Roberto Saviano – Escapa’t amb mi

Itàlia és un país que em fascina. Crec que sense dubte pot ser un dels llocs del món al què li pesen tant les seues llums com les seues ombres. La seua història, el seu patrimoni arqueològic i històric, el seu art i les seues ciutats, el seu menjar, els seus paisatges o les seues llengües no són més que atractius que es veuen lleugerament entelats pels milers de casos d’espectacles polítics (que deriven de la corrupció), masclisme, contaminació i organitzacions criminals clandestines, que de tant en tant salten a la primera plana de la secció d’internacional. 

Al llegir Saviano, el primer que fas és indignar-te, i després, pensar que bé, tal volta  Itàlia “no està tan lluny”. Demane un Saviano valencià (ja no diré a més alta escala): la nostra societat en necessita un per tindre l’oportunitat de convertir-se en un poble més sa. No sabem des de quina plataforma emitiria perquè no tenim televisió pública, però des d’Internet es poden fer miracles. Com a primer candidat a fer un paper similar, el primer que se m’ocorre és Xavi Castillo, amb els seus còmics Veriueu-ho; així i tot, no ens vindria mal un estil més sossegat, encara que el d’Alcoi fa un paper més que digne. Tornant a Itàlia, és possible que actualment no siga un país net, però després de les seues successives crisis polítiques s’està començant a sentir una veueta discordant. Molt fina i com si vinguera de molt lluny, però a poc a poc sembla que s’està fent més forta. Ben segur que el filòsof, periodista i escriptor i protagonista del post de hui n’és part activa del canvi.

Llegir Saviano és com veure a la vegada The Wire, Breaking Bad i The Sopranos. A les meues notes tinc un munt de referències que comencen “igual que va fer Stringer Bell”, o “com quan Walter White x” o “vaja, però si açò jo ho he vist a amb Tony i els seus”. Però si amb aquestes sèries de televisió t’enfadaves, et sorprenies, acte seguit apagaves l’ordinador quan acabaves, i pensaves que potser estiguera tot un poc exagerat. El pitjor de tot és que la realitat no fa més que superar aquestes ficcions. Estem farts d’exemples.

Vos recomane tot aquest recull d’escrits que el mateix autor exposava al seu programa de Raitre Vieni via con me. Alguns es troben al Youtube. M’han agradat tots moltíssim, ja que cadascun d’ells et fan obrir els ulls sobre una realitat diferent, encara que tots tenen una mateixa base, i és la política mesclada amb els mitjans de comunicació (la màquina del fang) i els criminals organitzats en general. Trobem algunes de les vides fetes enderrocs al terratrèmol de L'Aquila i el que estava al darrere, el negoci del fem, o la lluita per la mort digna de Piero Welby, amb alguna referència a l'Esglèsia. Els capítols que parlen concretament de la camorra, la màfia i la ‘ndrangheta (una desconeguda per a mi fins ara) són els que més renom li han donat a l'autor: fa por saber com les jerarquies estan comprades,  com els diners en negre flueixen quasi al mateix ritme que la cocaïna, com el joc democràtic està dissenyat d’avant-mà, o com els polítics no són més que els titelles d’una realitat més pudenta i profunda del que puguem imaginar. I al final, la gent del comú viu amb por, a no ser que simpatitzen amb certes causes. Per cert, fins i tot en algun punt arriba a nomenar Sciascia. Era inevitable.

Llegiu Saviano, pareu-se a escoltar-lo uns minuts, obrim la perspectiva. Cite textualment  les seues paraules, extretes d’una entrevista que li va fer El País: “El poder enorme que té un lector a l’hora de triar un llibre, potser ell ni tansols se n’adona (…). Abans es creia que les paraules i els llibres no podien canviar les coses. Avui, açò ja no es pot afirmar més. Es pot dir que alguns escriuen paraules que no canvien les coses, i altres escriuen paraules que permeten a les persones, llegint-les, tenir instruments per canviar eixes coses”. No us deixeu impressionar per la seua veu melosa, la seua actitud educada i el seu posat tranquil. Quan òbriga la boca, retronanan coses terribles als vostres oïts…

Mentrestant, em permeteu un tema al qual no em puc resistir?

Arturo Pérez-Reverte – El francotirador paciente

Em resulta difícil escriure aquest post. Sempre em passa quan el tema m’apassiona, perquè tem no poder expressar el meu entusiasme i coneixements, no ser capaç de trobar les paraules adequades en el moment precís. I em passa amb l’últim llibre de l’autor de La tabla de Flandes o La reina del sur, perquè qui em coneix, sap la meua atracció quasi magnètica cap al món de l’art urbà. Així, no és d’extranyar que m’haja apresurat tant a l’intentar agafar de la biblioteca aquest exemplar acabat de sortir de l’imprempta (he sigut un poc impacient, a diferència del títol) i que a més, tinguera la sensació de que l’autor ja em tenia guanyada abans de començar a llegir. Perdoneu la meua següent subjectivitat.

M’he hagut de dosificar per gaudir-lo, per imaginar-me de manera prou viva els escenaris i els colors, les textures i les olors. Perquè si he de posar algun però (bé, n’he de posar un altre més) és que es fa massa curt. L’altre es queda prou dissimulat a mesura que avança la trama, ja que sobretot al principi, l’ofici de Pérez-Reverte queda massa clar per al lector, i sembla més bé que estigues llegint una entrevista a un magazine dominical. Més avant la cosa ja millora i es torna més interessant i perillosa, i junt Lex i la seua travessia per Lisboa, Verona i Nàpols anem desvetllant la personalitat misteriosa i egoïsta (¿?) d’aquest guerriller que s’amaga sota una caputxa als carrerons bruts i humits de qualsevol ciutat.

Per a mi, Sniper era un grup de rap francés. Pensava, oh, il·lusa de mi, que potser l’autor de Cartagena havia sentit aquell Du rire aux larmes i fent un clin d’oeil li havia posat aquest nom a l’enigmàtic grafiter que Lex Varela va perseguint per mitja Europa. Res més lluny de la realitat: m’encanta llegir perquè pots estirar del fil. Amb un poc de curiositat, i si el tema t’atreu però també si el llibre té una mínima qualitat, pots aprendre coses que mai hagueres imaginat. Resulta que googlejant “sniper” vaig comprovar, estupefacta, que sniper vol dir franctirador en anglés. Tan senzill com això.

No recorde si així apareixia plasmat a La tabla de Flandes, però en aquest cas sí que ho he vist molt palés: és l’interés que té Sniper, o Lex, o no sé si el mateix autor en plantejar l’etern debat de si les pintades poden ser considerades art, qui decideix què és art, què es fa amb ell, com es gestiona, i qui es beneficia de tot aquest mode de vida, a l’igual que s’humanitza més i es posa de manifest la complexitat de les relacions entre aquestos soldats de l’il·legal o del “mal vist”. També posa sobre la taula qüestions per a reflexionar (represes per Banksy i altres grafiters) sobre l’espai de la ciutat, qui és el propietari, què és bonic i què pretenen els artistes quan actuen.

Deia que li havia trobat dos punts negres. N’afegiré un més: no sóc experta en el tema, però sí que és cert que he llegit i vist algunes cosetes sobre aquesta subcultura (¿?). He tingut la sensació llegint algun paràgraf de que alguna resposta de Sniper quan Lex, una doctora en Història de l’Art, especialitzada en art urbà, quan parla amb ell i l’incita al debat, de que, repetisc, Pérez-Reverte ha estat prenent bona nota sobre el que es diu al documental Exit through the gift shop, sobre el que es diu a Banksy. Wall and piece, o fins i tot, sobre el poc que se sap de les accions i la filosofia d’aquest writer.

Mentre reflexionem amb un altre llibre a la mà, amb un muntó de notes sobre pel·lícules (jo ja tinc a punt Thirty seconds over Tokyo), llibres, pintures, geografia, menjar i vins, escenaris (que m’han fet les dents molt i molt llargues) vos deixe per a que gaudiu d’aquesta xicoteta mostra sobre el que es pot fer al carrer, amb molta imaginació i uns quants recursos. Qualsevol dia açò pega un boom!