Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

Esperança Camps – Col·lecció particular

La curiosa novel·la de la menorquina va caure a les meues mans quasi per casualitat, per una suggerència de la meua biblioteca més propera. No la coneixia, fins i tot dubtava de que fóra una novel·la, no sé si pel format en si del llibret, sense resum (per cert, molt difícil de trobar per internet), de grandària més bé prima i menuda, i el que més em cridava l’atenció: un sol paràgraf que semblava durar 137 pàgines (les de la publicació). Així que d’interés n’havia prou, i d’expectatives, ninguna, només el factor sorpresa i la mínima garantia de que l’autora era Esperança Camps.

I allà que em vaig posar, un poc asustada de perdre’m en els pensaments de Xavier, amb les seues argumentacions pro i contra les estatuetes de Lladró, herència de la seua mare, i que tant abominava. Però no. Una vegada acabada (quasi sense adonar-me’n), la sensació que et queda és de que el format, aquell que et plantejava tantes incerteses, no podia ser el més adient; que el paràgraf en bloc, escrit d’una manera impecable, és l’únic que et permet botar de pensament en pensament, fluint de manera natural. A l’igual que ens anem movent de Dénia a València o Alzira, i en un salt a Ciutadella. En definitiva, no sé com ho ha fet, però el resultat no podia ser més coherent, però atrevit i innovador, immillorable. 

Pel que respecta a l’argument, sabeu que poques coses solc dir. Hui em mulle un pèl: sabeu que Esperança Camps és una periodista molt activa a les xarxes socials, i que per les desafortunades circumstàncies que ens estan fent viure uns quants desaprensius, es troba al centre d’un dels temes que més mal ens estan fent com a valencians, i és la destrucció de la ràdio i la televisió valencianes. Junt Empar Marco, recentment ha publicat Vertigen, una novel·la que parla de tot el procés de desestructuració dels canals d’informació públics. Doncs bé, si tenim en compte el que acabe de dir, no ens vindrà de nou que a Col·lecció particular res sembla el que pareix a priori, i el que amaguen les obres d’art de Xavier Moran, amb la seua vida aparentment perfecta (amb dona, amant, exdona i filla incloses) és la trama política més pudenta i corrossiva que ha colpit la terreta des de la implantació de la democràcia. Cal pronunciar la paraula maleïda, tot siga dit, en alemany? A bon entenedor…

Una novel·la densa, que ens deixa moltes coses amb les que pensar, i més si tenim en compte que hui és dia de ressaca post-electoral, però al mateix temps fresca per la seua estructura, a la que val la pena dedicar-li unes horetes. Només una pega minúscula: la variant balear ha pesat sobretot en algunes formes verbals i paraules concretes (al·lota, moix), el que està molt bé per a apropar-nos a les illes, però si els protagonistes són valencians, resta un xic de credibilitat. Com ja dic, un detall, però que no resta interés a aquesta col·lecció, no sé si particular de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica.