Amélie Nothomb – Estupor i tremolors

Ja estàvem al corrent de que alguna cosa no rutlla al país del Sol Naixent: no sabem què va abans, si les relacions extranyes, fredes entre les persones, o els horaris laborals mortífers, que fan que la família es veja molt poc i que els treballadors es deguen a una única causa: la seua empresa. Ens ho conta magistralment Hiromi Kawakami sobretot ací i també ací, però també un home, Haruki Murakami, ací i ací de manera tangencial.

Però ara, la que ens ho conta, és una veu un tant diferent: Amélie Nothomb. Sí, la mateixa que ací ens contava una experiència sentimental amb un nipó quasi de manual. En els seus inicis, un o dos anys abans de treure la seua primera novel·la, va tornar al seu Japó de la infantesa, per retrobar-se’l, i com a tal, es va emplear a una empresa confiada per les seues capacitats com a dona bilingüe. 

Els nervis i la il·lusió del principi prompte donen pas a la incomprensió i la confusió per les errades, flagrants per als seus superiors, i deguts a qüestions més culturals que altra cosa. Així, la pobra Nothomb va passant d’ocupació en ocupació en aquella planta quaranta-quatre, cada vegada més confusa i denigrada, amb una dedicació que ningú qüestiona, però que sembla que sempre actua fora de lloc, amb l'objectiu d'integrar-se i agradar. D’entre tots els superiors amb els que va topetant, Fubuki Mori, una dona bellíssima, és amb la que més s’esclareix la situació dels occidentals a Japó, la visió que els nipons tenen de nosaltres, i sobretot, la posició de la dona dintre del món laboral i la societat del país. Tot es podria resumir en una paraula massa malsonant ací, però diguem que és el que neteja la protagonista als wàters on acaba parant la gran part de la seua feina a la Yumimoto. En particular, m’han semblat molt dures les possibilitats i les esperances de la dona al Japó almenys dels anys 90, sotmesa a la dictadura de l’aparença externa i el què pensaran fins a l’extrem. Això sí, la d’ells no és que m’haja semblat una singladura pitjor, condemnada a l’alcoholisme, a una solitud eterna i absorció exclusiva per part del seu lloc a la feina.

Un relat dur de descens als inferns, que es fa lleuger gràcies a l’inconfusible estil de l’autora belga, ple d’ironia i humor fi. Al cap i a la fi, un gran mèrit després del que molts li varen fer viure durant molts mesos, per ser occidental i per ser dona. Aquesta novel·la podria seu una venjança per part de l’autora? Potser sí. Però què bé li ha quedat.

Per cert, deixe ací un tall de la banda sonora de la pel·lícula Furyo o Merry Christmas, Mr. Lawrence, un llargmetratge al qual al·ludeix Amélie Nothomb al llibre, per raons òbvies de paral·lelismes recurrents.

Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?

Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.