Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Emily Brontë – Cims Borrascosos

Com sempre, comentar i opinar sobre un clàssic de la literatura universal dóna un poc de vertigen. Virginia Woolf em va donar unes ganes immenses de llegir-lo a Una habitación propia, on el considera desprovist de qualsevol “emoció femenina” i per tant, superior a Jane Eyre, obra d’una altra Brontë, Charlotte. Comentaris a banda respecte a aquesta opinió superada, no sabia gaire sobre l’argument, només que el títol era el nom del lloc on ocorrien gran part dels fets, i una gran història d’amor.

Així que després d’algunes lectures desatinades, vaig pensar que era el moment. Per ser sincera, la seua lectura no m’ha deixat massa sabors a la boca. Supose que s’ha de comprendre el moment i les circumstàncies de la seua publicació (sota pseudònim masculí, a meitat del segle XIX), i que per al moment, la relació entre Heathcliff i Catherine primer, i Heathcliff amb els seus nebots i fills degué de ser un escàndol a l’Anglaterra victoriana. 

Realment, tot el que ocorre a la finca dels Cims Borrascosos i la Granja dels Tords és pertorbador. No sabria si definir-la com una història d’amor que ultrapassa la mort, o la d’una rencúnia, una obsessió o definitivament, una relació tòxica, parlant en termes actuals. En aquest sentit, l’obra és més que actual, ja que ens representa com les actituds no esperades en la persona estimada ens porten a la destrucció i la depravació humana més extrema. 

El personatge de Heathcliff és polaritzat cap a la banda del mal a més no poder, però si ho pensem bé, el de Catherine és encara més terrorífic, perquè és capaç d’alçar-se de la seua tomba per perseguir el seu estimat i aturmentar-lo fins convertir-lo en una bèstia (en ell i de rebot, els seus descendents). Ací no avance res, perquè açò ocorre al principi de la novel·la. I he dit que horroritza més si tenim en compte que el mateix Heathcliff afirma que estima a Catherine perquè aquesta és més ell que ningú. 

El llibre té dos parts. Crec que el pes més rellevant se l’emporta la primera meitat, marcat per la mort de la protagonista femenina. La segona part és Heathcliff en estat pur, amb escenes de marcada violència verbal i física, en alguns punts realment impactants. Imaginem-nos açò escrit i llegit en 1847… 

Per a resumir, crec que la novel·la té moments molt destacables i passatges gòtics molt bonics, on la naturalesa cobra vida al costat d’un aturmentat Linton (cosa prou fàcil, per altra banda) i una lluminosa Cathy, junt l’omnipresent però intentant mantindre’s en segona fila, la senyora Dean, una inusual majordoma. Joseph resulta del tot caricaturitzat, i m’ha recordat a un personatge de la pel·lícula de El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Però després té altres passatges on, segons la meua visió, decau el ritme, i es converteix en una lectura més monòtona i quasi descriptiva, amb algun toc costumbrista.

De tota manera, m’ha semblat interessant, i si em pregunteu si la recomane, diria que sí. Ha valgut la pena només per l’aparició dels fantasmes a la burtoniana La novia cadáver! Fins la propera lectura de tardor!

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Fatima Mernissi – Sueños en el umbral

Pot una dona musulmana ser feminista? Ho podia ser fa vora 80 anys en el Marroc colonial? Doncs si heu respost que no a alguna de les dues preguntes, vos fa falta, entre altres, llegir a Fàtima Mernissi i el llibre protagonista del post de hui. Qual les clàssiques i meravelloses històries de Les 1001 nits, la vida a l’harem dels Mernissi es desplega al darrere d’aquesta mena de novel·la autobiogràfica, mostrant-nos les persones que allí hi vivien, tant homes com dones, les estratègies de supervivència (sí, supervivència) en un medi tan dur, i les maneres d’afrontar la tradició entre les dones més joves i crítiques, una tradició que feia aflorar els sentiments de tancament i de frustració, i plenava de xicotetes rebel·lies el dia a dia. 

Així, detalls als brodats, les sortides al hammam, les representacions a un teatre improvisat, els llibres d’encanteris amagats, el secret de les receptes d’estètica, posseir una clau clandestina per a escoltar la ràdio que només podien utilitzar els homes, els tipus de vel que es posen a les comptades ocasions que ixen al carrer, els jocs entorn les grans tenalles per guardar olives o les enceses mirades d’amor entre els joves a les terrasses de les cases tancades als colorits capvespres de la ciutat de Fes, es converteixen en fets poc quotidians per escapar i sentir-se un poc més lliures i portar una existència més lleugera. Aquestos detalls polaritzen l’harem entre joves i majors, i homes i dones, tradició i innovació. Posseïts i posseïdors. Presoners i carcellers, dins i fora.

Enmig de tot açò, els nens, Fatima i Samir, que observen i es qüestionen sobre què és un harem, ja que la iaia de Fatima viu en un harem molt diferent, enmig del camp; o quin és el paper de la dona al si del matrimoni i en la societat. En definitiva, es pregunten sobre què suposa ser dona en aquell moment de canvis polítics i socials, i si totes les dones són iguals en un harem i fora d’ell. I malgrat el tancament de les altes parets que només deixaven veure un quadrat de cel, les ments de la majoria de les dones d’aquest harem volen alt, igual que la de Yasmin, la iaia de Fatima, i ens assabentem de les vides de moltes dones musulmanes que parlen i pensen per elles mateixes, i que han superat les barreres imposades pels vels. Hi ha moltes, i amb idees i vides sorprenents.

La lectura d’aquestos episodis de la vida de la xicoteta Fatima abans de ser considerada “dona” als ulls dels demés és màgica, exquisida i enlluernadora, plena de les possibilitats i esperances de futur que només pot tindre una xiqueta de 9 o 10 anys. Una manera tendra i fresca d’evocar una vida passada que actualment ningú trobaria a faltar, i que contada des de la perspectiva d’una dona adulta resultaria oscura i claustrofòbica. Una bona manera d’acabar el mes lector per excel·lència!

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!

Katarina Bivald – La librería de los finales felices

Això diu que era un llibre que comença de manera fantàstica per a transformar-se de manera radical en quelcom diferent i parlar d’altre argument que no era el que inicialment es plantejava. Per a resumir, d’això va la novel·la protagonista del post de hui. I eixa és la sensació que cada vegada anava repetint-se quan obria el llibre.

Sara, una jove sueca, arriba a un poble de l’Amèrica profunda per tal de conéixer Amy, una amiga per correspondència. El que uneix ambdues dones és l’estima pels llibres i la lectura. Però quan Sara arriba, es troba amb un panorama que poc havia previst, i és que Amy acaba de morir. Fins ací, tot correcte. Fins i tot el que segueix em semblava interessant: Sara decideix muntar una llibreria al poble, i amb això, revoluciona tots els seus habitants. Per a mi, el despropòsit comença en aquest punt, ja que en teoria el que promet és mostrar l’evolució dels personatges secundaris gràcies als llibres que Sara els recomana (de manera personalitzada), però res més lluny de la realitat. El que podria suposar una línia bona per a estirar, veure com gràcies a la lectura canviem la nostra manera de percebre el nostre entorn i la manera de relacionar-nos, acaba per quedar-se en un segon o tercer plànol per a prioritzar en el relat les diverses relacions amoroses que sorgeixen o que estaven latents i que acaben per sortir a la llum. Tot siga dit que aquestes relacions amoroses, quan es descriuen, t’entra un gran sentiment de vergonya aliena.

Per tant, una novel·la d’amor que no deixa de ser una chick-lit d’eixes de les què Sara parla tan malament. De fet, eixe és el punt fort que jo li trobava al llibre, i el motiu pel qual em va enganxar el seu primer terç, aproximadament: i és que l’autora, a través de Sara, o la mateixa Sara o Amy, es mulla i parla d’autors que li entusiasmen però també d’altres que detesta, i podem estar o no d’acord amb les recomanacions, però me va agradar la valentia de malparlar d’autors contemporanis, venedors de best-sellers.

Un altre punt negatiu és que trobe que l’autora ha volgut clavar molts temes i molt complexos en la novel·la. Comença d’una manera molt pretensiosa, volent tractar el racisme, la violència de gènere o la pobresa al si d’una comunitat, per al final quedar-se en res, i el que és pitjor, amb la sensació de que has estat llegint simple palla que ha deixat una via oberta i morta.

Amb l’anterior post de Los Mandible ja em vaig acomiadar perquè pensava que no acabava aquesta lectura per a enguany, però ha estat bé almenys pel títol, molt adient per la data de hui. Acabem 2017 amb un balanç regular de lectures, però amb un feliç sabor de boca perquè pensem que 2018 serà millor. Així que ara sí, fins ben aviat!

Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!

Agatha Christie – La venganza de Nofret

Per tots és conegut el gust de la dama del misteri pel passat i l’arqueologia. Ja vam mencionar els principals misteris protagonistes de les seues novel·les i la seua visió de l’estada a les diverses campanyes arqueològiques on va participar ací. La venganza de Nofret estava entre les properes que tenia apuntades de l’autora, i com que m’abellia una novel·la curta per evadir-me del mal oratge de fora, allà que em vaig posar.

Comencem pel principi? El títol. L’original anglés no té res a veure amb Nofret: Death comes as the end, “la mort ve com el final”, traducció més o menys literal, que ens sona un poc mal però que té més sentit, com quasi sempre, que la versió que ens dóna l’editorial. A banda de ser més coherent amb el contingut, juga amb eixa visió de l’antic Egipte de l’altra vida al Més Enllà. Perquè la novel·la, tal i com apunta el disseny de la coberta de qualsevol edició que agafeu, trascorre en aquest moment, i en algun punt del sud a les riberes del riu Nil, a l’Alt Egipte.

Nofret, la jove concubina del ric Imhotep, arriba a la casa familiar, no sense generar un cúmul de reaccions al seu entorn. Aquest moment suposa un greu punt d’inflexió per a tots, des de l’àvia Esa fins els quatre fills d’Imhotep i els seus treballadors més propers. Sent Agatha Christie, no vos sorprendrà que ben aviat un dels personatges muiga, però no serà l’únic. La psicosi de qui serà el següent, i sobretot, quines són les raons que mouen a tal ment tan macabra, envaeixen la pau de Renisenb, la principal protagonista de la trama. 

La història és senzilla i linial, fàcil de llegir, i a priori atractiva per l’escenari escollit i perl matís psicològic que adquireix, menys positivista. No obstant això, hi ha trams on es fa massa lenta i repetitiva, amb diàlegs que no aporten massa al descobriment de l’assassí. Per això mateix, jo consideraria aquesta novel·la com una obra menor dintre de la quasi centena d’enigmes que l’autora de Torquay ens va deixar per a la posteritat. 

Aquesta és la raó per la qual no desistim i ens proposem llegir-ne una altra el més aviat possible. Alguna suggerència? Fins la propera lectura!

Nell Leyshon – Del color de la leche

Encara que reconec que quasi tres mesos sense entrar ací és molt, no ha sigut un temps que he passat en blanc. A banda de les lectures no-literàries a les quals he dedicat la major part de les meues hores, em queda pendent rematar una lectura estival, llarga, que vaig anunciar per Twitter i que espere que no es prolongue més. La novel·leta protagonista del post de hui se m’havia posat a tir de manera casual, i me l’he llegida en una estona.

Crec que és un dels avantatges que li he trobat a Del color de la leche: la velocitat a la què es deixa llegir. A eixa velocitat contribueix, sense dubte, el seu argument i la manera en què està escrita. En primer lloc, el què: no sé com Nell Leyshon ha sigut capaç de desenvolupar en poc menys de 200 pàgines una història, previsible segons el meu parer, que jo escriuria en 50 (diràs que potser per això no sóc escriptora, jo. I tindràs raó). I té mèrit això… Vaja si en té! Una grangera adolescent de caràcter prou despert passa a formar part del personal intern del vicari del poble a l’Anglaterra de principis del segle XIX. En segon lloc, ja hem nomenat el com: la particularitat del llenguatge, la puntuació i l’ortografia emprades, molt planeres, podríem dir que repetitives, que si llegim entre línies podem anticipar a què es deuen. I afegisc un tercer punt extra, que ho redimeix quasi tot, i és el poder de la lectura i l’escriptura. La protagonista, a través de l’aprenentatge del llenguatge escrit, es fa més madura i aconsegueix que la seua història siga coneguda i passe a la posteritat, deixant-li a ella el lloc que es mereix almenys en el futur, fent que puguem empatitzar amb ella, no només per la seua personalitat magnètica. També està l’eina de dos talls que suposa aquest aprenentatge: i és que a través d’ell és com s’aproxima a la seua fatalitat.

De tota manera, no ha sigut una novel·la que m’haja plenat del tot, i això perquè no m’ha semblat un argument que haja destacat per la seua originalitat: de fet, és totalment casual que el primer terç de la meua anterior entrada, Las hijas de Hanna, vaja sobre alguna cosa similar. Per tot el que he dit, i aquesta és una aproximació 100% personal, és una novel·la gris, malgrat el color blanc al què es remet al títol: en cap moment hi ha lloc a l’esperança. Mary, la protagonista, va arrimant-se a l’abisme de la seua vida a poc a poc, empitjorant a cada pas que dóna, i ens resulta descoratjador que l’únic que desitge al llarg de la seua estada a la vicaria siga tornar a un lloc on va ser tan infeliç, aprofondint en la seua desesperació.

En fi, un text per a passar una vesprada freda sense més pretensions. M’haguera agradat tornar al bloc amb eixa sensació d’entusiasme que impera en alguns articles quan parlen sobre aquesta novel·la, però no passa res. Ho intentem amb la següent? Ens veiem a la propera entrada!

Marianne Fredriksson – Las hijas de Hanna

Em vaig acomiadar en l’última entrada dient que estava sense propostes lectores-literàries damunt de la meua tauleta de nit. Entre que he estat llegint llibres d’altre caire i que per un costat el protagonista del post de hui em va costar de decidir, i per l’altre, se m’ha fet un poc bola, porte més de dos mesos de paró blogger. Retorne al món virtual amb Las hijas de Hanna, un relat qualificat com a “saga familiar”. Però ningú que s’espante: no anem a trobar a cap membre dels Buendía ni res similar. Jo no acabe d’estar del tot d’acord amb l’etiqueta que li han posat. Simplement, és la història de tres dones d’una mateixa família, que pertanyen a tres generacions molt diferents.

En aquest sentit, és una novel·la senzilla de llegir, que vol fer-nos pensar en el paper de les dones al si de la (nostra) família. Un paper aquest que és una eina de dos talls: mentre que és la garant de les tradicions i dels coneixements, la que marca el caràcter de tots els membres del seu voltant, mantenidora de fils i nexes, també és sempre el pilar bàsic de la vida, forta i inconformista, que té el poder (o la capacitat) de trencar amb tot el que no li agrade, sempre i quan les circumstàncies l’acompanyen.

L’autora ens endinsa primer en la plenitud vital de Hanna (finals del segle XIX), Johanna (primera meitat de la passada centúria) i Anna (la més “actual”, anys 60), després en la seua senectud. Les tres, iaia, filla i néta respecticament, ens mostren les frustracions i les realitats del moment des del prisma econòmic, polític i social que els ha tocat viure. Com no, se li posa l’èmfasi especial a la vida privada, i com els afecta en diferent grau l’amor, el matrimoni, el sexe, les relacions amb altres membres del seu entorn familiar, l'infermetat i la mort, el treball, la consciència de classe o la religió.

Personalment és una lectura que no m’ha acabat d’entusiasmar. L’estructura no és problema perquè la solució fàcil hauria sigut fer un relat linial, i no és el cas en absolut. Les vides de les tres protagonistes es van entrellaçant en el pas de les pàgines botant de manera més o menys irregular cap avant i cap enrere, sobretot quan a Anna, la que reuneix les seues avantpassades, és la que parla. No obstant això, hi ha passatges on el relat es fa un poc tediós i repetitiu, especialment la part de Hanna, una mena d’Eva antològica (encara que tampoc ens queda tan llunyana: de segur que a més d’una lectora nascuda als 80 Hanna li ha pogut recordar a la seua pròpia iaia), una Eva que representa el treball des d’adolescent, amb una relació amb Déu de temor, amb la creença de que a la vida s’ha vingut a patir i no demanar molt més del que t’ofereix, per a bé o per a mal, una dona sotmesa a la voluntat de l’home, i en el cas particular de Hanna, la dona portadora d’un greu pecat segons els ulls dels seus veïns, amb parts i embarassos difícils, predint el que li ocorrerà a la seua descendència femenina. Johanna i Anna, en canvi, pertanyen a realitats diferents, amb grans guerres i nazisme pel mig, conquesta de drets elementals, etc., però això no evitarà el xoc generacional, que es farà cada vegada més evident.

Una cosa que m’ha semblat interessant és que la història de Suècia va al compàs de la vida d’aquestes dones, pel que podem conéixer aquella realitat de l’Europa nòrdica, que tan lluny ens queda, amb una manera de pensar, actuar i sentir que no podem arribar a comprendre del tot (o no). A més, encara que no té més importància de la que en té, l’editorial podria haver procurat en posar més cura en les errades tipogràfiques al llarg del llibre i algunes traduccions d’estructures que queden poc naturals per a la lectura en castellà. Amb tot, el pas de les seues poc més de 400 pàgines s’han fet de desitjar, pel que ara passaré a una altra cosa amb ganes! Vos trobaré en el següent post!

Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?

Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!

Carlos Taibo – Comprender Portugal

El títol que elegit per a aquest curiós assaig ja t’agafa per sorpresa. Pensem que del poc que hi ha que saber, ja ho sabem tot, del país veí. Però amb el pas de les pàgines ens comencem a qüestionar el que nosaltres hem fet per a apropar-nos a ells, per què no els sentim realment veïns com a tal, i què podriem fer per salvar els ponts que encara hi ha entre ambdues cultures.

A banda de les crítiques que impregnen la primera part del text en aquesta direcció (no només crítiques, també possibles explicacions històriques, econòmiques, polítiques, socials de les mancances que impregnen la mútua comprensió) l’assaig de Taibo està farcit de facetes, variades i algunes d’elles molt complexes, que van des de les qüestions lingüístiques, les problemàtiques relacions amb les antigues colònies i Espanya, la seua prolífica producció literària i altres aspectes secundaris (o no tan secundaris?) per a acabar d’aprofundir en el país lus (futbol, art, gastronomia, música).

La lectura és de vegades amena, altres, més densa i que requereix una concentració plena. Però en qualsevol cas, resulta sempre didàctica, en ocasions sorprenent i emprenyadora, i per suposat molt enriquidora. Per això, si teniu ganes d’eixir-vos-en de la vostra rutina lectora, aquesta és la vostra oportunitat!

Lluís Llach – Les dones de la Principal

Després de Memòria d’uns ulls pintats, no podia més que agafar amb ganes la segona novel·la de l’ara escriptor Lluís Llach. I és que la primera em va sorprendre i em va agradar per parts iguals. Així que la segona la vaig agafar amb una mescla d’entusiasme, curiositat i una certa expectativa sobre quina era la línia que anava a seguir Llach en aquest cas: continuaria explotant la Guerra Civil i la repressió posterior? 

La resposta és no, no i mil vegades no. L’autor s’ha reinventat a si mateix i ha encetat un meló que en un principi em va espantar: una saga familiar, centrada en les dones més relevants de cada moment històric, que començava a finals del segle XIX i que estava ubicada a una casa pairal i un poble, i amb certs elements fantàstics. Em recordava massa a arguments de novel·les qualificades del gènere del realisme màgic. Em donava por que Llach es clavara en un toll enfangat i que no se’n sabera eixir massa bé, o que copiara altres receptes que en altres casos han funcionat més bé malament (veure un exemple ací). He de dir, després de llegir la novel·la que ens ocupa, que malgrat no allunyar-se en excés d’eixa primera impressió que vaig tindre, l’autor ho ha fet amb un estil propi i el resultat és satisfactori, i tot perquè pense que el fet de convertir-la en novel·la policíaca ens lleva del cap la sensació de dejà-vu.

El relat té altres plus: reflexa cada època, amb la seua situació política i de mentalitats, especialment amb eixe tema que rescata de Memòria d’uns ulls pintats com pot ser l’homosexualitat, però també les relacions i xarxes de poder i l’hipocresia de certs estaments fàctics. Com no, m’ha agradat i molt que els personatges principals, tan poderosos i influents en aquest medi rural, foren femenins, i que dintre dels seus paràmetres, trencaren tants esquemes a l'hora de relacionar-se amb el sexe oposat. També els personatges, sobretot els secundaris, com la fantàstica Úrsula, que són una mena de pilars de la història i de la casa, o el mateix Recader, el policia que vol saber què ha passat. 

En general m’ha agradat molt la seua lectura, amb interessants mescles d’estils i registres, i he passat molt bones estones, però és cert que ha sigut capaç de mantindre el meu interés de manera desigual: he trobat a faltar el major desenvolupament econòmic de la trama, que tan bé comença amb els moments previs i immediatament posteriors als de l’aparició de la fil·loxera, però també l’última de les tres Maries, que m’ha costat un poc sentir-la tan a prop com les seues predecessores. El final m’ha semblat un tant costós d’arribar. Però deixant de banda tot el que acabe de dir, recupere la idea inicial: val la pena dedicar-li unes horetes a aquest realisme màgic a la catalana, si se’m permet i salvant totes les distàncies. Llach, per a quan la propera? Mentrestant, ací vos deixe una entrevista que va fer a propòsit de la novel·la. Gaudiu-la.

Andrea Camilleri – El miedo de Montalbano

Al comissari Montalbano li precedia la fama: ja feia temps que el tenia apuntat al meu llistat de llibres per llegir, perquè la combinació de crítiques ultrapositives i la constància de l’aparició de la millor gastronomia siciliana me’l feien altament atractius. Un poc tard, però per fi m’he posat. Com que no sabia per quin de tota la saga començar, vaig considerar que el més factible seria llegir aquest recull de relats curts per tindre una idea del que em trobaria si escollia una novel·la amb un sol cas. No me n’he penedit!

El miedo de Montalbano són sis narracions, unes més breus que no altres, on una lectora primerenca en Camilleri com jo té una panoràmica de l’univers de la comissaria i les gents de Vigàta i Marinella, i les que en definitiva envolten el dia a dia d’aquest particular comissari. M’imagine que qui ja haja llegit més novel·les d’aquesta sèrie detectivesca ho veurà tot sintetitzat i present. El personatge de Montalbano és del més particular que et pugues trobar a la literatura: jo el definiria com una mena de filòsof-gastrònom-asceta-i-especialista-en-art-en-general, ja que és un gran aficionat a la música, el cinema i la literatura. Una mena d’erudit casolà, més o menys.

A través dels seus ulls inquisitius som capaços de percebre la mesquinesa del gènere humà, amb les seues avarícies, enveges i odis, així com les problemàtiques més sòrdides i que ens defineixen com a societat: què fem amb els nostres immigrants? Deixem que la màfia, l’especulació urbanística i les drogues embruten les nostres ciutats i els seus habitants? No només això, ja que la vessant reflexiva de Montalbano ens mostra un home que mira amb respecte i humilitat a la mort, encara que amb terror de fer-ho a la cara. Tot regat amb un sentit de l’humor genial que traspassa cada paraula, amb situacions que fluctuen entre l’absurd i l’ironia més fina, sobretot a l’interior de la comissaria, amb secundaris de luxe, sobretot Catarella, el recepcionista. Lluny queda eixa visió més amarga (però igual d’encertada) de la Sicília de Leonardo Sciascia; o la crítica vetlada amb el sabor més pur de la innocència de Niccolò Ammaniti; la crueldat és més tènue que per exemple amb Lara Cardella, però es presenta sota altres formes; una Sicília on ha canviat tot per a que al final no canviara res…

Com a nota curiosa, dir-vos que la RAI, la televisió italiana, va començar una sèrie en 1999 amb la posada en escena dels casos de Montalbano, anomenada “Il commissario Montalbano”. Òbviament, no n’he vist cap, però no ho descarte per un futur.

És bona senyal quan descobreixes un autor i saps que no serà l’última que li llegeixes, veritat? Doncs això.

Ací vos deixe amb Marinella, la cançó de Fabrizio De André amb Mina, en honor al poble del comissari. Fins la propera lectura!

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.