Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Vivian Gornick – Apegos feroces

No sembla una mala idea quedar amb ta mare per a passejar, i de pas, fer teràpia. El mal és si eixa teràpia se’t torna a la teua contra. No sé si és exactament això el que li passa a Vivian Gornick quan ix a pegar un tomb amb la geni i figura de sa mare pels carrers del Bronx i de Manhattan. En eixos passejos les dues aprofiten per recuperar els espais de l’infantesa i la joventut, mentre parlen entre llocs coneguts i veïns que emergeixen d’una vida ja llunyana. En eixes converses sorgeixen recriminacions, però també serveixen per aprofondir en qüestions que mai quedaren prou clares, mentre Vivian intenta comprendre sa mare, no sense discutir i voler fer-la entrar en raó. Crec que a més d’una li sonarà açò.

Un punt fort d’aquest llibre és sense dubte la figura de la mare, ja anciana però no per això menys enèrgica. Una dona que com diríem per ací, és una mina en molts sentits: sobretot per històries personals, però també pel caràcter que es gasta. Per moltes mares jueves que llegim a Philip Roth o que coneguérem a la casa dels Wolowitz a The Big Bang Theory, mai deixen de sorprendre’m i fascinar-me, sobretot per la quasi sàdica influència que exerceixen en la seua descendència. És per això que pense que el major atractiu en la seua lectura es troba sobretot en la primera part, quan Vivian encara conviu amb sa mare i la fascinant Nettie -la veïna quasi de la família- per la quantitat de matissos i tons que adquireix el relat, a pesar de que els temes que es tracten sempre són durs: des de els diferents tipus de convivències familiars entre el colorit veïnat, la concepció de l’amor i del dol, passant per l’omnipresent sexe, la pobresa de les dones a l’hora de quedar vídues i les eixides cap endavant que aquestes mamprenen.

La novel·la-autobiografia transcorre sense una estructura aparent, i va botant en el temps, del present al passat i viceversa, encara que és cert que al final s’observa una certa tendència a respectar la cronologia.

A pesar de que la lectura m’ha agradat i m’ha paregut molt interessant, fins i tot avançada per al seu temps (finals dels 80), i que m’he sentit molt identificada amb la protagonista en molts dels moments que travessa, ha hagut alguna cosa que no m’ha acabat d’enganxar. No sabria dir què exactament: podria ser que acudira a ella amb les expectatives massa altes arran que molts han dit que és la millor lectura de 2017. Així que si em pregunten si val la pena passar un temps submergits entre les desventures de les Gornick, diré que sí, però amb tranquil·litat.

Lionel Shriver – Los Mandible. Una familia: 2029-2047

520 pàgines té l’edició d’Anagrama. 520 pàgines que passen volant. Em vaig topetar amb aquesta novel·la d’una autora que es va canviar el nom perquè aquest li agradava com sonava per les casualitats bones que de vegades, i en molt comptades ocasions, hi ha a les xarxes socials. Algú la mencionava per ser quelcom diferent. L’argument bàsic em va cridar l’atenció: com una família molt atomitzada aconsegueix reunir-se després d’un cataclisme econòmic al seu si.

L’argument que donava aquesta persona era parcial: aquesta desfeta econòmica no és només familiar, sinó també estatal. I és que el que ens proposa la Shriver és una distopia de marcat caire monetari, on els Estats Units deixa de ser la superpotència que és actualment per a convertir-se en un país més del Tercer Món. Com seria la vida allí? Com ho suportarien els seus habitants, sobretot una minoria rica i acomodada? Com es refarien? No només la vessant econòmica: és molt interessant i dóna molt què pensar el fet de veure les transformacions a nivell social. Qui serien els apartats? Com els tractarien? Ens xoca quan ho llegim? A mi, sí. Una altra cosa que m’ha agradat és que he trobat molts paral·lelismes amb Ensayo sobre la ceguera, de José Saramago, sobretot a les tres primeres quartes parts del llibre, pel que respecta al que ens convertim les persones per poder sobreviure en les nostres superpoblades, superbrutes i superconsumistes ciutats: seríem capaços de furtar els nostres veïns, amenaçar-los? Ens ho menjaríem tot i de qualsevol manera? Quin seria el nostre límit en la higiene quotidiana?

Un punt en contra a la lectura àgil i ràpida que enunciava al principi són les diatribes que arriben a convertir-se certes conversacions, sobretot les que tenen a veure amb una explicació macroeconòmica profunda, i que fan a mode de monòleg certs personatges. Crec que si s’hagueren omitit, o ja no tant, reduït, el discurs haguera sigut més atractiu, ja que li resta veracitat a l’acció, molt gràfica. Una altra cosa que no m’ha acabat de convéncer és el final, que el trobe poc acord al to general del llibre.

Un gran motiu per a passar una estona amb aquestes pàgines és conéixer alguns dels membres de la família Mandible, en especial la tia Nollie, una dona pràcticament desconeguda per la família, defenestrada per molts dels seus membres, i que li dóna un toc d’humor en alguns moments de la trama; altres bloguers parlen de Willing, el protagonista principal, però a mi m’ha paregut que aquesta figura no té un tractament uniforme al llarg de la novel·la, perquè pense que el seu interés decau al final.

Bona lectura, que ens fa pensar i ens repta mentalment, i encara que siga poc constant en el ritme, la recomane. Almenys acabe aquest any lector amb una recomanació, ja que, fent un poc de balanç, crec que no he acabat d’encertar moltes de les lectures que he triat, encara que hi ha d’altres que recorde molt i parle d’elles a les meues amistats. 

Queden pocs dies per a acabar 2017, pel que sospite que aquest serà el meu últim post de l’any. Ens veiem en 2018! Que tingueu un bon any lector!

F. Scott Fitzgerald – El gran Gatsby

La classe alta ianqui dels anys 20 s’avorria molt en estiu. Qualsevol que haja llegit Crucero de verano, de Truman Capote, o la protagonista del post d’avui, podria treure aquesta conclusió. Ambdues novel·les tenen en comú l’ambient de laxitud, d’alcohol, sopor, canícula i festa que ja comentàvem en la primera entrada; no obstant això, El gran Gatsby ens deixa la sensació d’estar més acabada que aquesta, com és lògic, ja que les circumstàncies de les respectives publicacions varen ser diferents. En ella, tant la trama com els personatges estan més definits, encara que no deixen de ser prototípics de les diferents classes socials que es retracten. 

La lectura és ràpida, amb capítols curts que fan que les 250 pàgines que té es facen lleugeres. La història, a més, no té massa complicacions, és àgil i sense excessives regressions, que conten la crònica d’una desgràcia quasi anunciada. El luxe i els diners, el pensament de que amb diners es pot comprar tot i a tots, la frivolitat, i fins i tot la falsedat no evitaran que les passions humanes s’interposen enmig dels personatges principals: Nick Carraway, el narrador, el matrimoni composat per Tom i Daisy Buchanan, Myrtle i George B. Wilson, l’esportista Jordan Baker i per suposat, el misteriós Jay Gatsby, que dóna títol a la novel·la.

Per fi puc dir, després de les ganes que li tenia, que l’he llegida. Malgrat que no m’haja disgustat del tot, pensava que anava a trobar-me en una altra cosa, amb tota la fama que havia adquirit, així que m’ha deixat un sabor més agre que dolç. Per acabar de ser sincera, estava desitjant acabar-la per començar alguna lectura que m’aportara alguna novetat, perquè aquesta tenia el sabor d’una ja llegida i d’una història, si se’m permet, un tant simplona per al meu gust. 

Per cert, que hi ha diverses versions de la novel·la portades a la màgia del cine. Només he vist la de 1974, protagonitzada per un impecable Robert Redford, i puc dir que és una de les millors adaptacions de llibre a pel·lícula que he vist, encara que els actors elegits per a donar vida a Tom Buchanan i Myrtle Wilson m’han inquietat; però, l’actriu que encarna a Jordan Baker m’ha paregut l’elegància personificada. La cinta se m’ha fet un poc llarga (més de dues hores), però a qui li haja agradat el llibre, la gaudirà amb satisfacció.

I a vosaltres què vos ha paregut aquest llibre mundialment conegut? Vos pareix que ens trobem a la propera lectura?

Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!

Roald Dahl – Relatos de lo inesperado

Quan pensava en Roald Dahl, el meu cap se n’anava a corre cuita a un món meravellós. En aquell món, els objectes ballen en l’aire segons el desig d’una xiqueta optimista malgrat les circumstàncies, una fàbrica amaga rius de xocolata mentre uns nans canten una estranya melodia, o un xiquet assisteix, d’amagades, a una convenció de bruixes malvades i lletges. 

Històries per a nens, pensava. Però si observem amb major detall l’argument de tots aquestos fils, trobarem xiquets amb un rerefons personal terrible, ple de penúries i d’injustícies, impròpies de l’edat que tenen. Els contes de Roald Dahl són realment contes per a xiquets? Avui en dia, i mirant-ho des d’un altre punt de vista, diria que no.

Ha sigut agradable retrobar-me amb l’autor que em va fer que estimara la lectura amb Charlie i la fàbrica de xocolata. Aquesta topetada no ha pogut ser més casual: si m’heu llegit alguna vegada, coneixereu el meu gust per la novel·la gràfica. Doncs bé, a un web de recomanacions lectores, enunciaven que feia relativament poc de temps havia eixit una novel·la gràfica denominada La cata, centrada en el món del vi, evidentment. De seguida me la vaig apuntar, sense aprofondir. Al cap del temps, vaig veure que havia arribat el moment de fer-li un tast, i quan la vaig buscar, quina sorpresa assabentar-me que estava basada en un conte de Roald Dahl, i que el podia trobar dintre d’un recull de narracions que es deia com el títol del post de hui.

Així que no em va costar gens fer-me amb un exemplar de Relatos de lo inesperado. El primer de tots ells és en el què es basa la novel·la gràfica on va començar tot, encara que es diu Gastrónomos en realitat (Taste en l’anglés original). A partir d’aquest, comencem amb molt bon sabor de boca per a afrontar el que ve després: en total, tenim 16 històries que en el fons retracten d’una manera més bé macabra la burgesia i l’alta societat sobretot anglesa, encara que hi ha alguns relats que tenen lloc a la ciutat de Nova York, durant la meitat i el tercer quart del segle XX, amb els seus vicis, les seues excentricitats i les seues obsessions. El quadre resultant és irònic, delirant, malèvol i en ocasions, ridícul. Roald Dahl no salva a ningú, del seu ventall de personatges: esposes espies i descarades, marits traidors, amants venjatius, hostes amb tradicions més que qüestionables o farsaris sense escrúpols. Podríem seguir.

Totes les històries són destacables, però si n’haguera de triar tres, dubtant escolliria Gastrónomos, que ja he mencionat, sobre l’astúcia durant un sopar, Galloping Foxley, o la trobada cara a cara amb el traumàtic passat d’un home adult, que es va educar a un exclusiu col·legi privat (bullying, diem avui), i Placer de clérigo, un relat sobre un ambiciós antiquari que descobreix el moble que li va a solucionar la vida; però sense oblidar Nunc Dimittis (una venjança molt artística), La Patrona (tan gòtica i diferent), i William y Mary (la catalogaríem de ciència ficció?), per dir-ne només unes quantes. 

Una altra cosa que tenen en comú els 16 contes és el seu final, que amb poques paraules o línies li peguen la volta a la situació, deixant-nos amb la boca ben oberta. En aquest sentit ens ha recordat molt a La última noche, de James Salter, on els diàlegs eren una de les claus de la història, com ocorre també ací.

Per cert, algun lector cinèfil o amant de Hitchcock reconeixerà alguns dels relats: de fet, Dahl i el realitzador col·laboraren colze amb colze per passar-les a la xicoteta pantalla Cordero asado i Hombre del Sur (a aquesta última Quentin Tarantino també li pegà una volta a Five Rooms), que es poden trobar amb relativa facilitat pel Youtube, i que s’inscrivien dintre de la famosa sèrie dels 50 i 60, Alfred Hitchcock presenta.

Com veieu, una lectura que va més enllà, que enllaça amb el cine, però també si rasqueu, amb l’art i la música, recomanable per als ulls més exigents i exquisits, encara que siga en l’àmbit de l’humor més terrible. Fins la propera lectura!

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.

David Safier – ¡Muuu!

No sé si recordeu una sèrie de finals dels 80, molt bona, que es deia LosTrotamúsicos, basada en el conte dels germans Grimm, Els músics de Bremen: en ella, un burro, un gos, un gat i un gall que tenen veu pròpia, pensaments i sobretot molta música inicien un boig viatge cap a la ciutat alemanya buscant, per damunt de tot, fugir de sa casa per a no ser sacrificats pels seus respectius amos.

Supose que als lectors de ¡Muuu! vos sona aquesta història. No és casual que el seu autor siga de Bremen, així que alguna cosa haurà empapat les aventures i desventures de la vaca Lolle i les seues amigues. Però paral·lelismes a banda, el llibre podria ser considerat com una divertida metàfora de la recerca de la felicitat: en aquesta recerca, al final, el missatge que ens queda, és que cal conéixer-nos i acceptar-nos a nosaltres i als altres tal i com som. Després hi ha altres temes que es toquen de manera tímida, com són l’homosexualitat i la religió, que són els que donen el contrapunt a la trama inicial, que és l’infidelitat, amb un cert to filosòfic. No voldria oblidar el guiny simpàtic per a motivar al lector a una vida més vegetariana.

És cert que Safier no ha superat la fòrmula que ja va emprar a Maldito Karma (el gat iniciador del viatge, els gags i les conversacions absurdes), però segons la meua opinió hi ha un fet diferencial molt important: mentre que a aquest últim podem dir que l’argument s’esgota quasi al principi, on el desenvolupament està buscat i clavat amb calçador d’una manera un poc ridícula, a ¡Muuu! el nivell de la història es manté, a l’igual que el seu humor, que continua igual o més fresc.

A mi m’ha semblat una novel·la bona i fa la funció que ha de fer: tots sabem que no pot ser considerada literatura, però així i tot fa que el lector passe una estona divertida, oblidant-se del seu dia a dia almenys per unes hores. I això, per als temps que corren, ja és prou!

Per a acomiadar-me, ací vos deixe una frase del llibre que almenys ens porta a una xicoteta-gran reflexió: “La felicidad les llega a quienes cogen la vida por los cuernos”. Amén.

Patrick Dennis – La tía Mame

Parlar de la tia Mame és parlar de la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les seues idees  desbaratades ens porten problemes.

Parlar de la tia Mame és parlar de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una muntanya de diners, que no s’acaba mai.

De sobte, aquesta dona, més interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.

És memorable com aquesta dona persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.

Una lectura entretinguda, a mode de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura i aventura, que els gags hagueren estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.

PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!