Fani Grande – El fémur de Eva

Elogi a Fani: 

Fani Grande, gran com el seu cognom, gran com tota ella. Mirada crítica, personalitat permeable als problemes aliens, sensible als propis, somriure obert, carn i sobretot os, fèmur per a ser més exactes.

Enrere queda la Fani de la llarga trena negra de finals dels 80 o principis dels 90, almenys per a mi; al seu bloc, actualment inactiu, i ara al seu llibre, vegem una faceta més personal i atenta a tot allò que ens envolta. Davant del que se’ns ha vingut damunt (i encara sembla que tenim per a uns quants anys més) fan falta bloggers, o escriptors, com vuigueu, com ella. I també lectors. D’això, pense que no es podrà queixar: els femurians som legió. Jo ara tinc el gust de trobar-me entre ells. No em cansaré mai de repetir que en calen més perquè es converteixen en la veu de la consciència, en eixe Pepito Grillo que ens recorda que davant de certs “calorets del verano” cal respondre amb vots, que la broma, que mai ha sigut graciosa, ja ens està eixint massa cara. 

La discriminació segons l’orientació sexual, les brutals retallades en dignitat humana (educació, sanitat, vivenda, treball), la violència de gènere, el tancament (o assassinat) de RTVV, els disbarats dels nostres (des)governants, l’emigració per fa buscar-se la vida, un record als xicotets herois quotidians, juntament amb uns meravellosos elogis finals a la soledat i la independència ben enteses, l’amor, la prudència al volant, a plorar, als amics i moltes altres coses que mereixen ser més llegides que contades, s’explica tot junt en aquest volum. 

De vegades el to serà un poc surreal i fins i tot et portarà a l’absurde (genials les referències santolafianes i Las chicas de oro), de vegades seriós i líric, sempre molt gràfic, i en ocasions, gamberro. No és estrany riure en una pàgina, i que se’t boten les llàgrimes en la següent. Al Fémur hi ha per a tot i per a tots. Per això és tan ric. Et fa pensar, i a l’igual que t’insta a que utilitzes el cervell, et fa despensar i convertir-te en bunyol quan més urgència hi ha. Fa que et sentes identificada davant del dolor o la incredulitat que experimentes quan veus un informatiu. Fa que el teu de bloc de notes de recomanacions (literàries, musicals i cinèfiles) aumente i aumente sense parar, línia a línia. 

Així que a què espereu? No se’n penedireu de xuclar-li la medul·la a l’os més llarg i més fort de tot el cos humà. I vos ho dic jo que sóc vegetariana.

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.