Víctor Labrado – No mataràs

Així de contundent, ni més ni menys amb el cinqué pecat capital, ens apropem a l’últim de Víctor Labrado. Li tenia moltes ganes després de Quan anàvem a l’estraperlo, una novel·la ingènua i tendra, a l’igual que dura i múrria, com només poden ser-ho les contades per veus infantils. 

Però la protagonista del post d’avui no en té ni un bri, d’això. És crua, macabra, sinistra, amb un punt de surrealisme. Narra una d’aquelles històries que fan que confirmes que si tinguérem una indústria cinematogràfica forta, ja hauria sigut explotada i coneguda per tota cuca vivent. Del marc on transcorre l’acció, pensem que ho sabem pràcticament tot (però no): la guerra civil i la primerenca repressió franquista a una zona molt concreta de la nostra geografia. I l’heroi (o els herois), els maquis valencians, i la seua família i amics. Què haguera sigut d’ells sense eixe recolzament? Especialment parla de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home carismàtic, conegut a la comarca i més enllà per ser un dels millors jugadors de pilota del moment. Perquè, sí, encara que molta jovenalla no ho crega, hi va haver un moment en què els jugadors de pilota eren quasi déus.

El llibre està ple d’històries reals o de teories del que podria haver passat, no només protagonitzades per Carinyo, sinó també per altres. D’ambdós costats. Realment violentes, soprenents, que glacen la sang. Un altre dels punts forts de No mataràs, per tant, és la varietat de veus, cosa que enllaça amb la multitud de versions que comentava unes línies més amunt, sense dubte fomentat per la manera que ha tingut l’autor d’aconseguir la informació, que és l’entrevista personal. Per això en el text es mesclen tants elements orals, estructures que en altres llibres veuríem introduïdes per un salt de línia i un guionet, amb paraules col·loquials en cursiva. Labrado ens transporta a altra època, on les xarxes de qualsevol tipus podien significar la diferència entre la vida i la mort, on no estava gens clar si eres d’aquestos o d’aquells, ja que eren les circumstàncies les que s’encarregaven d’enquadrar-te. De fet, el mateix Carinyo és víctima d’aquesta manca de definició política al principi de la seua singladura.

Per últim, no voldria anar-me’n sense una última consideració. Malgrat que ni al resum del volum, ni jo mateixa, hem utilitzat el mot novel·la per a referir-nos a ella, sí que va rebre el Premi Enric Valor del gènere. Però avís per a navegants! No ho és en absolut! El format és més bé un recull de relats individuals, de testimonis que tingueren relació directa o no amb els fets i amb Pepe el Carinyo, o fins i tot històries que corregueren en paral·lel a la d’ell. Si voleu fer-se a la idea, està quasi més a prop de l’anomenada microhistòria, amb obres capdals com El queso y los gusanos (Carlo Ginzburg), El retorn de Martin Guèrra (Natalie Zemon Davies) o la divertidíssima Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo (Carlo M. Cipolla). Totes tres igual de recomanades, per cert. Tornant a l’últim de Labrado, el llibre m’ha agradat, però potser m’esperava més perquè el primer que em vaig llegir d’ell em va entusiasmar. Així i tot, és una obra rica en geografia i en història oral, que d’altra manera haguera estat condemnada a l’oblit, el que fa que el volum tinga un valor afegit, quasi preciós.

Hui acabe el post un poc inquieta. Encara no he triat la propera lectura! Me’n vaig a donar-li una ullada a la meua biblioteca. Fins prompte!

Raquel Ricart – El temps de cada cosa

Aquell que oblida el passat, està condemnat a repetir-lo. En aquesta història d’històries, més que oblidar, seria més acurat parlar d’ingnorar. Raquel Ricart, amb El temps de cada cosa, ens presenta una sèrie d’arguments aparentment independents entre si, però entrellaçats amb algun detall, alguna persona en comú, que els mateixos protagonistes intenten descobrir en algun moment de les seues vides. Perquè sempre hi ha un temps per a tot, tal i com resen els versos situats estratègicament a l’inici del llibre, i que de tant en tant, alguna veu es dedica a recitar.

D’aquesta manera, i anant al moll de l’os, la novel·la està farcida per una part de persones, sobretot homes, que fugen de les seues responsabilitats familiars; per l’altra, com hem avançat més amunt, també ens trobem amb situacions que es repeteixen al llarg del temps i de l’espai. Així, resulta interessant detectar els enllaços invisibles entre aquestes persones que estan unides pel destí, encara que no en siguen conscients. El cel blau, les taronges, el cromo, els diners del calcetí, l’engronsadora, el raig de sang a l’aixeta, els dits dels peus o el cigronet són una constant al llarg de les 316 pàgines. 

Coneixem a l’altra banda del continent a Mary, Selma, Martin o Toni; a València, Carme, Carmeta i Guillem; a un poble indeterminat de l’horta de València (Bétera?) Maria, Colau, Narcís, Elvira, Roser, Marta, Isabel, Miliet, per nomenar-ne només alguns. I el fil conductor, el que està present en tots eixos escenaris, serà Tomàs Bel, l’excusa però també l’excepció en eixe món d’homes que corren esperitats, i que lluita fins el deliri per recuperar la seua família.

Personalment, he de dir que el més temptador de la novel·la ha sigut desentranyar tota eixa teranyina de noms i relacions familiars o amistoses d’entre la constel·lació de personatges. Però una vegada em va resultar clar qui era qui, els arguments, i fins i tot la veu d’alguns dels personatges, els vaig trobar reiteratius i en algun cas superflus, amb informacions massa tancades i amb poc de marge per a la interpretació. La poesia del relat, que amaga algunes línies amb aspectes essencials de la vida, es difumina a l’espera del final, que ja comencem a intuir al tercer quart del llibre, fins a acabar quedant-nos amb la sensació de que tot s’ha transformat en un drama a la valenciana. 

De tota manera, no deixa de ser una novel·la bonica, de sentiments i plena de situacions quotidianes, fins a cert punt emotives, amb secrets i silencis familiars, i que malgrat tot, ens deixa amb un bon sabor de boca. Els valencians som un poc així. Àcids, dolços… com el nostre fruit tòtem.

M’acomiade fins la propera lectura!

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

Ferran Torrent – Penja els guants, Butxana

Al tuit on enunciava l’inici de la seua lectura vaig dir “edició velleta i pegada”. I és que l’estat del meu volum, junt el color de la coberta, no podia ser més premonitori, encara que continue sense entendre per què l’avió (aquestos de Quaderns Crema sempre sorprenen). Penja els guants, Butxana és una novel·la negra de veritat, que no té prejudicis en clavar-nos en els baixos fons de la societat, així com tampoc en els de les persones de tota classe i condició.

Amb un estil fresc, i una història construïda bàsicament mitjançant els delirants diàlegs entre tot el corol·lari de personatges (els dos principals, més uns secundaris de luxe), desgranem les ombres de les adjudicacions de les obres públiques a la València de principis dels 80 (quan l’actual llit del Túria no era conforme és ara), tot mesclat amb humor negre, sang, negocis il·lícits i els ambients dels locals del moment de més dubtosa reputació. Molt tarantinià tot, ben pensat. És inevitable a més, a les acaballes de 2015, llegir aquesta novel·la amb un toc de nostàlgia: el que podies comprar amb les pessetes, els personatges de l’època (les memòries de Marujita Díaz, la infanta Cristina se’ns casa!), els carrers del centre de la ciutat que estaven jalonats per bars i comerços dels de tota-la-vida i no per franquícies que deshumanitzen els nostres centres històrics. No obstant això, la novel·la ha envellit bé, i els temes que conta continuen sense ser-nos aliens, per desgràcia.

El final, totalment obert, convida a pensar, no ja amb una segona part de la trama (liderada per Sara, la femme fatale de torn, i seguida pel Nevera, Penjoll, Trilita o el periodista Hèctor Barrera), sinó en que almenys el personatge d’Antoni Butxana protagonitze alguna altra incursió en els assumptes més delicats de la metròpolis valentina, cosa que efectivament ha passat de manera periòdica des dels anys 80 fins fa relativament poc. Era impensable que un personatge com Butxana penjara els guants tan prompte. Com haurà envellit l’antic Copes Barrera? (la boxa, sempre present!) Seguiran tenint-li tanta mania els comissaris Tordera i García al detectiu privat? Potser en una propera entrega ho esbrine. Aquesta m’ha deixat amb ganes de més.

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.

Xavi Sarrià – Totes les cançons parlen de tu

Tenia moltes ganes de pegar-li mos a una de les novetats valencianes del moment. Novetat per partida doble: perquè amb aquest volum s’enceta una de les editorials més prometedores del moment, i amb un nom més que suggerent, Sembra Llibres. En segon lloc, perquè el cantant d’una de les bandes de major èxit del panorama valencià, Obrint Pas, s’estrena com a novel·lista, que no com a escriptor.

M’agrada Xavi Sarrià i el seu grup, i els escolte amb freqüència. Per això ha estat bé trobar-se amb alguns guinys al lector en forma de versos de la seua música. No els vaig a citar per a no estropejar la recerca del futur lector. En sintonia, la coberta del volum no pot ser més encertada, ja que als 90 tots teníem cassettes i tots els avançàvem amb un boli. Mal assumpte era quan se n’eixia la cinta de dins i es feia algun nus, i de nusos hi ha uns quants en aquesta història. 

En definitiva, el llibre de Sarrià va d’això, de música, encara que no és el tema principal. No sé si a més hi ha quelcom d’autobiogràfic: l’any 92, que és quan es desenvolupa tot, l’autor era adolescent, i no és rar pensar que alguna de les que conta al llibre és vertadera. No parle de fets concrets ni de noms, però sí de l’ambient que es vivia al barri de Benimaclet. El marc històric ja s’encarrega ell de recordar-nos-el al principi dels primers capítols, que tot siga dit, està prou ben enfocat. La mescla de descontent social, inci de la deriva urbanística i crisi econòmica van ser la llavor que va germinar en coses que hem pogut llegir a Totes les cançons parlen de tu. 

Quan tenim 14 o 15 anys la música és un dels nostres referents: a banda de que tots pensem que totes les cançons parlen de nosaltres i de les nostres frustracions, és un dels aspectes més importants per a una vida que està despegant, ja que configura la personalitat, i va lligada als cercles socials que es comencen a freqüentar. Crec que això, el grup d’Ivan ho manifesta a la perfecció: l’anàlisi socio-política va acompanyada d’una banda sonora refrescant i d’un manual per a principiants de l’estètica de les bandes urbanes del moment: skinheads, nazis, hardcoretos, hippies… No obstant, en aquest sentit, he trobat les personalitats massa extremes i definides. A l’igual que he trobat massa fàcil el recurs dels altres fils argumentals, com el de xic s’enamora de xica, el millor amic graciós, el final tràgic i que podem pronosticar. 

De tota manera, crec que és un llibre de lectura obligatòria si volem entendre quin és l’origen del que podem trobar hui en dia als nostres carrers, ja que és una temàtica nova dintre de la nostra literatura; però també lectura necessària com a homenatge a una València contradictòria, una ciutat amb molt de potencial i moltes ganes, però que li costa arrencar. No espereu una gran història, d’estes èpiques que marquen un abans i un després en la vostra vida: espereu una revolta quotidiana i senzilla, de les que comencen al sofà de casa.

Esperança Camps – Col·lecció particular

La curiosa novel·la de la menorquina va caure a les meues mans quasi per casualitat, per una suggerència de la meua biblioteca més propera. No la coneixia, fins i tot dubtava de que fóra una novel·la, no sé si pel format en si del llibret, sense resum (per cert, molt difícil de trobar per internet), de grandària més bé prima i menuda, i el que més em cridava l’atenció: un sol paràgraf que semblava durar 137 pàgines (les de la publicació). Així que d’interés n’havia prou, i d’expectatives, ninguna, només el factor sorpresa i la mínima garantia de que l’autora era Esperança Camps.

I allà que em vaig posar, un poc asustada de perdre’m en els pensaments de Xavier, amb les seues argumentacions pro i contra les estatuetes de Lladró, herència de la seua mare, i que tant abominava. Però no. Una vegada acabada (quasi sense adonar-me’n), la sensació que et queda és de que el format, aquell que et plantejava tantes incerteses, no podia ser el més adient; que el paràgraf en bloc, escrit d’una manera impecable, és l’únic que et permet botar de pensament en pensament, fluint de manera natural. A l’igual que ens anem movent de Dénia a València o Alzira, i en un salt a Ciutadella. En definitiva, no sé com ho ha fet, però el resultat no podia ser més coherent, però atrevit i innovador, immillorable. 

Pel que respecta a l’argument, sabeu que poques coses solc dir. Hui em mulle un pèl: sabeu que Esperança Camps és una periodista molt activa a les xarxes socials, i que per les desafortunades circumstàncies que ens estan fent viure uns quants desaprensius, es troba al centre d’un dels temes que més mal ens estan fent com a valencians, i és la destrucció de la ràdio i la televisió valencianes. Junt Empar Marco, recentment ha publicat Vertigen, una novel·la que parla de tot el procés de desestructuració dels canals d’informació públics. Doncs bé, si tenim en compte el que acabe de dir, no ens vindrà de nou que a Col·lecció particular res sembla el que pareix a priori, i el que amaguen les obres d’art de Xavier Moran, amb la seua vida aparentment perfecta (amb dona, amant, exdona i filla incloses) és la trama política més pudenta i corrossiva que ha colpit la terreta des de la implantació de la democràcia. Cal pronunciar la paraula maleïda, tot siga dit, en alemany? A bon entenedor…

Una novel·la densa, que ens deixa moltes coses amb les que pensar, i més si tenim en compte que hui és dia de ressaca post-electoral, però al mateix temps fresca per la seua estructura, a la que val la pena dedicar-li unes horetes. Només una pega minúscula: la variant balear ha pesat sobretot en algunes formes verbals i paraules concretes (al·lota, moix), el que està molt bé per a apropar-nos a les illes, però si els protagonistes són valencians, resta un xic de credibilitat. Com ja dic, un detall, però que no resta interés a aquesta col·lecció, no sé si particular de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica.

Ferran Garcia-Oliver – La melodia del desig

M’ha costat el meu temps poder desentranyar fins l’última nota de la partitura que Ferran Garcia-Oliver ens ha compost sobre la València medieval. Crec que l’autor de Beniopa ens ha mig enganyat a tots: segons el que es desprén del resum de la contraportada, pensava que l’argument principal anava a ser una història d’amor, i no és així, almenys, no del tot. 

Pense que Genís, l’orguener, i Magdalena, la monja cistercenca, no eren més que l’excusa. La història de la seua passió impossible podria haver sigut, a mans d’altre autor menys expert, un relat més limitat i simple. Però no. Perquè el que no pot evitar el que escriu, és que la seua professió passe desapercebuda, i és que a banda de novel·lista i assagista, Garcia-Oliver és medievalista.

Jo particularment ho agraïsc: fa uns anys, després del boom de la novel·là històrica arran l’èxit de Dan Brown i tots els que vingueren darrere, em vaig prometre a mi mateixa que ja no perdria més temps amb aquest gènere, que tantes alegries m’havia donat amb El nom de la rosa (Umberto Eco), Sinuhé, el egipcio (Mika Waltari) o fins i tot Los últimos días de Pompeya (Edward Buwler Lytton). Però retrobant-me tan gratament amb ell gràcies a aquesta novel·la i abans, amb la de Josep Lozano, he començat a pensar que el problema el tinc realment amb els best-seller etiquetats com a tal. Garcia-Oliver fa novel·la històrica, efectivament, però no és de la que estem acostumats a veure dia a dia a les llibreries: açò és quelcom més, no es nota un relat buit i prefabricat, ans al contrari.

Percibim que el que diu l’autor de la Safor, això que li ha dedicat els seus cinc bons anys per elaborar-la, és totalment cert. I no diré que se’n requereixen tants per llegir-la, ni molt menys, però sí que pense que el pas de les seues pàgines no ha de ser precisament apressurat: cal mirar la fotografia que tenim al davant, d’aquella València de primer quart del s. XV, i ensumar les olors que afloren dels carrers, fins i tot sentir pena per aquell gos amedrentat a pedregades per una colla de malfeiners, o si cal, notar-se la farina als dits d’aquell matí d’amagades al molí, quan desccobrires al mateix propietari gaudint de plaers no massa ben vistos encara a dia d’avui.

Sí, ben mirat la dolça i noble Magdalena i el formós Genís no són més que els acomodadors del teatre que sempre és València. Sense desvetllar massa, he de dir que la descripció que es fa a les últimes 20 o 30 pàgines d’aquell camí cap a la mar, i amb l’encontre del cavaller misteriós (que pense que no és altre que el mateix Ausiàs Marc, allà cadascun), m’han semblat d’un lirisme conmovedor, un homenatge a tots aquells paratges perduts, a aquell món rural que lluita per perviure, a una bellesa que tenim al davant i que moltes vegades cal que ens l’amenacen per comprendre el que tenim davant.

No podia acabar aquest post, que podria ser molt més llarg, sense fer menció a aquesta deformació professional de l’autor i que com ja he dit un poc més amunt, jo preferisc. Parlar amb aquesta naturalitat del justícia de la ciutat, de les càrregues fiscals com el delme, de la figura del notari, m’ha semblat un valor afegit que altres novel·les del gènere no tenen, i que a l’època devia de ser el pa de cada dia. No en va, l’autor coneix les fonts, i les domina a la perfecció, i ha fet que encaixe una a una les peces del puzzle que suposen les diverses figures reals del moment, a l’igual que els llocs (sí, el monestir de Magdalena, conegut com el monestir de la Saïdia o Santa Maria de Gratia Dei va existir). Com no, l’estil impecable, la sensació al llegir cada frase que totes les paraules elegides i emprades eren les més adequades per al context, les úniques que podien ocupar aquell precís lloc a la pàgina. 

No seria jo si no em reservara unes línies per a parlar de l’edició de Bromera, en aquest cas. La coberta m’ha semblat espectacular, amb un dels àngels renaixentistes de la volta de la Catedral de València, músics per a més inri, en concret l’encarregat de fer sonar la cítara. Les pàgines, la grandària de la lletra, i l’acabat de la tinta, es mereixen la més sincera enhorabona, que fa que els diners invertits hagen superat amb escreix el valor del volum. En definitiva, un conjunt immillorable.

Una obra, per tant, acuradíssima, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, apta per als lectors àvids i exigents, amb temps i ganes per a assaborir-la a poc a poc, que és com crec que millor es pot fer. Un plaer per als sentits i per a la imaginació. Si estiguérem en un país normal diria: per a quan la pel·lícula?

Manuel Baixauli – La cinquena planta

Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.

La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!

Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.

Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí. 

L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.

També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?

En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia. 

B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar. 

Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?

Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!