La setmana que ve ens n’anem de boda. I per anar posant-me en situació vaig buscar algun llibre que s’adscribira al tema. Sabia que no m’anava a topetar amb una gran novel·la, ni molt menys era la meua intenció, i crec que amb aquest esperit, gens crític i un poc festiu, he trobat el que anava buscant.
La boda de Kate parla d’una dona de 70 anys, Kate Salomon, que acaba casant-se amb l’amor de la seua vida. La figura d’aquest personatge és el centre des d’on sorgeixen la resta de secundaris (d’entre els quals es troba alguna mena de versió de Las Chicas de Oro), encara que amb la trama, la mateixa Kate acaba desdibuixant-se i fins i tot passa a segon pla. Crec que com ha passat en altres casos, com per exemple a Primavera encesa, malgrat que el títol ens diga el contrari, l’argument va sobre una altra cosa. Comprenc que mantindre una novel·la només a base dels preparatius previs i el dia B podria ser complicat i fins i tot avorrit (només certes persones troben la tria de colors de tapets de taula realment interessant): però d’ahí a deixar al marge la boda per la història vertaderament interessant, almenys si vols estar amb sintonia amb el títol, crec que hi ha un pas. El que se’ns vol contar realment és la misteriosa vida del tio de Kate, Albert Salomon i un amic d’ell de la localitat imàginaria de Ribanova (Galícia), amb el qual manté durant cert temps una relació epistolar. Aquesta part és la que més m’ha atret i la que m’ha pogut paréixer més original.
A pesar de que la novel·la haja complit la missió per la qual la vaig començar a llegir (entreteniment i posada en ambient) hi ha algun aspecte que no ha deixat de cridar-me l’atenció: en primer lloc, que després de descobrir qui és Albert Salomon i el frau que envolta un escriptor americà real, famosíssim, de la dècada dels 40, no hi haja al text, almenys a la meua versió d’ebook, cap referència que els fets narrats són imaginaris, desvinculant així aquest autor amb la narració de Marta Rivera de la Cruz. Podria haver sigut una deferència de l’editorial. En segon lloc, és un aspecte indirecte que m’ha preocupat. M’explique. No coneixia l’autora, no havia llegit mai cap cosa d’ella, però la vikipèdia m’ha donat alguna pista: si investigueu un poc, podreu suposar que no compartisc en absolut la seua ideologia pel que respecta a les llengües i el seu ús. La mateixa autora solta en boca d’un personatge (investigador americà) unes paraules que expliquen la seua posició sobre el tema: “- Ojalá no hubiese tantos idiomas en el mundo. Lo digo en serio - Golpeó de nuevo las tapas azules -. Aquí hay algo que puede ser esencial para mi trabajo, y resulta que no puedo enterarme de qué es”. Una pena que una dona tan jove tinga aquesta mentalitat tan pobra i d’altra època sobre la riquesa cultural (les llengües són cultura), i que damunt pose en boca d’un investigador aquestes paraules, posant de manifest la seua ignorància sobre la realitat dels investigadors, que parlem algun que altre idioma més a banda del matern i el de l’imperi, i que tant ens ha permés comunicar-nos sense problemes amb els nostres col·legues de professió i llegir i absorbir informació i coneixement sobrepassant les fronteres (les mentals són les més difícils de derribar, és veritat).
A banda d’aquesta molèstia personal, he de dir que la novel·la és digna i amable, amb un final abrupte i en algun cas sorprenent, potser un poc massa sobreexplicada, però aprova per als nostres objectius. I ara sí, que ens n’anem! Tenim moltes coses que preparar encara! Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada