Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Hannah Kent – Ritos funerarios

Amb eixe títol, què voleu que us diga? Un llibre així només podia estar cridant-me a veus per a que l’agafara i el devorara. Supose que és per deformació professional: fa uns anys que m’he dedicat a estudiar evidències materials de les diferents cerimònies que formaven part de les pompes fúnebres de la societat fenícia i púnica, ja fa uns quants milers d’anys. Quins actors hi formaven part? Tots hi tenien la mateixa importància? Què anava després de què? Quins instruments s’empraven per adornar, netejar, purificar el difunt? Quines cures es tenien en compte per a que aquest tinguera una vida acomodada en el Més Enllà? Són algunes preguntes que, mitjançant la investigació, intentem contestar.

Jo pensava, sense saber res de l’obra, que m’anava a trobar qüestions tan tangibles com a les que jo estic acostumada en aquest llibre. Algú anava a morir, o havia mort, i ens narraven què, com, qui, on i per què d’aquestos rituals. En certa mesura, ho he trobat. Però també he trobat moltes respostes a preguntes que ni tansols m’havia plantejat. I ha sigut una recerca preciosa, malgrat la duresa.

Hannah Kent ens conta una història que ens arriba a glaçar la sang en ple mes de Juliol. Té mèrit. Una història de pobresa, de condicions de vida extremes, de brutícia fins els ossos, de discriminacions i de maldat humana. De bogeria i de pietat, però també d’injustícia i de redempció. El pitjor de tot, és que és una història basada en fets reals: si teclegeu Agnes Magnusdóttir al Google ho entendreu tot, però vos faig un avanç. Aquesta va ser l’última dona decapitada a Islàndia, allà pel fred mes de gener de 1830. Hannah Kent ens apropa a la vida, i un poc a la mort, d’aquesta dona excepcional mitjançant una recerca exhaustiva i acurada, sense perdre un estil que se li ha qualificat de gòtic.

El ben cert és que és una novel·la que dóna gust llegir ja només per eixe to glacial i pudent, molt ben aconseguit per les metàfores i els símils trets de la natura i l’entorn congelat i rural. A més, es nota que l’autora s’ha aplicat a l’hora de parlar-nos del ritme de vida d’aquesta colònia danesa de principis del segle XIX, les tasques agrícoles o les feines domèstiques. La rutina diària, en definitiva. A més, també traspua un gran respecte a la figura d’Agnes, donant-nos altre punt de vista, merescut, del que suposava per a aquells moments ser una dona lliure dins del que cabia, intel·ligent i molt feinera. Una dona que es mereixia altra cosa. L’únic aspecte negatiu que li he pogut trobar, és que m’haguera agradat que desenvolupara millor la personalitat i les experiències d’alguns personatges, com Magrét, abans de conéixer l’Agnes, perquè crec que haguera completat l’obra; encara que reconec que no calia si algú m’haguera recordat que al cap i a la fi el que es pretén és parlar-nos de la preparació a la mort d’Agnes, i no de la família que la va acollir els seus últims mesos de vida.

Una lectura que tenia aparcada de feia un temps però que m’ha alegrat molt completar, perquè malgrat la duresa, he gaudit molt del seu lirisme i he aprés moltíssim d’una cultura i d’un lloc que m’eren del tot aliens. I de pas, m’he refrescat un poc amb els seus vents del nord, que també m’ha vingut bé!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Caitlin Moran – Cómo ser mujer

El post d’avui és d’un llibre que dóna molt de si. De fet, ha sigut qualificat de polèmic. Realment pense que no és per a tant, però l’autora s’ha sabut beneficiar d’eixa etiqueta per a difondre’l més, si cap: i és que potser ací no és tan coneguda, però a Gran Bretanya, d’on és Caitlin Moran, és tota una celebritat, famosa pel seu activisme pro feminista a les xarxes socials i per aparéixer als mitjans de comunicació escrits i visuals més prestigiosos. En qualsevol dels casos, jo en aquest post no vaig a discutir sobre les seues idees del feminisme, que avance que són seues i que crec que no representen cap corrent (tampoc crec que moltes feministes més clàssiques estigueren d’acord amb la Moran), sinó que parlaré del llibre en si.

La publicitat resa que és un llibre de risa assegurada. No m’agraden aquestes etiquetes, i més quan parlem de l’humor, que és una cosa molt subjectiva. Personalment he trobat el llibre molt distés, amb un llenguatge del carrer, i només un parell de vegades, i sempre davant de dues experiències personals que es descriuen, he arribat riure. Com acabe de dir, el to és distés, això sí. Tant, que moltes vegades em semblava estar escoltant a la Kelly, un dels personatges més xonis de la sèrie també britànica Misfits. Perquè amb aquest to i aquest llenguatge (mai he vist escrita tantes vegades en tan poques pàgines la paraula “bragues” o “borratxa”, i no és que em moleste, però, era necessari?), torne a la pregunta: amb aquest llenguatge, a quin públic pretens arribar?

Com també he deixat caure ja, el llibre es val d’experiències personals per a introduir els aspectes que a l’autora li semblen interessants per a definir què és una dona i com s’hi fa. El recurs a aquestes experiències és més que recurrent, fins al punt que al final tens la sensació que estàs llegint més sobre la vida de l’autora que sobre les idees que en teoria vol transmetre. (Valga un xicotet parèntesi: no crec que la sèrie que ella i la seua germana Caz van escriure i que es va arribar a emetre a la televisió britànica, Raised by wolves, nasquera del no-res. Segur que aquest llibre va tenir alguna cosa a veure). 

Per no parlar de l’opinió i la subjectivitat a l’hora de tractar alguns aspectes que calen major reflexió i documentació, com per exemple el paper de la dona al llarg de la història o l’impacte de la música -sobretot quan parla de Lady Gaga - o la pornografia per internet entre la població jove. Per molt de sentit comú que vulgues gastar, parlar (o escriure) no ha de ser gratuit, i més quan es tracten certs temes que sí que es poden contrastar. (i un altre parèntesi: música, pornografia, xarxes socials i internet… quin paper juga la literatura i el cinema/sèries en tot açò? La Moran s’oblida de parlar-ne, amb el súper poderós Grey que té en peu de guerra a les feministes de mig món! Per posar un exemple!)

És per aquests motius que, si em preguntaren, recomanaria la seua lectura a una persona jove, i que no li haja trobat encara el gust per la lectura. I tenim en compte que hi ha un altre de l’autora sobre, si no m’he informat malament, el món de l’adolescència. I això que en aquest ja tracta temes com la primera regla, les primeres (i tòxiques) relacions sentimentals, o l’emergència del primer pèl corporal a la pubertat, i com va tractar amb tot en conjunt. No sé de què més parlarà a aquesta mena de segona part.

Però tornant al llibre que ens ocupa, la feina de l’autora li ha permés contactar amb personatges molt coneguts de la música i la televisió. En menciona uns quants al seu llibre, de vegades admirant-los, altres mostrant una clara animadversió cap a ells. Entre tots, crida l’atenció la menció quasi de fan exaltada que fa cap als mèrits de Lady Gaga (reconec que no m’agrada la seua música però després de Caitlin Moran i American Horror Story: Hotel i Roanoke la veig amb altres ulls), i quasi les Spice Girls i Amy Winehouse; mentre que per altre costat em fascina l’oblit, no sé si intencionat, d’una grandíssima cantant britànica coneguda per dir i fer el que vol des dels seus inicis, i que a més es pot permetre el luxe, posat en pràctica, de deixar a banda la seua carrera durant un temps per dedicar-li temps a la seua família. I que per si això fóra poc, fa uns anys va ser notícia perquè va eixir al carrer amb el seu fill vestit de princesa Disney. Per què Caitlin Moran no parla d’Adele? És possible que la pressa en escriure i publicar el llibre (cinc mesos! Uau!) li hagen fet una mala passada a l’autora.

Per a anar acabant, un altre tema per a mi molt fluix ha sigut el nul tractament dels dos temes que tradicionalment defineixen una dona: la maternitat i la gestió domèstica. L’autora ni els menciona, o només de moltíssima passada i de manera tangencial. M’haguera vingut de gust que els dedicara un capítol, igual o més que a la roba interior que gasta cadascuna, perquè són dos aspectes que cauen sobre els muscles com una pesada càrrega femenina, quasi de manera preceptiva, des de fa segles. Podria haver entrat en ells per a carregar-se la tradició, per a donar arguments, per a parlar de com som les dones en aquestes dues aigües en què ens moguem o fan que ens moguem, amb major o menor èxit! 

És cert que Moran nomena moltes vegades que un cop es va independitzar de la seua numerosa família (un pas que tampoc descriu) es veia sense llum a casa perquè li l’havien tallada per impagaments, i també diu que la seua casa era un desastre. I també parla, sobretot al principi, de sa mare, i com feia quan tenia un nadó menut entre els braços, cosa que pel que sembla era prou comú a sa casa (va tindre 8 fills, un cada dos anys). O es que aquestos dos capítols els podria haver escrit la santa de sa mare? Com s’organitzava la família, i més si sabem que eren més germanes que germans? Quin paper tenia el pare en tot allò? I atenció, quan dic maternitat, no dic embaràs o moment del part, hores en què s’esplaia, i amb motiu. Què va passar després, quan la xiqueta va començar a créixer? En què li va canviar l’experiència? Es va veure qüestionada a si mateixa?

I dic tot açò, no perquè siga una tiquismiquis: és perquè pense que hi ha un objectiu clar de no tocar alguns aspectes de la seua vida privada. Està en el seu dret. Però en aquest sentit hi ha una descompensació entre experiències que viu i que narra fil per randa, fins al punt de poder deixar-se ella mateixa en mal lloc, i el que podria ser interessant i omet. Em sembla també injust, ja que en un capítol parla llargament d’una dona famosíssima al Regne Unit i que ací no coneguem, una dona amb la qual va passar una setmana per escriure un article, i conta aspectes molt durs de la seua personalitat i intimitat familiar. Això no es val.

Com he dit al principi, aquest post donaria molt de si. Crec que més que cap altre que haja escrit! Com a conclusió, vos podria dir que és un llibre que no m’ha desagradat del tot llegir malgrat les deficiències, però que si m’he de quedar amb alguna cosa seria: la paraula “bragues”, i pensar que aquesta dona té un cert problema de drogadicció i d’alcoholisme. Serà el motiu que ho explica tot?

Fins la propera lectura!

Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?

Isabel-Clara Simó – El gust amarg de la cervesa

Tenia ganes de tornar a la Isabel-Clara Simó d’El caníbal. Pensava, pobra de mi, que anava a trobar tres quartes parts del mateix. Eixa obra delicada, irònica, exacta… i tan similar i tan llunyana al mateix temps que la novel·la protagonista del post de hui.

Ja podem ben dir que l’autora és de les més camaleòniques que trobem al panorama literari valencià: igual t’escriu una adolescent Raquel, com s’atreveix amb un thriller “gastronòmic” o fa una recopilació de relats i d’estils a El gust amarg de la cervesa. En aquesta, els protagonistes són quatre, veïns d’un mateix carrer de la ciutat de Barcelona, que pivoten entorn un eix en comú, el primer dels personatges, Ramon, el rellotger tetraplègic i voyeur, culte però voyeur, quasi professional. A partir d’ell coneguem la seua particular visió de Laia, Vicenta i Jordi, i descobrim poc després la crua realitat de les seues vides i les relacions que es teixeixen entre si. 

Com ja hem dit, la novel·la és un vertader art en adaptar-se als personatges i al seu estil de contar i escriure la realitat que supura en el seu dia a dia: des del més erudit de Ramon, passant a un altre més poètic i fantasiós de Laia, o el registre directe i colpidor de Vicenta, fins el més barroer de Jordi. Al remat, és una obra complexa, gens monòtona i plena de referències a la música, la literatura i l’art. Vaig començar fent un llistat però quasi no tenia fi… Deixe al futur lector l’àrdua tasca però també curiosa d’anar identificant obres a mesura que va passant pàgines.

En un principi, quan vaig començar, tenia por que la novel·la es convertira en una mena de remake de les pel·lícules de voyeurs més conegudes, alguna amb l’ingredient de la minusvalia, com la de Christopher Reeve Rear window o l’anterior de Hitchcock, o fins i tot la recent La finestra di fronte, de Ferzan Özpetek. Però no. Perquè quan ja t’has habituat al lleig costum de Ramon, de sobte botem a la següent protagonista per veure la seua versió de la història, i així fins arribar al quart dels veïns. 

Tot i valorant el mèrit de l’autora, la seua tasca de documentació i l’immens vocabulari emprat, he de reconéixer que se m’ha fet un poc bola. Per a mi les històries de Ramon i Laia no han acabat de funcionar… Massa farcides i pomposes, més lentes. En canvi, la de Vicenta m’ha semblat vibrant i sublim, amb un retall de la dura vida de les dones del segle passat, mentre que la de Jordi l’he digerida de pressa pel seu vocabulari assequible. Per a mi ha estat, per tant, una novel·la desigual, i de la què sent que m’ha valgut la pena per una quarta part d’ella. De tota manera, no pense desistir amb aquesta autora!

Ens llegim en el següent post!

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.

Ferran Torrent – Penja els guants, Butxana

Al tuit on enunciava l’inici de la seua lectura vaig dir “edició velleta i pegada”. I és que l’estat del meu volum, junt el color de la coberta, no podia ser més premonitori, encara que continue sense entendre per què l’avió (aquestos de Quaderns Crema sempre sorprenen). Penja els guants, Butxana és una novel·la negra de veritat, que no té prejudicis en clavar-nos en els baixos fons de la societat, així com tampoc en els de les persones de tota classe i condició.

Amb un estil fresc, i una història construïda bàsicament mitjançant els delirants diàlegs entre tot el corol·lari de personatges (els dos principals, més uns secundaris de luxe), desgranem les ombres de les adjudicacions de les obres públiques a la València de principis dels 80 (quan l’actual llit del Túria no era conforme és ara), tot mesclat amb humor negre, sang, negocis il·lícits i els ambients dels locals del moment de més dubtosa reputació. Molt tarantinià tot, ben pensat. És inevitable a més, a les acaballes de 2015, llegir aquesta novel·la amb un toc de nostàlgia: el que podies comprar amb les pessetes, els personatges de l’època (les memòries de Marujita Díaz, la infanta Cristina se’ns casa!), els carrers del centre de la ciutat que estaven jalonats per bars i comerços dels de tota-la-vida i no per franquícies que deshumanitzen els nostres centres històrics. No obstant això, la novel·la ha envellit bé, i els temes que conta continuen sense ser-nos aliens, per desgràcia.

El final, totalment obert, convida a pensar, no ja amb una segona part de la trama (liderada per Sara, la femme fatale de torn, i seguida pel Nevera, Penjoll, Trilita o el periodista Hèctor Barrera), sinó en que almenys el personatge d’Antoni Butxana protagonitze alguna altra incursió en els assumptes més delicats de la metròpolis valentina, cosa que efectivament ha passat de manera periòdica des dels anys 80 fins fa relativament poc. Era impensable que un personatge com Butxana penjara els guants tan prompte. Com haurà envellit l’antic Copes Barrera? (la boxa, sempre present!) Seguiran tenint-li tanta mania els comissaris Tordera i García al detectiu privat? Potser en una propera entrega ho esbrine. Aquesta m’ha deixat amb ganes de més.

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.

Jaume Cabré – Jo confesso

Posar-se un diumenge, a aquestes hores del matí quan molta gent dorm, a parlar d’una obra així d’inabastable, em sembla un exercici com a mínim agosarat. Però allà que vaig. Perquè ho he de fer, no? És realment complicat. Qui ja l’haja llegida, em comprendrà. Per a qui no, he d’intentar que li entre curiositat per a averiguar-ho, sense rebentar-li res. És com si jo vulguera oferir-vos la magrana que és Jo confesso donant-vos un gra o dos del seu interior, i al darrere, anara tot el fruit sense poder evitar-ho. 

Jo confesso és, en principi, una carta d’amor. No obstant, qual nina russa, açò té matissos i una vegada n’obris una, veus la de baix, que és l’arbre genealògic dels posseïdors d’un violí (estaria correcte dir maleït?). Encara una tercera més: eixe violí, un objecte en teoria inanimat, ens mostra sense pudor i acompanyant-nos qual cant de sirena homèrica (com em va agradar aquest qualificatiu), una part de la història europea des d’un poc abans de la Inquisició. Els relats es van mesclant i interconnectant a l’estil Cabré (xicotets detalls que només si has estat atent a un color o a un número podràs tornar a veure més avant) amb un nexe en comú, que és Adrià Ardèvol, el personatge principal, que fa un temps va voler fer un assaig sobre els origes del mal, si voleu, la quarta nina. 

El millor de tot, l’estil. Perquè no pots parpellejar ni un segon. No hi ha treva. A la mateixa línia pots estar a l’interior d’una cel·la d’un monestir del segle XV, i a la paraula següent, no saps ben bé com, t’has teletransportat a un despatx d’Auschwitz. La constel·lació de personatges que ens acompanya és complexa, com el trascurs dels esdeveniments en si. Gràcies que al final hi ha unes quantes pàgines que et descriuen qui és qui, encara que en el meu cas ho vaig descobrir amb la trama ben avançada. Mea culpa. 

L’extensió, ratllant les mil pàgines, pot tombar d’esquenes a qualsevol. Però no vos enganyeu, perquè quan l’acabeu no tindreu la sensació d’haver estat llegint un tostó: és una novel·la de novel·les, i si no, de xicotets relats amb un eix en comú. Aquest eix vos perseguirà fins més enllà de l’Adrià, i de vegades vos deixarà destrossats. No culpeu Cabré: culpeu la humanitat, que és capaç de crear el pitjor i el millor. I al llibre tindreu una bona mostra de tot: música (molta), literatura (una altra tanta), filosofia i pensament europeu (l’obsessió d’Adrià), estètica, art, bellesa, amor i amistat, amb l’eterna lluita contra la mentida i la covardia, la mort i l’oblit, l’odi, la traïció i el materialisme. Passeu i mireu.

Rafael Ventura Melià – Àmbit perdurable

La memòria, aquella ferramenta que tenim part dels éssers vius per a reviure experiències, sentits i sentiments. Aquella a la que recorrem de tant en tant per a posar els peus en terra i saber qui som i d’on venim. La mateixa que lloa aquest autor de Riola (la Ribera Baixa), en la novel·la que comentem hui, i que va ser premi Octubre allà per l’any 1981, quan l’autor tenia 34 anys.

A través d’una sèrie de cartes, cadascuna endreçada a un destinatari diferent, descobrim part de la infància i la innocència d’un xiquet dels anys 50, amb un to marcadament poètic i nostàlgic, el que li lleva frescor però aumenta en lirisme. Els escenaris de les aventures són variats i menys Terol-Teruel, amb el nom distorsionat: no he trobat del tot encertat aquest recurs d’alterar-lo. Per a mi més bé els restava el mèrit, el protagonisme i la tendresa de l’imaginari infantil, que amb els anys guanya en màgia, com diuen els Manel en Boomerang (“que la infantesa serà divertida, màgica, lliure”).

Els primers amors, el primer viatge sol, les primeres amistats, la primera experiència lectora, els primers contactes amb el món dels adults en definitiva, són objecte d’aquestes cartes, que es tornen especialment crues i commovedores al final, quan l’autor visita per última vegada la casa familiar, tancada de fa molt de temps i víctima de la pols, i rememora la seua experiència amb la mort.

Inevitable ha sigut recordar a un altre autor de la Ribera Baixa, Manel Joan i Arinyó i Les nits perfumades. Malgrat que el llenguatge i l’ambient que es relata és molt diferent a les dues novel·les, l’entorn és molt paregut (Cullera i els voltants), per no dir quasi els anys, que per a ser estrictes només els separen 8 anys de diferència. També inevitable ha sigut interrogar-se fins a quin punt és un relat autobiogràfic, ja només per curiositat. En definitiva, una obra rica, que m’ha agradat per estar escrita d’una manera més que correcta, encara que el llenguatge de tant en tant ha sigut un inconvenient per a posar-se en la pell d’un xiquet.

Per a acomiadar-me de vosaltres en un temps (augure que la propera novel·la em tindrà prou entretinguda) vos deixe aquest In my life, dels Beatles, que li pega molt a l’entrada de hui.

Mercè Rodoreda – La plaça del Diamant

A COU aquesta era una de les tantes lectures obligades. Pel que he vist per la xarxa, continua sent-ho. El vaig detestar, i els xavals d’ara de 17 anys també ho fan. No m’agradava gens Mercè Rodoreda (ja havia llegit Aloma un any o dos abans) i amb aquesta novel·la no vaig fer més que reafirmar-me. No suportava aquestes dones pusil·lànimes, que no lluiten per canviar la realitat, que no es rebel·len contra el que els vol vindre imposat. Per aquesta raó és per la què dic sempre que llegir no deuria de ser obligatori, i més ara. L’efecte és completament el contrari. Les obres no s’entenen, i més una com aquesta, on has de tindre un mínim de vagatge literari per comprendre la seua magnitud. Estic segura que els professors de llengua i literatura poden trobar altres maneres per picar la curiositat dels joves amb altres lectures, i fer que més avant se’n recorden de les que realment s’han de llegir a la vida.

Estic convençuda de que La plaça del Diamant és una d’elles. 15 anys després ho he comprés. Crec que més enllà de l’argument, que pot ser simple o complicat segons es mire, la màgia de la novel·la està en el llenguatge, i als 17 anys, quan t’obliguen, no tens la paciència per a apreciar aquest detall: Mercè Rodoreda escriu com si fóra poesia contada. Per si açò fóra poc, el text està plagat de dobles lectures, el que s’ha definit com simbolisme: els colors, les plantes, les enfermetats internes (tant de coses com de persones), l’aigua, i com no, els ocells, dels quals Colometa serà el seu alter ego durant un temps concret de la seua vida. L’argument, com ja he dit, pot ser senzill: jo el limitaria a la lluita interna que s’esgrimeix entre Natàlia i Colometa; no obstant, eixa lluita té unes implicacions més enllà, que vistes de més a prop ens fan reflexionar sobre la recerca de la identitat personal i la llibertat individual. Les circumstàncies (òrfena de mare i pare tornat a casar, una sogra insofrible, una guerra devastadora, un home controlador, i no seguisc per no contar molt més) fan que eixa dona que comença sent una xiqueta evolucione i acabe convertint-se sempre dins de les seues possibilitats en una (anti-)heroïna, amb els somnis fets realitats, però en la pell de la seua pròpia filla, la pròxima generació. El que és una xicoteta victòria, quotidiana però no per això menys important. A més, per a jutjar-la amb coneixement de causa, hem de tindre en compte el moment en el qual va ser escrita: als anys 60, i amb l’autora a l’exili, es rememora una Barcelona perduda i arrasada, amb una societat en crisi, però que és capaç de refer-se. L’esperança sempre queda. Per a eixos anys, aquesta obra intimista seria quelcom diferent, dintre de l’estil d’Incerta glòria, que es va començar a publicar uns anys abans.

Per cert, s’heu plantejat alguna vegada el poder que té la literatura en descriure passatges especialment terribles, com una guerra interna, i transformar-los en poesia? Serà que la bellesa va agafada de la mà del terror? Tenim exemples variats, deixant de costat el cinema: Quan anàvem a l’estraperlo, Camí de sirga, La colmena, Los girasoles ciegos, El lector de Julio Verne, Los aires difíciles, La voz dormida, Memòria d’uns ulls pintats o Incerta glòria. Per a ser justos, a La plaça del Diamant només determinats passatges trascorren en aquest moment històric, i realment la guerra és una circumstància que fa evolucionar a la protagonista.

És una lectura fàcil dins del lirisme (m’encanten els passatges que descriu la pluja, com la que veig jo ara mateix als meus fils d’estendre un dia de Sant Josep; o la descripció del mercat, amb els seus colors i aromes, que és el que més recordava de la meua primera lectura), amb capítols curts i un llenguatge assequible, molt casolà, malgrat haver pocs diàlegs. Crec que hui és el dia que m’he reconciliat a mitges amb la Rodoreda. Encara no tinc ganes de reprendre-ho amb Aloma. Algun dia. 

PD: Hi ha una sèrie de quatre capítols publicats al web de RTVE a la carta, protagonitzada per una molt jove Sílvia Munt. Pel que porte vist fins ara, només el primer i part del segon, s'aproxima prou a la novel·la, però com sol passar en aquestos casos, li falta l'esperit. Així i tot, és recomanable per als qui heu llegit el llibre. 

Joan Sales – Incerta glòria

Dóna cert vertigen escriure un post sobre aquest llibre, perquè sé que diga el que diga sonarà a poc. La vaig descobrir per un tuit de Joan Francesc Mira del 12 de Febrer, en què deia que era una de les millors novel·les en llengua catalana mai escrita. I allà que vaig anar. La primera sorpresa va ser l’any de la seua primera publicació el 1956,(les reedicions es van prolongar en el temps), relativament prompte si tenim en ment que els fets que relata són els immediatament finals de la Segona República i el primer de la Guerra Civil. 

A partir d’ací, en obrir el llibre, la resta de sorpreses començaren a fluir: el llibre està estructurat en dues parts, amb dos estils diferents, dos escenaris diversos, i amb la veu pròpia de dos dels tres protagonistes principals. La primera, una mena de dietari, està narrada en primera persona per Lluís Brocà, en directe des del front aragonés, dintre del bàndol republicà; la segona, són les cartes de Trini Milmany des de Barcelona, dirigides al tercer, Juli Soleràs, el qual només coneguem per boca dels seus amics, que a més a més, són parella i tenen un fill en comú.

La història és fascinant i complexa. A través dels pensaments primer de Lluís, i després de Trini, ens fem a la idea del que degué de ser aquella època tan ideològicament activa, variada i convulsa: anarquistes, marxistes, republicans, federals, freudians, feixistes o carlins, per esmentar-ne només alguns, formaven part del mapa polític i per què no, social, però que malgrat el que podria semblar a primera vista, els límits d’on acabaven uns i on començaven els altres estaven més bé difusos. De fet, he llegit en algun lloc (no recorde on) que Joan Sales no salva a ningú. No es posiciona. El que ha sigut brillant és llegir les barbaritats comeses en ambdós bàndols, contades, això sí, d’una manera subtil i fina, però cruel sempre. 

Els personatges són rics i plens de matisos. Les contradiccions els fa grans, universals. No podem evitar sentir pena, comprendre’ls, posar-nos a la seua pell. Les reflexions sobre la vida i de la moral que es trauen de cadascun van més enllà d’una guerra acarnissada i estúpida. El debat entre allò immutable i allò pereceder en nosaltres (exemplificat en la natura de què Lluís és testimoni en els seus moments de soledat a l’interior d’Aragó), la necessitat de creure en alguna cosa per a ser feliços (Trini li diu religió, ella que era anarquista i de família d’anarquistes, mentre rememora un dia fa molts anys que es va haver de posar a l’aixopluc sota la gavardina de son pare quan els va sorprendre la pluja); la contraposició entre allò macabre i allò obscè, la tònica de Juli Soleràs, aquell Lord Henry Wotton a la catalana, sempre provocador i irònic. 

Per no parlar de la descripció en un llenguatge acuradíssim i preciós, que igual ens descriu una tormenta sobre la Rambla que un paisatge llunar muntanyenc, perdut i quasi desconegut; que ens deixa amb els ulls com a plats quan se’ns descriu una escena del més sinistra a l’interior d’un monestir abandonat i devastat, o el moment crític de la crema d’una biblioteca universitària; que ens posa en tensió mentre tres valents escalen una teulada empinada per hissar una bandera nova en contra de totes les regles (la Guàrdia Civil, testimoni que no dispara); ens fa riure amb les veus dels personatges de l’Espanya profunda; o ens commou mentre acompanyem la Trini, que arrossega un pesat sac de creïlles cap a casa, o assistim a l’assassinat d’un alferes fascista fruit d’una emboscada, a mans de Lluís. Tot açò acompanyat d’una constel·lació de personatges secundaris de luxe, igual de rics, igual de complexes, igual de contradictoris que els protagonistes. 

Sé que hi ha segona part, anomenada El vent de la nit. El que desconec és si he aconseguit plasmar en unes poques línies les bones estones que m’ha fet passar aquesta imprescindible novel·la, i l’entusiasme que m’ha provocat. Perdoneu si no he estat a l’altura.

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa – El Gattopardo

Parlar sobre El Gattopardo dóna vertigen. No sé què més puc aportar jo a tot l’elenc d’opinions, crítiques, ressenyes, descripcions, que s’hagen fet d’aquest clàssic de la literatura. Dir que es tracta d’una obra complexa, densa, però al mateix temps fàcil d’entendre per la claredat del llenguatge seria dir poc: els temes que es tracten, el rerefons històric, el caràcter ben definit dels personatges… no són propis d’un moment i de Sicília, sinó de tota la societat, canviant per definició. 

Sembla, per l’estil, que El Gattopardo va ser escrit a la segona meitat del s.XIX, que és quan es desenvolupa la trama, però no: realment fou als anys 50 del segle passat. És com Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Són autors que enganyen: si t’abstens de fer una recerca sobre ells, penses que és una obra fruit del moment en el què té lloc l’acció. Així i tot, en aquest cas, Tomasi di Lampedusa no pot evitar deixar entreveure el seu desencant amb la Sicília que vindrà després de la unificació italiana, i en la figura de don Fabrizio Salina (figura basada en el seu propi besavi), la frustració i el final d’una classe social i d’un ordre que es veu forçat a mutar i a integrar-se en tot allò que sempre ha detestat, si és que vol seguir existint. L’obra segueix la tònica marcada per Tancredi, el benvolgut nebot de don Fabrizio, a les primeres pàgines: per a que tot continue com està, es precís que canvie tot. D’aquesta manera, Tancredi se’ns és dibuixat com un personatge astut i interessat, un visionari que és capaç d’obrir-li els ulls al seu vell tio i obligar-lo a tindre una actitud resilient. L’èxit, o el fracàs, de l’operació es podrà mesurar des de diferents punts de vista (econòmics, morals, socials).

Altre encert de la novel·la són les metàfores de la decadència que es van presentant al llarg del relat, i que sempre envolten la família del príncep de Salina: la pols, l’oblit, fins i tot les caguerades de mosca o de ratolí per un palau que ni tansols es viu sencer, la fusta podrida, els armaris plens de teles groguenques que han viscut millors moments… Tot contribueix a crear una fotografia completa de l’ocàs que viu aristocràcia siciliana del moment, tema principal d’El Gattopardo. I com no, molt interessant llegir entre línies la gènesi del que serà coneguda la Sicília de finals del s.XIX i principis del s.XX: la màfia. Almenys així interprete alguns passatges que fan referència als inicis de don Calogero Sedàra, nou ric, alcalde de Donnafugata, poble on tenen la residència d’estiu els Salina.

No puc acabar d’escriure aquest post sense fer una breu referència de l’adaptació de la novel·la a pel·lícula: a mans de Luchino Visconti, don Fabrizio i tot el seu entorn prenen vida d’una manera més que ben aconseguida, tenint en compte en primer lloc, la complexitat de la novel·la, agafant-hi frases i escenes al peu de la lletra, i com no, el moment i els recursos de quan va ser filmada, a finals dels anys 60. Molt recomanable i complement perfecte per a la lectura d’aquesta bestialitat de llibre. Comencem bé l’any lector.

Almudena Grandes – El lector de Julio Verne

Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat. 

El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?

Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.