Agatha Christie – Asesinato en Mesopotamia

L’arqueologia és una ciència fascinant, i els arqueòlegs, encara més, i si no, que li ho pregunten a la gran dama de la novel·la negra. Un exemple d’açò el tenim al relat protagonista de hui, Asesinato en Mesopotamia.

Podem dir que la trama és a l’ús de les de la Christie: hi ha un assassinat que sembla de resolució impossible, i Hercules Poirot, a través del mètode hipotètic-deductiu, el desvela amb un final més que sorprenent, no sense abans pegar-li unes quantes voltes i marejar-nos als lectors, de pas. En el post protagonista d’avui, ens traslladem a una campanya d’excavacions arqueològiques a prop de la ciutat de Bagdad (conegueu algú que s’aventure en eixa ciutat a dia d’avui?), en un moment indeterminat dels anys 20 del segle passat. L’esposa del director de l’expedició és trobada morta a la seua cambra personal. L’infermera que tenia cura d’ella és la narradora del cas, el que la transforma en una veu totalment subjectiva, cosa que per altra banda és un recurs interessant. Poirot, com no podria ser d’altra manera, veu que pràcticament tots els membres de l’expedició podien tenir motius i possibilitats d’haver acabat amb la vida de la fascinant dona. Com a curiositat, aquestos fets són immediatament anteriors al moment en què el detectiu agafa l’Orient Express direcció Istambul.

Sense ser una Diez negritos, l’estil de a novel·la, com ja he dit més amunt, és a l’ús de les de l’autora: narració directa, sense floritures, de lectura ràpida i amena, amb un retrat dels personatges i de les seues circumstàncies que destaca per damunt de l’entorn on es troben. Un entorn que per cert degué de ser del tot conegut per Agatha Christie (vegeu ací el per què), i que per això detectem una minuciositat amb la qual l’autora es descriu l’ambient i les tasques pròpies d’una excavació. Un altre atractiu que li he trobat al llibre és que Poirot es dedica a excavar el passat de Mrs. Leidner per capes, pel que podria haver sigut un molt bon arqueòleg, tal i com li diu l’espòs d’aquesta. Ara, el que desaprove, però crec que ho atribuim al moment en què va ser concebida la novel·la, és el traspuant colonialisme i l’exagerat masclisme (que acaba amb una evident violència i normalitza la dependència emocional) que impera a les seues pàgines. Cal llegir alguns passatges amb la sang sota zero. Fins i tot Agatha Christie, ua dona atípica per al seu temps, va ser un reflex d'aquesta mentalitat ja hui superada.

Per a anar acabant, dues notes: la primera, l’interés que va suscitar el passat i l’arqueologia en Agatha Christie es materialitzà en diverses novel·les i una autobiografia (respectivament, aquesta mateixa més Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo, Intriga en Bagdad i La venganza de Nofret entre les primeres; Ven y dime cómo vives entre les últimes). La segona, que existeix una pel·lícula del 2001 basada en la novel·la, i que malgrat ser idèntica en gran part de la trama i personatges, omiteix alguns fils i en canvia d’altres de manera radical. Això no lleva, però, que puga ser perfecta per a posar-se-la un diumenge després de dinar. 

A tot això, jo ja tinc triades les tres següents que llegiré de l’autora, un encert sempre segur. Però per ara deixeu que canvie de terç per a la propera lectura. Fins aleshores!

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!

Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.

Gillian Gill – Agatha Christie, vida y misterio

 Ja fa un temps em vaig començar a obsessionar per llegir biografies, i no recorde per culpa de què o de qui. I aprofitant que vaig veure una edició a bon preu de la vida d’una de les autores més traduïdes i llegides del món, Agatha Christie, la vaig comprar. Una altra de Marie Curie va caure en la mateixa tanda.

M’atrauen les vides de personatges femenins. Veure com solventaren les seues carreres cap a un èxit fulgurant en els seus respectius camps, perseverant en un món d’homes sense decaure. Com sol passar, de vegades sacrificant de manera conscient o no aspectes de les seua vida privada. Realment els anys no han fet canviar massa aquesta situació.

També buscava respostes: quin era el factor que els va fer arribar aquest èxit, com trobaven la seua inspiració. Així que després de la lectura de la seua biografia puc dir que aquest aspecte no se m’ha quedat massa clar. O bé, sí, potser sí: que en el cas de l’autora de Diez Negritos (una de les que més m’agraden d’ella) va ser el talent innat. Bé, això ens lleva un poc d’esperança a aquells que no en tenim tant o gens. No hem d’oblidar la seua gran dedicació i hores de feina, cosa ben comprensible, això sí.

El llibre es fa molt pesat en alguns moments, encara que em sembla original recórrer als relats de la mateixa autora per a explicar les seues experiències (que, per altra banda, reconec que desconec en absolut, per ser històries dels primers moments de Christie, o perquè no són novel·les de misteri). Pel que sembla, va recórrer prou a l’escriptura com a remei dels seus mals. De tota manera, pense que l’autora del llibre recorre de manera excessiva a aquesta tècnica, i de vegades tenia la sensació de no estar realment llegint el que buscava.

També m’interessava veure la vida d’Agatha amb Max Mallowan, un important arqueòleg britànic del moment, i com dues personalitats tan fortes i tan cultes havien acabat acoblant-se per esdevenir una parella sòlida i amb un carisma reconegut a nivell mundial. Ven y dime cómo vives es un testimoni preciós de primera mà de la Christie amb el seu marit, encara que discret com ella i ple de fi humor anglés, de quan ell treballava i ella li tirava un cop de mà a algunes excavacions al Proper Orient. M’imagine que la famosa frase de “casa’t amb un arqueòleg etc” vindrà d’aquesta època.

La propera serà Marie Curie, no sé quan. I en aquest cas exigiré respostes!