ser una inepta cultural. No tenia ni la més remota idea de qui eren molts dels personatges que l’austríac citava pels seus encontres o per les seues lectures, molts d’ells grans figures de l’àmbit, fins i tot, l’art que dominaven. Pense que Zweig va ser un home afortunat, que va estar envoltat per intel·lectes extraordinaris i fets històrics no menys extraordinaris. Personalitats com la d’ell hi ha poques en el món.

Cronològicament va coincidir amb l’artista Leonora Carrington. Que jo sàpiga, ell no diu mai que es conegueren personalment; és molt factible, per altre costat, perquè igual com ell, la pintora surrealista també va ser una dona fora de l’habitual, i que per circumstàncies, i malgrat les dificultats que va travessar, tenia un cercle d’amics del més carismàtic. Amb la lectura d’aquesta particular biografia novel·lada, Poniatowska m’ha fet retornar a mi que no sé res de la cultura del segle XX. És més: qui n’estiga interessat, que es prepare, perquè hi ha noms, corrents, pensaments per a tots els gustos, tants quasi com artistes i filòsofs.

Però ací hem vingut a parlar del llibre. Conforme he dit més amunt, estem davant d’una biografia novel·lada d’una artista multifacètica i amb un geni de tres parells de nassos. La lectura t’atrapa, t’absorbeix, i t’envolta: les reflexions de Poniatowska, en la boca de Leonora, fa que et qüestiones cada situació que, com a dona, pots viure dia a dia. Ella es va rebel·lar obertament contra son pare i tot el que ell representava, fins a tal punt que les seues obres, la major part, són fruit d’aquest crit. Però no espereu una lectura lleugera: quan portava un 20% llegit, tenia la sensació de que Leonora havia viscut ja molt. Em preguntava què més podria haver-li passat a la vida, il·lusa de mi!

Per primera vegada, tinc la sensació que estic parlant més del personatge en si que de la novel·la. És difícil deslligar un de l’altra. L’autora ha sabut copsar amb el seu llenguatge i estil les obres de l’anglesa, i de ben segur que el seu caràcter, marcat per una lluita constant per la recerca i la reafirmació del “jo”. Amb la Carrington (i Elena Poniatowska) volaran les hores. Coneixereu artistes estrafalaris. En desmitificareu d’altres. Viatjareu per mig món. Descobrireu fets històrics que quasi passen de puntetes. Vos sorprendreu de fins on ha sigut capaç d’arribar l’ésser humà amb les seues passions i bogeries. I quan l’acabeu, enyorareu la seua estrambòtica i de vegades inaguantable companyia. Parauleta.

Ángela Vallvey – Tarta de almendras con amor

Saber cuinar ens pot redimir. Aquesta és la idea principal que extraem de la “gastronovel·la” juvenil, protagonista del post de hui. No s’ho creeu? Doncs aleshores és que no coneixeu Fiona i la seua història personal: una adolescent de 17 anys amb un drama familiar a les esquenes menja de manera compulsiva com a manera d’oblidar-se momentàniament dels seus problemes diaris. Obesitat, un pare amb una malaltia rara i que quasi sembla el Dale Cooper-Dougie Jones de la tercera temporada de Twin Peaks, i una mare que mor d’una manera traumàtica, assetjament escolar, soledat, excés de responsabilitats per a una menor… En el moment en què Fiona aprén a cuinar per a un concurs cibernètic, la seua vida comença a canviar.

Vaig a ser molt clara: el llibre no m’ha convençut en absolut. El que em va motivar la seua lectura va ser, com no, la seua preciosa coberta (tots tenim un punt superficial), i el tema. Sabeu que la meua debilitat són aquest tipus de novel·les. Però el demés és una llàstima. Per la manera en què repeteix les idees sobre son pare, el barri, els seus amics o l’amor, li sobren la meitat de pàgines, i es fa una lectura pesada. A més a més, els personatges estan estereotipats fins a l’extrem, amb el típic xic guapo, la xica popular, la grossa i la rara. Per no dir l’exasperant i constant recurs a les hipèrboles i a l’ús d’etiquetes de tuiter, els hashtags, que molesten en la lectura i als que els he trobat poca gràcia. Tres o quatre dispersos en el text, bé, però de manera constant definitivament no és una bona idea. O les situacions surrealistes o de difícil explicació, que fan poc creïbles certes trames o anècdotes.

Les coses bones: la filosofia del llibre, de com quan hi ha un propòsit bo en la vida un pot millorar, evolucionar i sentir-se feliç, i de pas, fer feliços als del seu entorn; les comparacions que fa relacionades amb aliments i la cuina; i de certa manera, que no es resolga tot, ja que hi ha fils que no tenen un final agradable, o ni tansols tenen final, ja que si tot acabara bé seria, seguint els símils culinaris, massa “pastís” o “ensucrat”. Encara que per a què enganyar-nos, sabem que tot acabarà d’una manera més o menys satisfactòria per a la protagonista.

Novel·la passable però que s’hauria de reformar per a treure-li millor suc i tindre, per tant, una lectura d’una digestió més lleugera. 

Què tal si seguim amb la resta de la carta? Bones lectures!

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

Birgit Vanderbeke – Mejillones para cenar

Heu llegit El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon? O El niño con el pijama de rayas, de John Boyne? I Volevo i pantaloni, de Lara Cardella? Io non ho paura, de Niccolò Ammaniti? Cuando Hitler robó el conejo rosa, de Judith Kerr? Si vos dic que tenen alguna cosa en comú amb Mejillones para cenar, la novel·la de la què parle avui, què en digueu? En primer lloc, totes elles tenen títols particulars; després, la majoria d’elles estan contades en primera persona, de vegades en un to infantil i innocent (no és així per a la de John Boyne i no ho recorde per a la de Lara Cardella). Per tant, en tercer lloc, la veu principal, així com el punt de vista, és el d’un xiquet, o un jove (amb una malaltia en la primera novel·la, una xica d’edat indefinida, però ja post-adolescent en la de Mejillones para cenar). Per últim, i no per això menys important, darrere d’aquestos títols tan cridaners s’amaguen històries terribles, que, potser, si no s’hagueren contat des d’aquesta perspectiva ingènua, hagueren sigut massa cruels per a supotar la seua lectura. Els xiquets tenen una sensibilitat diferent per a percebre els moments més complicats de les circumstàncies que els envolten: són més sensitius i es poden veure més afectats, per això cal protegir-los de manera especial.

Amb eixe títol, per tant, jo m’esperava una novel·la divertida, una xicoteta píndola familiar, algun tipus d’embolic fresc i ingeniós, amb desenvolupament i resolució feliç. Res més lluny de la realitat. El que l’autora alemanya ens planteja no és altra cosa que una mena de thriller psicològic domèstic magistral, i com a tal, la tensió no para de créixer fins el punt final. El desencadenant: la cocció d’unes clòtxines (diríem a València) per a sopar. Des del moment en el qual la filla comença a plantejar-se la crueldat de l’acció per al pobres mol·luscos, guisats vius, sabem que alguna cosa terrible ha passat, o està a punt de passar. Acte seguit, mare, filla i fill se senten en taula a esperar a un pare que no arriba. I les veritats comencen a aflorar entorn unes clòtxines que es gelen. Serà la família igual una vegada s’alcen de la cadira? Ho dubtem.

No és la meua idea fer un post igual d’extens que aquest relat llarg. Només vos dic que no vos perdeu aquesta xicoteta joia, que ens atrapa amb les seues contínues dualitats i aparences, que ens fa qüestionar-nos sobre el rol de cadascú al si d’eixe xicotet microcosmos que són les quatre parets d’una casa, i fins a quin punt som capaços d’aguantar els nostres secrets, del més banal al més greu, sempre en pro de la nostra família perfecta. Sempre i quan això existisca de veritat, clar. Sereu els mateixos una vegada acabeu de llegir aquesta centena de pàgines?