Mikita Brottman – Contra la lectura

No sé si he contat alguna vegada que normalment escric els meus posts a les poques hores d’haver-me acabat el llibre del qual vos vull parlar, quan encara estic impregnada del seu ambient, per a bé i per a mal. En aquest cas, diversos compromisos, units a les estressants vacances que acabem d’acomiadar, m’han retés d’aquest sa costum. A més, si bé per un costat he arribat a pensar no fer cap entrada sobre aquest llibre, després he pensat que potser a algú li servia el que tinc intenció de dir.

Quan m’he posat a pensar en Contra la lectura, de Mikita Brottman, de les sensacions que em venien quan obria el llibre, recorde una mescla entre avorriment (“quines ganes tinc d’acabar-lo”) i curiositat (“què em pot dir aquesta autora que no sàpiga sobre el meu passatemps preferit?”). Aquest escrit, no sé si dir-li assaig, és un alegat que pretén desmitificar l’aura que envolta el món dels llibres i la lectura, així com les diverses actituds vers els llibres al llarg de la història més recent, actitud que ha donat un gir els últims 40 anys amb sonades campanyes orquestades pels governs i institucions públiques. Tot per a que Mikita Brottman acabe dient que llegir no et farà ni més intel·ligent, ni més guapo, ni més interessant. Potser tot el contrari, conforme li va passar a ella en la seua adolescència. I per suposat, si aquesta base és certa, molt menys els clàssics et faran ser un intel·lectual de primer ordre. Així, un dels passatges més curiosos ha sigut la seua posició vers les lectures obligades a l’escola. En resum, comenta:

“Las creencias relativas a la palabra escrita suponen algunas de las supersticiones más comunes y antiguas, y hoy en día gozan de más actualidad que nunca, aunque parecen tener efectos opuestos. Ahora, en vez de embrujarnos o maldecirnos, envolvernos, intoxicarnos o absorbernos hasta tal extremo que nunca seríamos capaces de tener experiencias o ideas propias, los libros poseen el poder de salvar vidas, convertirnos en mejores personas y más interesantes, librarnos de la pobreza, alegrarnos, conducirnos al éxito y ofrecernos un futuro próspero.”

No puc negar que l’assaig té el seu punt d’entreteniment amb dades curioses, com la del web del cantant Art Garfunkel sobre els llibres que porta llegits des de 1968. Dada irrelevant allà on les hi haja, em podeu dir. O alguns mots que inclouen l’arrel “biblio”, algunes d’elles ignotes per a mi, com “bibliomania”, “bibliomància”, “bibliolatria o “blibliofòbia”. O també alguna recomanació literària interessant, que he subratllat.

Però el que més m’ha agradat, i és per això que tinc sentiments agredolços amb aquest llibre, ha sigut veure com l’autora li pegava la volta a moltes de les argumentacions esgrimides pels lectors i per aquells que volen fer que la població llegesca: en algunes tenia raó, en altres m’ha fet pensar. Seria la mateixa persona sense els llibres que he llegit? Sincerament, ho dubte molt. Però és veritat que sense llegir, tot segons l’autora, no voldria dir que seria pitjor persona, només diferent: una persona amb menor empatia, amb una menor obertura, amb menor capacitat de consciència o d’interés pel que puga estar passant a l’altra punta del món en altre moment històric. Ací que cadascú jutge, però jo sé amb què em quede. De tota manera, això no lleva per a que m’haja qüestionat d’on poden vindre els prejudicis que he tingut en certs moments de la meua vida amb persones que no lligen o que no els he vist cap llibre a la seua sala d’estar.

Per a finalitzar, si m’he de quedar amb altra cita de Contra la lectura, no és una escrita precisament per l’autora. Es tracta d’un apassionat fragment d’una carta que Franz Kafka li va escriure a un amic, Max Brod, el 1904, un fragment per a emmarcar i que crec que es pot aplicar a totes les facetes de la vida personal i professional. Vos el deixe ací, perquè crec que val la pena:

“En general, creo que sólo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos despierta como un golpe en el cráneo, ¿para qué leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a los bosques lejanos, lejos de toda presencia humana, como un suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado de nuestro interior. Eso es lo que creo.”

Llevant-li el dramatisme, crec que tot el món comprén el que vol dir l’autor de La metamorfosi. Jo ho resumiria així: ja que vas a dedicar-li un temps meravellós de la teua vida, més val que l’objecte d’atenció siga capaç d’aportar-te alguna cosa nova i que et canvie, que en tragues algun aprenentatge. Pense que pocs lectors llegim per a això. I ací entrem en el debat global del que ha portat la democratització de la lectura, i en particular, la pregunta: l’important és llegir qualsevol cosa, davant de l’allau de llibres que efectivament ens ha proporcionat internet, o hem de ser molt selectius amb la qualitat del que passa per les nostres mans? Ací, cadascú que jutge també.

Fins la propera lectura!

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Haruki Murakami – De qué hablo cuando hablo de escribir

De què parlem quan parlem de Murakami? De móns onírics, personatges trencats, pous profunds, música a mansalva i gats. De pòdiums en quant a autors favorits respecta, de lectures diferents, de sensacions que oscil·len entre la confusió i l’humor més absurd.

I què fa Murakami per ser Murakami? Doncs ell mateix ens explicava una de les seues facetes essencials de la vida a De què parlo quan parlo de córrer, i ara ens relata un altre retall de si mateix, en la que és sense dubte més conegut, i que és ni més ni menys la seua feliç manera de guanyar-se la vida: escriure. 

Darrere de cada autor s’amaga un seguit de manies, fonts d’inspiració, motivacions i mètodes per a imaginar una història i les tècniques per plasmar-les per escrit. Totes elles deuen ser tan personals com escriptors hi ha. El mateix Stefan Zweig ja intentava desvetllar el misteri de creació artística a un llibre que rep aquest mateix nom i en algun passatge de El mundo de ayer. Per això és d’agrair que de tant en tant, en clubs de lectura, conferències o per escrit en forma de llibre els diferents autors desentranyen els seus secrets, sobretot alguns com Murakami, que enganxen a tants lectors. A mi la primera.

Al llarg de diversos capítols, un dels autors nipons més coneguts en els últims anys ens apropa a la seua rutina per tal de crear i imaginar nous móns i nous personatges. El millor de tot, i no sé si és el pitjor al mateix temps, és que ho planteja d’una manera tan senzilla i honesta que sembla que qualsevol puga fer el que ell fa. Si fóra així, el món estaria ple, d’escriptors! I no, senyor Murakami, no ho està, encara que és cert que cada vegada en proliferen més i de les més diverses calanyes.

Aquestos capítols també ens serveixen per conéixer-lo un poc més de prop, malgrat que no crec que a ell això li faça molta gràcia, i pel que es veu, deu ser una persona amb un caràcter prou particular. Crec sincera la seua modèstia, però no tant el seu passotisme quan parla de les dures crítiques que ha rebut des dels seus inicis, ja que de les seues paraules es desprén encara certa amargor. 

Per a mi ha resultat un llibre curiós de llegir, sobretot quan feia referències a les intrahistòries que s’amaguen darrere de Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Kafka a la platja, Los años de peregrinación del chico sin color, Tòkio blues, After Dark, Underground, o altres que he llegit d’ell.

Però crec que el llibre no té un sentit global, amb el defecte de no estar ben acabat per ser molt repetitiu. Eixa sensació la tenia cada vegada més, fins que al final, a l’epíleg, s’explica l’orige d’aquestos escrits, i és quan ho entens tot, però ja és massa tard. A pesar de que en un principi aquest assaig és un recull de conferències mai impartides però que ho podrien haver sigut, crec que al publicar-ho en format llibre es deuria d’haver tingut més cura a l’hora d’evitar reiteracions, que al final t’agafes quasi a broma. Sí, ja sé que portes trenta-cinc anys dedicant-te a l’ofici d’escriptor. Al meu parer, això ha deslluit la seua lectura, a banda que reconec que el seu estil massa col·loquial, sense ser informal, ha arribat a no agradar-me massa. Fins i tot he arribat a pensar que Murakami escrivia el que escrivia per a explicar-se i excusar-se davant del món, o incús tirar algun dard enverinat i de pas, venjar-se pels mals tràngols que alguns li han fet empassar. Puc estar equivocada.

Això sí, no me’n penedisc d’haver-lo llegit, però esperava altra cosa. En aquest sentit, amb el de De què parlo quan parlo de córrer vaig gaudir més, em va sorprendre per a bé, i vaig treure més aprenentatge que en aquest. De tota manera, qui em conega, sap que no vaig a desistir amb l’autor, tot el contrari! Me l’imaginaré corregint i tornant a corregir, discutir amb la dona i repensant cada frase. Però això serà més avant, perquè amb ell tanque el parèntesi i torne a llegir dones una altra temporada! Fins la pròxima!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.

Siri Hustvedt – La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres

Amb la meua dinàmica de llegir dones, aquesta autora no podia faltar. Siri Hustvedt és tota una referència en el món de la reflexió feminista, i m’interessava molt el seu punt de vista des de la seua posició de científica i assagista, sobre el tema del feminisme en les ciències socials i psicologia. Però per a mi, aquesta lectura no ha sigut més que una càrrega pesada que m’havia imposat pel simple fet de poder opinar.

Els temes, a priori, i com ja he dit, m’interessaven molt, sobretot pel que fa a les referències de la corporalització i la mescla de disciplines que aparentment poc tinguen a veure entre si, i que tan útil em sembla. Damunt, la perspectiva femenina podia fer-me sentir més properes les afirmacions de l’autora. No obstant tot això, el seu estil m’ha carregat en excés: els tecnicismes fan il·legibles molts dels seus assajos per al públic no especialista. La pedanteria d’algunes frases i opinions m’han despistat contínuament; els circumloquis per a arribar a no sé quina conclusió han fet que em perdera en gairebé tots els assajos. Les afirmacions categòriques i indiscutibles l’elevaven de la resta dels mortals. 

No estic dient que el que l’autora afirma no siga cert: per un costat, ho reconec, no n’estaria del tot segura perquè de vegades no sé què significava el que estava llegint; per l’altre, és veritat que algunes de les històries de les quals és la protagonista (com no) són interessants i estan ben fonamentades amb la seua (dilatadíssima) experiència. El feminisme, així com la neurociència, la psicologia i psiquiatria i de vegades l’art estan més que presents en els seus textos, i ja de per si els fa atractius, però crec que a l’autora li cal rebaixar el to per a que acaben de calar i que aprenem alguna cosa llegint, que al cap i a la fi és un de tants objectius pels quals agafem un llibre, i no altre.

És una llàstima, perquè tinc molts passatges subratllats. De fet, l’introducció i els primers assajos em van arribar a agradar molt perquè sí que trobava les meues expectatives cobertes, però a poc a poc va anar perdent interés per a mi i el fet de retrobar-me amb Siri Hustvedt cada vegada que tenia ocasió es convertia en un exercici de paciència. Algú em pot dir que simplement no era el moment. No ho sé. Però el que són les casualitats, vaig acabar de llegir el llibre i com que encara tenia ganes d’un poc més, vaig estar rebuscant pel meu ebook, i vaig topetar amb un títol que feia temps que tenia preparat: La fòrmula de la felicitat, de Stefan Klein, llibre per cert més que esgotat i que no és d’autoajuda, sinó una explicació química i neuropsicològica sobre les diverses sensacions que experimenta el cervell humà. Aquest títol l’he trobat molt més interessant, apte per a tots els públics, i molt didàctic que el de la Hustvedt. 

Així que valga aquest post com una entrada doble: una com a una no-recomanació (la del títol de hui i molt al meu pesar) i l’altra com una agradable sorpresa i que si teniu l’opció de dedicar-li unes vesprades de la setmana, agraïreu.

M’acomiade fins la propera lectura, Los Mandible: una familia: 2029-2047, de Lionel Shriver. El porte molt avançat, així que espere passar per ací abans de que acabe l’any! Fins aleshores!

Cristina Fernández Cubas – La habitación de Nona

No em decidia massa en començar aquest recull de relats que tenia a l’e-book des de feia un temps, potser perquè tenia altres lectures pendents i aquesta no estava entre les prioritats. Però després de Leonora, el buit va ser gran, pel que tenia ganes d’una lectura més lleugera, de les anomenades "de transició", i el format de contes em semblava més que pertinent.

El cert és que aquestos sis relats són del tot menys lleugers: en poques pàgines, Cristina Fernández Cubas és capaç de concentrar i mantenir l’intriga fins el final. Els contes tenen el fil comú de l’horror en els fets més quotidians, i sobretot, de portes endins, el que no es manifesta al carrer. Tant en sentit literal com metafòric. Perquè de vegades l’horror es troba enganxat a nosaltres mateixos, ens acompanya allà on anem, i es posa de manifest en les situacions en teoria més banals: en el silenci, en el color d’una jaqueta d’algú que ens trobem pel carrer, en una reunió de germans, en uns bitllets deixats damunt d’un moble.

La habitación de Nona és el nom del primer dels relats: no és aquest el que més m’ha colpit. Passat uns dies des de que he acabat la seua lectura, el que més recorde i més m’incomoda, sense dubte, és Barbro, relat d’un terror psicològic subtil i que se’t clava amb les ungles afilades a la pell. No hi ha res de violent, cap acte embogit, ni el vessament d’una gota de sang, però la història d’una convivència asfixiant i el desenllaç fred i maquiavèlic m’ha glaçat fins l’últim dels cabells. En la resta, la violència o els actes reflexos poden ser més o menys evidents, ahí es troben. Per això Barbro m’ha semblat diferent a la resta que haja llegit. Molt similar a Mejillones para cenar, que ja vam comentar en el seu dia. Igualment, la resta de contes són per a no dormir, i el que dóna la il·lustració, Interno con figura (un quadre d’Adriano Cecioni de 1868) té l’efecte magnètic que sent l’autora, que es posa com a protagonista del relat, quan observa a la xiqueta pèl-roja que comenta el llenç als seus companys.

Ha sigut una lectura ràpida però densa, que et fa reflexionar sobre els nostres actes quotidians i les seues possibles repercusions i implicacions, amb una mescla justa i gens incòmoda d’una fantasia que et deixarà els pèls de punta quan acabe. Sense saber massa bé per què.

Elena Poniatowska – Leonora

Quan vaig començar a llegir El mundo de ayer de Stefan Zweig, fa ja fa poc més d’un any, cada vegada que passava una pàgina, tenia la sensació de ser una inepta cultural. No tenia ni la més remota idea de qui eren molts dels personatges que l’austríac citava pels seus encontres o per les seues lectures, molts d’ells grans figures de l’àmbit, fins i tot, l’art que dominaven. Pense que Zweig va ser un home afortunat, que va estar envoltat per intel·lectes extraordinaris i fets històrics no menys extraordinaris. Personalitats com la d’ell hi ha poques en el món.

Cronològicament va coincidir amb l’artista Leonora Carrington. Que jo sàpiga, ell no diu mai que es conegueren personalment; és molt factible, per altre costat, perquè igual com ell, la pintora surrealista també va ser una dona fora de l’habitual, i que per circumstàncies, i malgrat les dificultats que va travessar, tenia un cercle d’amics del més carismàtic. Amb la lectura d’aquesta particular biografia novel·lada, Poniatowska m’ha fet retornar a mi que no sé res de la cultura del segle XX. És més: qui n’estiga interessat, que es prepare, perquè hi ha noms, corrents, pensaments per a tots els gustos, tants quasi com artistes i filòsofs.

Però ací hem vingut a parlar del llibre. Conforme he dit més amunt, estem davant d’una biografia novel·lada d’una artista multifacètica i amb un geni de tres parells de nassos. La lectura t’atrapa, t’absorbeix, i t’envolta: les reflexions de Poniatowska, en la boca de Leonora, fa que et qüestiones cada situació que, com a dona, pots viure dia a dia. Ella es va rebel·lar obertament contra son pare i tot el que ell representava, fins a tal punt que les seues obres, la major part, són fruit d’aquest crit. Però no espereu una lectura lleugera: quan portava un 20% llegit, tenia la sensació de que Leonora havia viscut ja molt. Em preguntava què més podria haver-li passat a la vida, il·lusa de mi!

Per primera vegada, tinc la sensació que estic parlant més del personatge en si que de la novel·la. És difícil deslligar un de l’altra. L’autora ha sabut copsar amb el seu llenguatge i estil les obres de l’anglesa, i de ben segur que el seu caràcter, marcat per una lluita constant per la recerca i la reafirmació del “jo”. Amb la Carrington (i Elena Poniatowska) volaran les hores. Coneixereu artistes estrafalaris. En desmitificareu d’altres. Viatjareu per mig món. Descobrireu fets històrics que quasi passen de puntetes. Vos sorprendreu de fins on ha sigut capaç d’arribar l’ésser humà amb les seues passions i bogeries. I quan l’acabeu, enyorareu la seua estrambòtica i de vegades inaguantable companyia. Parauleta.

Vincent Van Gogh – Cartas desde la locura

Si alguna cosa bona ha portat el món cibernètic, és la “democratització” de la cultura. De vegades, més que democratitzar, l’ha popularitzada. I si hi ha algun clar exemple de com açò ha sigut així aquest és el de Vincent Van Gogh. Per Internet pul·lulen 50000 versions en diversos formats dels seus quadres, en concret un dels meus favorits, “La nit estrelada”. Fins i tot quasi em torne boja en l’intent d’acabar un puzzle que tenia d’aquesta preciosa composició!

Però, qui era Vincent Van Gogh? Què li passava pel cap quan es decidia a donar vida a través de les seues pinzellades a camperols, paisatges, cels o teles? En ocasions, per a certs artistes, açò és molt difícil de saber perquè a penes han deixat constància per escrit del procés creatiu, aquell del qual parlava Zweig a El mundo de ayer (magnífic el passatge que recull amb Rodin). Amb Van Gogh hi ha una excepció com un cabàs: la seua relació amb el seu germà Theo van donar com a fruit una meravellosa col·lecció de cartes que han sigut publicades. En elles Van Gogh justifica puntualment els diners que necessita de Theo per a comprar teles, o els colors que ha vist passejant o la relació amb els metges que el varen tractar en la seua infermetat, de la qual poc se sap. El que més ressò ha tingut és la conseqüència d’una d’elles (tallar-se l’orella), però al darrere van haver moltes més coses, com els diversos intents de suïcidi, o l’atac a altres companys pintors, com el pobre Gauguin, amb el qual va mantindre una relació amor-odi.

En aquesta correspondència aprofundim, no massa, també és veritat, en els moments de bogeria de l’autor així com en els de lucidesa, i comprenem un poc millor la seua relació amb els colors. És impressionant com descriu el que veu, com els seus ulls transformen el seu entorn o el que arriba a albirar per la finestra de la seua habitació. En el fons, coneguem un Van Gogh resilient, que creia en el seu art i en els seus projectes, un visionari amb la idea de crear una residència d’artistes, un home creatiu i original, però també obsessiu, que utilitza l’art amb l’esperança d’enriquir-se, perquè pensa que la seua sort canviarà algun dia, però també com a cura.

Malgrat tot el que he dit, no és una lectura que recomane a aquells que busquen uns textos coherents, o que no els interesse l’art en general. Cal llegir aquestes cartes amb una ment oberta, sabent amb qui estan tractant, sense esperar un sentit a tot el que es diu. O sí, segons es mire.

Ací vos deixe amb un tema de Sidonie fins la propera lectura. Ningú com Van Gogh es va apoderar d’aquestes flors… tant és així que fins i tot ell mateix ho reconeix. No ens enganyem, tots sabem a quines ens referim.

Per cert, a tot això, la casualitat ha fet que acabara aquest llibre el dia que va fer uns quants anys que Vincent Van Gogh moria a causa d’uns trets que ell mateix es va disparar. Aquesta va ser la seua última bogeria.

Carla Guelfenbein – Contigo en la distancia

Elaborar una tesi doctoral és una de les tasques més àrdues que un pot mampendre en la seua singladura vital. L’envergadura és de tal magnitud, que afecta com no l’activitat professional, però s’escola en el dia a dia personal del que fa la recerca i del seu entorn immediat. Al final, tant per a bé com per a mal, un no serà mai el mateix després de l’experiència. Ja ho pot ben dir Emilia, una de les protagonistes del post d’avui.

Efectivament, una de les trames de Contigo en la distancia és la recopilació de dades per a una tesi doctoral, la d’Emilia, que versarà sobre la figura de la magnètica escriptora xilena Vera Sigall. Aquesta autora pren major relleu perquè un dia el seu veí, Daniel, la troba en terra, inconscient, envoltada per un toll de sang, al peu de l’escala de sa casa. A partir d’ací, el vertader inici de la novel·la, Vera serà l’eix entorn el qual pivoten aquestos personatges principals, més altres secundaris (Julián, Horacio i Gracia), però també essencials per a comprendre què va passar aquell matí, a dalt de l’escala. 

L’excusa per al desenvolupament de la trama és intentar esbrinar aquest misteri, però prompte passa a un segon plànol a favor d’altres que van sorgint, relacionats amb les vides de tots ells, fins a acabar teixint una xarxa de relacions, d’amors i odis, de traïcions i venjances, que es repetiran com una maledicció al llarg de les tres generacions. Com si la vida fóra cíclica. 

Des de la meua experiència, he tingut una relació desigual amb aquest llibre, que ha fet que m’haja costat agafar-li el fil. La història en si m’ha semblat interessant (de fet, està basada en la biografia de l’escriptora Clarice Linspector), però per la manera en què està narrada, m’ha semblat tot massa “tremend”, exagerat fins a l’extrem. No comprenc eixa afecció desmesurada de Daniel per Vera, per exemple, o la relació tormentosa de Gracia, la dona d’aquest, amb l’escriptora, ja anciana en el moment en el qual ocorre tot; per no parlar dels traumes de Jerôme o Emilia. Les relacions entre els personatges s’han desenvolupat d’una manera tan estranya i melodramàtica, com el bolero del que rep el títol, que no he arribat a creure-me’ls, i amb això, de pas, la història, que ha arribat a carregar-me de sucre cap al final. Un desenllaç, per cert, un poc predictible i un tant forçat per al meu gust. 

No tot ha sigut negatiu. Una de les coses que més m’ha agradat és que la seua lectura està repleta de referències al món de la cultura general, des d’arquitectes a escultors o pintors, però el món de la literatura serà, com és natural, el predominant. 

De tot es pot treure profit, fins i tot d’un llibre que a priori no m’ha fet ni fu ni fa. Veurem què m’ocorre en la següent aventura lectora!

Stefan Zweig – El mundo de ayer

Si dóna sempre un poc de vertigen escriure un post comentant l’obra d’aquest europeu il·lustre, la sensació s’accentua si el llibre en qüestió és aquest. El mundo de ayer no és una autobiografia, ni pretén ser-ho, tot i a pesar d’estar redactada en primera persona i des del punt de vista de la vida d’un home tan excepcional com ho degué de ser Stefan Zweig. Més bé pense que podríem definir la novel·la (¿?) com el retrat dels anys més decisius i horrorosos que van configurar l’Europa que coneguem hui en dia.

Zweig es converteix en els ulls i l’ànima dels països on va viatjar des de la seua joventut, pràcticament tot Occident, i Rússia; a través de la seua mirada, compartim vicisituds i som testimonis de primera fila de reunions amb personatges que marcaren la cultura contemporània, des de la seua formació alguns, fins a la seua consagració i decadència altres. Hi ha noms que segons el meu parer, s’han diluït en el temps, mentre altres són del tot il·lustres i eminents, i engloba tant músics, com poetes, o pintors, escultors i fins i tot polítics. Zweig s’envoltava de la crème de la crème cultural de la primera meitat del segle XX, de la qual parla, almenys per a mi, amb una sorprenent naturalitat, el que en ocasions fa que ens preguntem si al darrere hi ha una falsa modèstia.

De tota manera, no deixa de ser un plaer anar de la mà de Zweig per aquesta Europa, que té la capacitat d’allotjar les llums més cegadores i les ombres més funestes. Crec que gràcies a ell conec un poc millor l’esperit d’aquesta època, ja que l’autor, amb les seues paraules transmet a la perfecció les emocions, pors o ambicions del seus ciutadans. A més, de tant en tant trobes joies de la narració, com l’evocador passatge on l’autor visita la tomba de Tolstoi, o la descripció d’un lapse del geni creatiu de Rodin, presenciat per ell mateix en directe, encara que no ens falten les cruels sensacions, especialment les dels capítols finals dedicades a Hitler i la Segona Guerra Mundial. 

Potser, per posar algun però, he trobat a faltar una major implicació sentimental o familiar de l’autor al llarg de les pàgines: llevat del principi, on es parla de la mare i el pare, i al final, quan es menciona un germà i una companya, res més es diu d’un personatge, en què s’acaba convertint ell mateix, que intuïm passional i altament sensible i intuïtiu. Raurà ací l’explicació de com un home que estimava tant la vida i la cultura va acabar suïcidant-se ben lluny de sa casa?

Per anar acabant, i per si a aquestes alçades del post no s’ha notat, recomane la lectura d’El mundo de ayer, una lectura que ha de ser pausada i amb una llibreta al costat per extreure-li el suc que es mereix, com totes les seues obres.

PD1: Se m'oblidava dir que recomane també al 100% la pel·lícula Gran Hotel Budapest, basada en part en aquest llibre i en la figura de Zweig. A banda de ser molt divertida, té un argument i una fotografia delicioses!

PD2: Si voleu seguir el desenllaç d'El mundo de ayer, una opció diferent és la de la novel·la gràfica de Guillaume Sorel i Laurent Seksik, Els últims dies de Stefan Zweig. Potser trobeu a les seues pàgines la resposta del que més amunt plantejava...

David Foenkinos – Charlotte

Resulta increïble que de la mateixa mà que va sorgir La delicadesa haja pogut eixir aquesta història totalment oposada en moltíssims sentits. Charlotte és, en primer lloc, una biografia. Però no una a l’ús, ja que en ella es mesclen l’admiració més que evident de David Foenkinos i les seues pròpies vicisituds a l’hora de redactar el text de forma novel·lada. L’autor, així, reconstrueix els pensaments d’aquesta pintora, gran desconeguda per al públic en general, i una de les víctimes més sagnants de l’Holocaust. 

La vida i el caràcter de Charlotte són més que fascinants: supervivent en molts sentits, geni basculant entre la passió i la malenconia, un tant rebel, però sempre ultrasensible al seu entorn, tant familiar com social. Efectivament, era una història que mereixia ser contada, i crec que en aquest cas, l’autor francés ha atinat en el to exacte i en la complexitat que tal personalitat requeria. A mi m’ha tingut enganxada només un parell de dies, i en això ho dic tot: és quasi addictiva. Molts podran dir que l’obra traspua tristesa i fatalisme. És cert. No hi ha treva, i els moments de felicitat destaquen per la seua absència. Però clar, quina jove jueva amb gran talent podia sentir-se afortunada en els temps de màxim apogeu de l’horror? Així i tot, malgrat que la bogeria i la desesperança l’acaça en molt variades ocasions, Charlotte sempre se’n surt i és capaç de crear la seua bambolla d’aïllament: la pintura i la música. L’art la salva, sempre i quan estiga de la seua mà salvar-se.

Serà que els grans artistes ho són precisament perquè es nodreixen del més obscur del seu ser i dels turments que els envolten? M’ha agradat molt comprovar que les diferents manifestacions artístiques, de les quals ella és una esponja, són les que fan de salvavides, les que li donen la llibertat per a ser ella mateixa i dintre de les seues possibilitats, ser alguna cosa pareguda a feliç. Per a que després diguen que la música, la pintura o la literatura no serveixen per a res. 

No podem afirmar que Charlotte Salomon va viure en un moment que no li pertanyia, perquè potser, sense eixes circumstàncies el seu talent no s’haguera manifestat d’eixa manera tan esclatant. No té massa sentit fer-se eixa pregunta, veritat? I per molt que pensem que és injusta tota la seua trajectòria, el millor que podem fer és llegir, sentir, veure les seues pintures per a reviure aquella dona que va contribuir a que el món fóra una mica millor. Per exemple, podem fer-ho mentre escoltem un dels seus autors favorits, Schubert. 

Fins la propera lectura!

PD: Sé que hi ha un documental recent i una pel·lícula dels anys 80 sobre aquesta artista, però no els he pogut veure. Si algú ho aconsegueix, que m'ho faça saber!

Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?

Carlos Taibo – Comprender Portugal

El títol que elegit per a aquest curiós assaig ja t’agafa per sorpresa. Pensem que del poc que hi ha que saber, ja ho sabem tot, del país veí. Però amb el pas de les pàgines ens comencem a qüestionar el que nosaltres hem fet per a apropar-nos a ells, per què no els sentim realment veïns com a tal, i què podriem fer per salvar els ponts que encara hi ha entre ambdues cultures.

A banda de les crítiques que impregnen la primera part del text en aquesta direcció (no només crítiques, també possibles explicacions històriques, econòmiques, polítiques, socials de les mancances que impregnen la mútua comprensió) l’assaig de Taibo està farcit de facetes, variades i algunes d’elles molt complexes, que van des de les qüestions lingüístiques, les problemàtiques relacions amb les antigues colònies i Espanya, la seua prolífica producció literària i altres aspectes secundaris (o no tan secundaris?) per a acabar d’aprofundir en el país lus (futbol, art, gastronomia, música).

La lectura és de vegades amena, altres, més densa i que requereix una concentració plena. Però en qualsevol cas, resulta sempre didàctica, en ocasions sorprenent i emprenyadora, i per suposat molt enriquidora. Per això, si teniu ganes d’eixir-vos-en de la vostra rutina lectora, aquesta és la vostra oportunitat!

Isabel-Clara Simó – El gust amarg de la cervesa

Tenia ganes de tornar a la Isabel-Clara Simó d’El caníbal. Pensava, pobra de mi, que anava a trobar tres quartes parts del mateix. Eixa obra delicada, irònica, exacta… i tan similar i tan llunyana al mateix temps que la novel·la protagonista del post de hui.

Ja podem ben dir que l’autora és de les més camaleòniques que trobem al panorama literari valencià: igual t’escriu una adolescent Raquel, com s’atreveix amb un thriller “gastronòmic” o fa una recopilació de relats i d’estils a El gust amarg de la cervesa. En aquesta, els protagonistes són quatre, veïns d’un mateix carrer de la ciutat de Barcelona, que pivoten entorn un eix en comú, el primer dels personatges, Ramon, el rellotger tetraplègic i voyeur, culte però voyeur, quasi professional. A partir d’ell coneguem la seua particular visió de Laia, Vicenta i Jordi, i descobrim poc després la crua realitat de les seues vides i les relacions que es teixeixen entre si. 

Com ja hem dit, la novel·la és un vertader art en adaptar-se als personatges i al seu estil de contar i escriure la realitat que supura en el seu dia a dia: des del més erudit de Ramon, passant a un altre més poètic i fantasiós de Laia, o el registre directe i colpidor de Vicenta, fins el més barroer de Jordi. Al remat, és una obra complexa, gens monòtona i plena de referències a la música, la literatura i l’art. Vaig començar fent un llistat però quasi no tenia fi… Deixe al futur lector l’àrdua tasca però també curiosa d’anar identificant obres a mesura que va passant pàgines.

En un principi, quan vaig començar, tenia por que la novel·la es convertira en una mena de remake de les pel·lícules de voyeurs més conegudes, alguna amb l’ingredient de la minusvalia, com la de Christopher Reeve Rear window o l’anterior de Hitchcock, o fins i tot la recent La finestra di fronte, de Ferzan Özpetek. Però no. Perquè quan ja t’has habituat al lleig costum de Ramon, de sobte botem a la següent protagonista per veure la seua versió de la història, i així fins arribar al quart dels veïns. 

Tot i valorant el mèrit de l’autora, la seua tasca de documentació i l’immens vocabulari emprat, he de reconéixer que se m’ha fet un poc bola. Per a mi les històries de Ramon i Laia no han acabat de funcionar… Massa farcides i pomposes, més lentes. En canvi, la de Vicenta m’ha semblat vibrant i sublim, amb un retall de la dura vida de les dones del segle passat, mentre que la de Jordi l’he digerida de pressa pel seu vocabulari assequible. Per a mi ha estat, per tant, una novel·la desigual, i de la què sent que m’ha valgut la pena per una quarta part d’ella. De tota manera, no pense desistir amb aquesta autora!

Ens llegim en el següent post!

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!

Donna Tartt – El jilguero

Amb els primers freds, el canvi de quinzena d’octubre i el final del tercer llibre de més de 500 pàgines que m’he llegit des de Juliol done oficialment per acabat l’estiu. I és que més enllà de les lectures etiquetades com estivals, d’eixes que es lligen plàcidament i sense complicacions al costat d’una piscina, amb el sol reflectant en les blanques pàgines del volum, jo sóc de les que prefereix agafar un llibre gros, d’eixos dels que fa temps al qual li tens ganes, per veure si el rebombori que s’ha alçat al seu voltant té raó de ser, o no.

A partir d’ací, i seguint amb el que ha sigut la tònica de El jilguero, comence la meua reflexió.

No uns heu parat a pensar mai qui està al darrere de la selecció dels candidats i posteriors guanyadors dels premis més importants arreu del món? Parle de l'àmbit cultural, sobretot, on poden ser més desconeguts. Perquè jo sí. Sobretot arran del Premi Pulitzer del 2014 (o siga, el que jo m’acabe de llegir).

Algú pensa en la rellevància que tenen els seus designis a l'hora de que gent poc digna d'eixos premis, al ser massa mediocres, es forren? Ho veiem a la música (cal que pose exemples?), però per què ens empenyem en que la literatura ha de ser diferent, quelcom més elevat? Perquè crec que està prou demostrat que uns quants realment ho pensem i ho desitgem, però al final no és així. Amb gran desengany, descobrisc que el món de la literatura és altre negoci, i els premis els atorguen no se sap per què o seguint quin criteri. M'atrevisc a pensar que impera el de la popularitat o quin és més comercial. I ho dic hui que es desvetlla el nom del guanyador o guanyadora del Premi Planeta 2015. És cert que gràcies a aquestos he descobert Modiano, o Mo Yan, però també he descobert grans pèrdues de temps, com Frank McCourt, Doris Lessing o la que hui ens ocupa, Donna Tartt (Benjamin Black va ser altra decepció, però el vaig descobrir abans del premi).

Si Donna Tartt, amb El jilguero, té una prosa sublim com he llegit per ahí, com qualifiquem la de Montcada o Cabré? Mo Yan? O per posar un últim exemple, García Márquez? Hi ha quelcom més alt que "sublim"? A banda de la trajectòria, els premis deurien de servir-nos als mortals per a descobrir els autors més sorprenents, que ens agafen el cor amb les mans i ens emocionen, que juguen amb el llenguatge, que facen que vullgues subratllar cada passatge, que vibres i sentes amb les olors i els colors que trasmeten. No hi ha dret que com a lectora acudisca a aquest tipus de guardons i em trobe un llenguatge pla i casolà, amb frases simples de subjecte + predicat, abús fins el deliri dels parèntesis per a tot tipus de situacions (ja al final fins i tot havia claudàtors!!) així com dels inicis dels diàlegs amb un “Yo….” o “No….”, sobreexplicació sense deixar res a la imaginació, i històries linials que no et mouen res per dins, que tens ganes de que acaben, i que a més et sonen a moltes altres del múntó, menys pretensioses però amb les quals has disfrutat més. I a més, el que més m'ha indignat és la falta de respecte flagrant cap al lector, que passa les pàgines amb la sensació de que no va avançant res (¿no havien passat dies des d’açò?), i que de les que porta, li'n sobren la meitat.

D’aquest llibre vaig llegir tant bones com males crítiques. Em vaig llançar perquè una en concret deia que era el Breaking Bad de la literatura (vaig veure massa exagerada l’afirmació rotunda de que era la primera gran novel·la del segle XXI). Ja voldria el pusil·lànime Theo ser la meitat de roïn i egòlatra que Walter White. Ja voldria l’insofrible i incallable Boris ser la meitat de poca-solta del Jesse Pinkman de les dues primeres temporades. Res a veure. 

En definitiva, la història de l’apropiació fraudulenta d’un quadre amb una xicoteta cadernera encadenada, el deliri de la seua possessió i el que va passar després, podria haver-se solucionat fàcilment sense necessitar tanta situació tràgica, i amb la meitat de pàgines. Jo ho he fet en dues línies. Sembla que això de que caballo grande, ande o no ande, està més de moda que mai entre certs lectors. Jo, si vos sembla, em passe ja a les lectures de tardor. Ja va sent hora.