Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Penelope Fitzgerald – La librería

La meua elecció de llegir dones durant una temporada m’està fent portar un viatge interessant. Del tot desigual, val a dir també. Amb el post de hui, ens translladem a un xicotet poble d’Anglaterra envoltat d’aiguamolls, al comtat de Suffolk, a la costa est de l’illa. El moment: finals dels anys 50-principis dels anys 60 del segle passat. Una època plena de canvis històrics, econòmics i socials, tots importants per entendre el món tal i com avui és.

I de sobte, en aquesta xicoteta comunitat on tots coneixen a tots, arriba una dona des de Londres buscant una segona oportunitat a la seua vida, i decideix muntar una llibreria a una casa encantada. Ni més ni menys. El còctel resulta explosiu, com vos podeu imaginar. La comunitat i els poders fàctics que la controlen comencen a posar-se nerviosos. Potser Florence era una dona avançada al seu temps. No tarden en alçar-se altres que, en canvi, la miren amb esperança. Però no ens anem a enganyar: tot açò, junt a les dificultats d’accés al poble per qualsevol via, fan que la tasca de l’intrèpida llibrera no resulte gens fàcil. Encara hem de sumar el rebombori que provoca la venda de la novel·la de la què tot el món parla en aquells moments, Lolita, o que per a ella treballe una xiqueta de 10 anys.

Aquesta galardonada novel·la, publicada als anys 70, podria ser actual. L’ambient que crea l’autora, igualment, és interessant, amb una omnipresència de l’aigua i de l’humetat qual la sèrie francesa de morts vivents, Les Revenants, amb Mogwai de banda sonora. També resulta xocant la particular relació amb el rapper o fantasma que viu a Old House, la llibreria en qüestió, i que no revele per a que cadascú traga les seues conclusions. Però sense dubte el que més m’ha agradat ha sigut veure com ha reaccionat cada persona del poble davant l’inauguració i posada en marxa de la tendeta. És com el que deia Truman Capote amb A sang freda, o David Lynch amb Twin Peaks, però d’una manera menys sagnant, si volem. El final, totalment inesperat i desconcertant, val a dir.

Recomane la seua lectura al gremi i als amants dels llibres, no vos durarà més d’una vesprada de diumenge. I ja seria magnífic si es passeu per ací i em conteu. Mentrestant, vos encomane al següent post. Felices lectures de rentrée!

Nota: He estat investigant i sembla ser que en octubre, és a dir, el mes vinent, Isabel Coixet estrena pel·lícula basada en aquest llibre. N'estarem pendents!

Isak Dinesen – El festín de Babette

Karen Blixen. Dit així segur, però segur, que a qui més i a qui menys li sona el nom. I si ara dic Memorias de África? No val a pensar en Robert Redford (que tampoc està mal!). En la pel·li, Karen Blixen és la protagonista femenina, que investigant per a aquest post, he averiguat que és l’autora d’una novel·la autobiogràfica que després es va portar, a quina bona hora, a la gran pantalla. Karen Blixen va escriure diversos relats i novel·les amb alguns pseudònims, entre ells, el d’Isak Dinesen. 

Poc es pot dir d’aquest conte que no s’haja dit ja. L’argument, també fet magistralment cine, està més que analitzat i reanalitzat. Dues castes i formoses germanes viuen al si d’una xicoteta comunitat noruega, amb l’austeritat que la seua religió els demana. S’alimenten a base de sopa i bacallà assecat, i les relacions amistoses que tenen (ni parlar-ne de les amoroses), es desenvolupen entorn el Germans i Germanes, fidels com elles. La seua tranquil·litat es veu transbalsada la nit en què Babette, demanant ajuda, truca a la porta. Era amiga d’una antiga coneixença francesa d’una de les germanes. Grossa i silenciosa, i antiga comunera de París, s’adapta a la vida i costums d’aquest grup nòrdic, passant a formar part del servei de les germanes, cuinant per a elles. El dia que Babette rep una alta suma de diners decideix convidar els Germans i les Germanes, junt les seues ames, a un sopar francés. Tot és ostentós i triat amb mil·limètrica visió: des de la il·luminació del menjador, als vins, la sopa amb ingredient especial, fins el postre. El resultat és totalment inesperat per als comensals.

Aquest simple argument es desenvolupa al llarg de massa poques pàgines per al meu gust. La lectura és ràpida i senzilla, sense detalls superflus o frases grandiloqüents, igual d’austers que la vida de les dues boniques germanes. El tema, com el menjar defineix i transforma les persones, està més que tractat en mil i una novel·les, però en aquest relat es posa més de manifest que mai. La descripció dels personatges, amb quatre pinzellades per a cadascun, no requereix molt més. 

Per si no s’ha notat, he gaudit molt de la companyia de Babette i d’aquest gèlid ambient, que al final acaba mutant al caliu d’uns bons vins. Una novel·leta o conte, en fi, que pot desmuntar la frase que diuen alguns, que no lligen perquè no tenen temps. Si no llegiu és perquè no voleu.

Fins la propera lectura!

Kathryn Stockett – Criadas y señoras

Uns anys després de que Scout Finch fóra testimoni del plet que va fer famós a son pare, i just en el moment en el qual Peggy Olsen se n’anava del poble per a viure a Nova York i canviar la seua vida en una agència de Madison Avenue, a Jackson (Mississipi) s’estava coent un pastís ben gros. I mai millor dit. Un que va fer Minny. I a la seua manera, Aibeleen, Skeeter i totes les dones que conformaven la Lliga de Dames. 

Un cocktail explosiu, és el que era Nova Orleans als anys 60. Amb aquestos ingredients, tot basant-se en fets reals de rerefons i amb l’avantatge que la problemàtica que planteja és del més atractiva i sempre actual, Criadas y señoras no podia més que convertir-se en un èxit. Segregació racial, classisme, lluita de gates, discriminació vital pel color de pell o per altre tipus de diferència visible o no, masclisme, maltractament, l’ànsia del voler aparentar… Perquè la novel·la va de tot això. Encara continuen latents la majoria d’aquestos grans assumptes, que a més d’un li sonaran veure per les notícies tots els dies.

La novel·la té una lectura àgil i ràpida. En principi pot asustar el seu gruix, però a pesar de que pense que li sobren més de 20 pàgines, el balanç és positiu. Hi ha gags humorístics molt bons (no mencione el moment estrella del llibre), encara que hi ha d’altres que des del punt de vista d’una dona són molt durs; les reflexions entorn la criança són del tot encertades i interessants; i les referències a altres llibres enriqueix la lectura. No obstant això, tinc la sensació que no serà un llibre que recorde especialment, perquè té alguna cosa de dejà-vu. Aquestes històries, tal i com he mencionat més amunt, tenen poc d’original, ja que recorden a altres narracions, a altres arguments. Una blanca acomodada que vol ser periodista escriu a esquenes de la seua comunitat benestant el punt de vista de les dones negres que treballen al servei de les seues veïnes. Elles cuinen, crien els seus fills, compren, netegen… però sobretot coneixen (i després posen en comú) els secrets més sòrdids de cada quatre parets.

Pot ser una de les lectures qualificades “d’estiu”, encara que per al meu gust està millor escrita que altres de les del mateix gènere. La pel·lícula no està malament: com era d’esperar, sintetitza arguments, n’omiteix d’altres, canvia els que li interessa i elimina quasi per complet o fa més dolços els episodis més cruels. En fi, m’esperava més després de l’enrenou entorn aquest llibre. Passem al següent de la temporada?

Cristina Petit – Algo parecido al verdadero amor

Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia. 

M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?

D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la. 

Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.

En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!

Cristina Campos – Pan de limón con semillas de amapola

Feia molt de temps que no em queia en les mans una novel·la on el fil rector fóra el menjar i les receptes de cuina. Ací i ací trobareu les que he llegit des de que el meu blog va entrar en funcionament, ja fa quatre anys (quatre!). Comprovareu que la meua relació amb les diferents lectures, totes diferents en geografies, cronologies i tons, ha sigut variada i del tot desigual: des de les reaccions més entusiastes, amb recomanacions efusives, als laments i les malediccions al moment en què vaig començar a perdre el temps.

Amb tot aquest circumloqui pretenc raonar que, d’un altre no, però precisament novel·les entorn aquest tema n’he llegit unes quantes. I per això mateix, Pan de limón con semillas de amapola m’ha semblat una de tantes. Arran l’allau de crítiques més que positives per tot el món virtual (fòrums, xarxes socials, blogs) i televisiu, amb eixa coberta que et crida i et diu “Menja’m!”, era impensable per a mi no voler donar-li un tast i així comprovar si l’èxit era merescut o no. Sempre segons el meu humil parer, és clar.

Després d’haver devorat les seues 400 pàgines com un llamp en una setmana, repetisc el que ja he dit en alguna altra ocasió: el llibre està bé i es deixa llegir, el que vol dir un llenguatge i una trama assequible, fresca i realista, que no deixa de banda el misteri inicial ni tampoc el romanticisme, una pinzellada d’humor i un toc dramàtic, amb uns personatges entranyables i que empatitzen fàcilment amb el lector, sense pretensions de convertir-se en res trascendental ni alta literatura. En aquest sentit, la història i la manera en què es conta tenen tots els ingredients per a que agrade al públic en general. A mi m’ha agradat i m’ha enganxat. M’ha semblat més que atractiu l’escenari (l’illa de Mallorca i el poble de Valldemossa), però sobretot els temes relatius a la maternitat i la criança (reconec que m’han arribat al moll de l’os, sobretot els que envoltaven el naixement i la vida de Naomi), i en general, el reflex del que suposa ser dona en el segle XXI, ja que tenim un ventall de casos en la novel·la del més heterogeni. Crec que és el punt fort i direrent de la protagonista del blog d’avui. No obstant això, m’ha pesat molt el fet de recordar-me a altres lectures del gènere, amb dones fortes (però que encara no saben que ho són), que han d’encarar alguna circumstància inesperada de la seua vida, i la cuina les ajuda a renàixer. 

No vaig a repetir ací l’arxiconeguda sinopsi, ja que quan tenia al cap la idea del blog, el que pretenia era fer alguna cosa diferent a la resta. No sé si ho aconseguisc al llarg de les més de 150 lectures que vos he proposat. Però espere poder estar ací encara durant altres quatre anys més, llegint i pensant la vida a través de les línies que corren sota els meus ulls. Seguireu acompanyant-me? 

PD: L’autora, Cristina Campos, està més que familiaritzada amb el món del cinema. Esperem pel·lícula en breu, la veurem segur! Qui farà d’Anna? I qui de Marina?

Agatha Christie – Asesinato en Mesopotamia

L’arqueologia és una ciència fascinant, i els arqueòlegs, encara més, i si no, que li ho pregunten a la gran dama de la novel·la negra. Un exemple d’açò el tenim al relat protagonista de hui, Asesinato en Mesopotamia.

Podem dir que la trama és a l’ús de les de la Christie: hi ha un assassinat que sembla de resolució impossible, i Hercules Poirot, a través del mètode hipotètic-deductiu, el desvela amb un final més que sorprenent, no sense abans pegar-li unes quantes voltes i marejar-nos als lectors, de pas. En el post protagonista d’avui, ens traslladem a una campanya d’excavacions arqueològiques a prop de la ciutat de Bagdad (conegueu algú que s’aventure en eixa ciutat a dia d’avui?), en un moment indeterminat dels anys 20 del segle passat. L’esposa del director de l’expedició és trobada morta a la seua cambra personal. L’infermera que tenia cura d’ella és la narradora del cas, el que la transforma en una veu totalment subjectiva, cosa que per altra banda és un recurs interessant. Poirot, com no podria ser d’altra manera, veu que pràcticament tots els membres de l’expedició podien tenir motius i possibilitats d’haver acabat amb la vida de la fascinant dona. Com a curiositat, aquestos fets són immediatament anteriors al moment en què el detectiu agafa l’Orient Express direcció Istambul.

Sense ser una Diez negritos, l’estil de a novel·la, com ja he dit més amunt, és a l’ús de les de l’autora: narració directa, sense floritures, de lectura ràpida i amena, amb un retrat dels personatges i de les seues circumstàncies que destaca per damunt de l’entorn on es troben. Un entorn que per cert degué de ser del tot conegut per Agatha Christie (vegeu ací el per què), i que per això detectem una minuciositat amb la qual l’autora es descriu l’ambient i les tasques pròpies d’una excavació. Un altre atractiu que li he trobat al llibre és que Poirot es dedica a excavar el passat de Mrs. Leidner per capes, pel que podria haver sigut un molt bon arqueòleg, tal i com li diu l’espòs d’aquesta. Ara, el que desaprove, però crec que ho atribuim al moment en què va ser concebida la novel·la, és el traspuant colonialisme i l’exagerat masclisme (que acaba amb una evident violència i normalitza la dependència emocional) que impera a les seues pàgines. Cal llegir alguns passatges amb la sang sota zero. Fins i tot Agatha Christie, ua dona atípica per al seu temps, va ser un reflex d'aquesta mentalitat ja hui superada.

Per a anar acabant, dues notes: la primera, l’interés que va suscitar el passat i l’arqueologia en Agatha Christie es materialitzà en diverses novel·les i una autobiografia (respectivament, aquesta mateixa més Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo, Intriga en Bagdad i La venganza de Nofret entre les primeres; Ven y dime cómo vives entre les últimes). La segona, que existeix una pel·lícula del 2001 basada en la novel·la, i que malgrat ser idèntica en gran part de la trama i personatges, omiteix alguns fils i en canvia d’altres de manera radical. Això no lleva, però, que puga ser perfecta per a posar-se-la un diumenge després de dinar. 

A tot això, jo ja tinc triades les tres següents que llegiré de l’autora, un encert sempre segur. Però per ara deixeu que canvie de terç per a la propera lectura. Fins aleshores!

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!

David Foenkinos – La delicadesa

Després de La vida dels elfs, de la qual vaig eixir tan súmmament desubicada, l’opció més adequada era escollir una novel·la fàcil, que no em complicara massa els diversos trajectes en transport públic que havia de fer estos dies. Aquesta vegada vaig tirar cap a un altre autor francés, i vaig donar diana!

La delicadesa és una obra diametralment oposada a la que acabe d’esmentar. Argument cristal·lí, senzill, fins i tot simple, que se centra en l’arxiconeguda expressió “xic coneix xica”. Però la seua linialitat i aquesta mateixa simplicitat en argument i personatges ha fet que la seua lectura quasi es convertira en avorrida: a mi personalment no m’ha aportat res pel que fa al desencadenant de la història principal (la mort del marit de Nathalie, la protagonista), ni al descobriment de res nou, ni tansols un estil destacable. Per a mi no ha sigut una lectura fresca o diferent. Tansols una més. El que pot arribar a salvar les escasses quatre hores totals que pots dedicar-li la teua atenció són les notes al peu de pàgina i els breus capítols que es colen entre el fil de la curiosa relació que s’estableix entre l’heroïna i Markus, el lleig pretenent. Aquestes actuen a mode de desenvolupament de xicotets detalls que s’acaben d’esmentar, aparentment sense importància, però que enriqueixen i aporten alguns matisos. Per cert, una relació curiosa com acabe de dir, i que pense que de tant en tant fa aigües pel comportament sorgit del no-res dels personatges.

No hi ha molt més que comentar d’ella: tenim el cap assetjador, la iaia amorosa, la secretària indiscreta, converses entorn una màquina de café… Res massa estrany ni fora de l’habitual. Sí he de de reconéixer que l’autor, dintre d’aquest univers fàcilment identificable per a tots, intenta fer un elogi a les coses que poden semblar nímies, eixos gestos de delicadesa o fragilitat de la bellesa, que només és capaç de trobar-se en moments molt puntuals. 

Novel·la totalment prescindible, amb un final que recorda a certa sèrie espanyola de gran èxit amb final més que criticat, i que amb una sola línia ha sigut capaç de desconcertar-me, perquè pense que no pega a les pàgines predecessores. 

Per cert, hi ha pel·lícula, protagonitzada com no podia ser d’altra manera per Audrey Tautou i que vaig veure ja fa uns quants anys. Desconeixia en aquells moments que estiguera basada en un llibre. És d’aquelles en les què pots veure créixer l’herba, però no recorde que em desagradara tant com el llibre. Caldrà revisitar-la.

John Ajvide Lindqvist – Descansa en paz

A banda de les grans preguntes de la humanitat (qui som, d’on venim, on anem?) hi ha una altra que ha generat i genera moltes discussions: hi ha vida més enllà de la mort? La mort, eixa gran qüestió, eterna com ella sola, de la què poc es pot dir perquè ningú hi ha tornat per a contar-nos què o com és. La mort a més a més és el fet més important de l’existència perquè sense ella, no hauria vida: marca les accions i el dia a dia de molta gent, les seues pors, la seua feina, els seus maldecaps, o per a qui ja ha perdut qualsevol esperança, el seu anhel. Fixeu-se com som els éssers humans, que cadascú reacciona de manera diferent davant la seua amenaça, i ja no diem a nivell cultural. A nosaltres, des d’ací, ens sorprenen contínuament les festes mexicanes, a l’igual que mirem amb estupor les danses de la mort que tenien lloc en època medieval, i de les quals hi ha vestigis artístics de tot tipus (representacions parietals, poesies o la que per exemple veiem al Cant de la Sibil·la d’Ontinyent cada 22 de desembre).

I tot açò per a que ara vinga John Ajvide Lindqvist i ens plantege el contrari: és a dir, què passaria si hi haguera un sentit de la no-mort, o fins i tot, si els que se n’han anat fa poc, tornaren a la (no-)vida. Com els insertaríem a la nostra nova vida? Perquè no ens equivoquem: ningú seria el mateix. Ni ells, ni nosaltres. És massa dur aprendre a viure sense un ésser estimat, però pense que seria més dur encara si aquest tornara. Per suposat, les pors d’alguns desapareixerien, les asseguradores i les funeràries veurien en risc el seu negoci, i els que estaven pensant en la solució extrema dels seus problemes, es desesperarien encara més.

Reconec que he fet un poc de trampa. Descansa en paz no va sobre la tornada radical dels difunts a la vida. Açò pense que està millor plantejat a la sèrie francesa Les revenants (genial i imprescindible, molt millor que la pel·lícula homònima d’uns anys abans). Però, ho he començat a plantejar així perquè són preguntes que em feia arran la sèrie, que coneixia abans del llibre que comente hui. John Ajvide Lindqvist realment endureix el debat, més si cap: i si els que tornaren són els difunts més recents? I damunt, en l’estat físic que tots s’imagineu. Com seria el món? I quin impacte tindria a les comunitats? Crec que hauria tantes respostes com persones, almenys l’autor així ho plasma amb cadascun dels personatges, tant vius com no-vius (redivivos, segons la traducció al castellà). Per això la novel·la m’ha agradat i m’ha semblat del tot encertada i plausible en moltes de les problemàtiques que es generarien i les solucions que cadascú al seu nivell mamprén: des de la reclusió estatal (que m’ha recordat moltíssim a Ensayo sobre la ceguera, de Saramago), fins les elucubracions místico-religioses d’algun sector (encara que reconec que aquesta ha sigut la part que menys m’ha agradat), o el fet de no voler entregar el cos al govern per pensar que a casa es recuperaran millor.

A nivell literari, el llibre està relativament ben escrit, malgrat que sembla que al principi coste entrar en matèria, però a partir del segon quart avança ràpidament; el vocabulari emprat, de vegades especialitzat, ofereix una lectura amena, encara que per a mi abusa excessivament dels punts suspensius. En ocasions, a més a més, és realment aterradora, amb escenes pròpies d’una bona novel·la gòtica de terror. Per últim, el tan debatut final, i pel que he vist, el que menys ha agradat. A mi, en canvi, m’ha semblat coherent amb el desenvolupament dels personatges principals a l’igual que elegant, fins i tot diria que delicat, cosa que és d’agraïr si es tracta un tema de tal magnitud.

Puc dir que m’he reconciliat parcialment amb els autors nòrdics: vaig quedar ben esquilada amb Delicioso suicidio en grupo de Arto Paasilinna, i la tediosa L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson, encara que amb La canción helada de Linn Ullmann la meua reserva cap a la literatura d’aquesta procedència s’ha anat calmant. De tota manera, les dues que no m’han agradat tenen un to marcadament còmic, o almenys això intenten, pel que serà que no comprenc l’humor septentrional? 

Mentre em pense la resposta, m’acomiade amb la deliciosa banda sonora que acompanya cada capítol de la sèrie de la que he parlat més amunt, Les revenants, a càrrec de Mogwai. Gaudiu-la aquest dia de gèlid vent d’hivern. Fins la propera lectura!

Nota: hi ha una pel·lícula excel·lent d'una altra novel·la d'aquest autor, Déjame entrar. Els americans la van intentar copiar, però no hi ha res com la sueca original. Vegeu-la, no se'n penedireu, sobretot si vos agraden els vampirs diferents!

José Saramago – Ensayo sobre la ceguera

Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.

Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades. 

Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.

No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.

La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!

Lara Cardella – Volia dur pantalons

Darrere d’aquest títol tan malsonant i poc curat s’amaga una història tètrica i horripilant. En algun lloc perdut de la Sicília interior, en un moment indeterminat dels anys 80, viu Annetta, una adolescent de 13 anys a la recerca de la seua identitat. Des de que en tenia 6, la seua vida és un infern. El rosari de temes que sofreix sembla no tenir fi: maltractament, manca d’estima paterna i materna, masclisme imperant, inseguretat, sentiment d’inferioritat, abusos sexuals, xafardeig… Tot açò en una gimcana de menys de 100 pàgines, angoixants des de la primera frase fins l’última, sense cap tipus de treva per al lector, i que per tant sembla que siga una novel·la que no s’acaba mai. 

Hi ha un aspecte que m’ha cridat l’atenció, i és la manera tan perillosa que té l’autora d’utilitzar les llengües (una minoritària front a altra estàndard) com un sistema de diferenciació socio-cultural, menyspreant la llengua local front a l’altra i atribuïnt-li connotacions negatives, que es podrien definir com catetes (i perdó per l’expressió). Em sembla una mentalitat perniciosa i retardada, que per altra banda no és típica d’altres èpoques ni només d’aquesta illa mediterrània. 

Una altra cosa que no voldria deixar passar és com de mal parats ixen els homes d’aquesta novel·la. No se’n salva cap ni un. Sense escrúpols, aprofitosos, borratxos, malfeiners, maltractadors i altres coses de molt pitjors, són les qualificacions de tots i cadascun d’ells. Em sembla senzillament injust i mentalment esgotador, exagerat a l’extrem, i per tant, poc creïble.

Per no parlar del final, que s’aboca de sobte i de manera precipitada, com si l’autora arribara tard a una cita ineludible. Final a més que deixa bocabadat perquè és encara més impensable i poc coherent amb el conjunt del relat. 

En definitiva, un llibre que no ha complit les altres expectatives que tenia pel tema de la situació geogràfica (sabeu que m’agrada molt Sicília). Ha d’haver alguna cosa intermèdia entre açò i Una storia semplice o Io non ho paura. 

Sé que hi ha pel·lícula, de l’any 1990, amb Lucia Bosé i Ángela Molina entre altres. No sé si tinc massa ganes de veure-la, per a passar una mala estona ja si de cas m’encenc les notícies…

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.

Jean-Jacques Sempé i René Goscinny – Les vacances del petit Nicolas

Quan van nàixer les aventures de Nicolas allà pels anys 50, ho feren a mode d’historietes curtes en els diaris, com es publicava en temps d’Alexandre Dumas. L’èxit va ser quasi immediat, cosa que no és d’extranyar. Llegir Nicolas és garantia de divertiment i de simpatia, de tindre ganes d’agafar a tots i cadascun dels xiquets que dibuixa J.-J. Sempé i donar-los un gran abraç. Ingenuïtat i tendresa són els altres ingredients.

Era altra època, que poc se sembla, o gens, a l’actual. Els xiquets de 5 o 6 anys hui ja no són així: no poden estar massa estona jugant entre ells, es diuen paraules grosses, s’amenacen de valent, i les tecnologies se solen posar pel mig. Per això ha estat bé recordar aquella infantesa que si bé jo no la vaig viure en aquells moments, sí que va ser als 80, que es pareixen més a la de Nicolas i tota la seua colla que a la dels menuts de hui.

Jocs amb un guix a la mà o una simple corda o pedra, estar al carrer tot el sant dia, fer gamberrades sense maldat als pares… I ja imagineu-se el que pot ser si te’n vas de vacances al lloc de descans de tots els anys, lluny de la ciutat i amb els teus pares, o més encara, si aquestos decideixen portar-te de campament. Això és el que ens conten en aquesta entrega, tot amenitzat amb la tinta de Sempé, on cada vegada resulta més difús reconéixer a Nicolas sense el seu jersei roig. Parlant de Sempé, l’autor gràfic de Lucky Luck, Astèrix i Obèlix, entre moltíssims altres, va complir anys fa un parell de dies. Valga aquest post com a reconeixement a la seua ampla carrera!

Sempre n’estarem agraïts per la seua tasca, junt el seu company René Goscinny, per eixe elogi al companyerisme, la frescor de la ingenuïtat i la diferència, al guiny a la història i geografia de França utilitzada amb discreció i intel·ligència, com és el cas de Nicolas amb els noms dels seus amics d’escola.

Per cert, sé que hi ha pel·lícules basades en Le petit Nicolas i Les vacances du petit Nicolas. Jo només he vist la primera i ja vos dic que si no l’heu vista és una de les imprescindibles per al que vuiga passar una estona de carcallada neta. Supose que la de les vacances serà igual! I si teniu ànsia d’anar-vos-en de colònies des de casa, també vos recomane Nos jours heureux (2006), una altra francesa, amb una mica més de protagonisme per als adults, però amb un bon toc de frescor i simpatia. Almenys si no moguem físicament de casa, ho farem amb la imaginació!

Leonardo Sciascia – Una història senzilla

Com ja hem vist en alguns posts, hi ha títols de llibres que maregen o altres que no tenen res a veure amb el contingut del llibre. Normalment sol ser efecte de les traduccions de les editorials, amb un objectiu que no és altre que el comercial. En el cas que ens ocupa hui, el títol no pot estar més encertat (Una storia semplice en l’italià original), però l’autor ens fa un guiny, ens fa còmplices de l’ironia, ja des del principi. És una història breu, de 66 pàgines, però que de simple no té res. O sí que ho és, segons el punt de vista de qui ho mire. Però anem per parts.

En primer lloc, crida l’atenció que aquesta novel·la es va publicar per desig exprés del seu autor, quan ell ja haguera mort: l’editorial va complir aquesta última voluntat i la va treure al carrer el dia següent. Potser Leonardo Sciascia intuïa que la trama no anava a fer-li massa gràcia a molta gent. Perquè amb les 66 pàgines que té és capaç de contar una història de la màfia siciliana, les seues activitats il·legítimes (drogues, tràfic d’obres d’art, violació de domicili, implicació activa de treballadors públics), abús d’autoritat, el calat a nivell de tots els poders fàctics que pot tindre la màfia, els mètodes poc ortodoxos per silenciar a la gent, el tall entre camp i ciutat, i la influència del primer sobre el segon, el clientelisme a altes esferes, la competència entre la policia i els carabinieri, el sentiment d’inferioritat que pot tindre una persona sense estudis, i la corrupció i l’inutilitat d’aquell que té un paper que diu que sí que els té, el silenci i les poques ganes de calfar-se el cap en pro d’una justícia més justa. Tot això, repetisc, amb menys de 70 pàgines (a lletra gran). Altres, per a contar menys, n’utilitzen deu vegades més. Quin balafiament de paper!

La novel·la, crec que no cal dir-ho, m’ha agradat moltíssim. I pel que sembla, tant aquesta com altres de l’autor, són essencials per comprendre el que està passant encara hui a aquella illa del Mediterrani, no massa remota (si Ryanair ja arriba allí…). Molt bona lectura per a un dia de pasqua, o per a qualsevol altre, que et deixa amb un gust amarg al rerefons, que fa que comprengues per què no hi ha justícia (ni ací, ni pràcticament enlloc). A banda, l’autor, considerat com un dels grans de la literatura italiana, del qual ja tinc algun llibre a punt per a llegir en breu, i que és realment un desconegut per les nostres terres. 

No volia anar-me’n sense comentar dues coses: la primera, referent a un punt del llibre, i mai millor dit. És la frase que escriu l’assassinat abans de morir, “Ho trovato” i un “.”. He trobat. Per a mi és la millor metàfora que descriu el llibre en si: qui troba en eixa societat, no n’ix indemne. Se li afig un punt. És tan simple com això. O tan complex. No cal escriure res més, i qui l’haja llegit, ho entendrà. La segona: hi ha pel·lícula. Val molt la pena, és pràcticament calcada al llibre en diàlegs, i transmet el mateix ambient claustrofòbic i de violència continguda. Si voleu passar dues estones de 10, no teniu més que invertir una hora en la lectura del llibre o una hora i quart amb la cinta. No se’n penedireu!